“La edad de la ira”, de Pankaj Mishra

Crec que el públic occidental ha de llegir llibres com aquest, La edad de la ira, de Pankaj Mishra, encara que l’obra en conjunt tingui, a parer meu, prou mancances. Ajuntar en una mateixa empresa intel·lectual una perspectiva pessimista del desenvolupament del capitalisme i una d’irracionalista com a base del comportament humà és una recepta segura, per una banda, per al sotregament de les consciències, sobretot a nivell periodístic, àmbit que ja sabem que és més sensible a qualsevol recepta que es presenti com a trencadora o poc convencional. I, per altra banda, és una recepta segura per a rebre la crítica intel·lectual d’aquells conreadors de les ciències socials que continuen confiant en els models heretats del segle XIX. És això el que li passa a Pankaj Mishra i el seu La edad de la ira, acabat de publicar en castellà per Galaxia Gutenberg. “Important, erudit i imperfecte”, “estimulant i depriment” però que “no ofereix cap solució” són alguns dels comentaris que ha arrencat el llibre (el primer a New York Times, el segon a The Guardian): en definitiva, un provocador i fins i tot estimulant però que erra en el seu plantejament, és el diagnòstic que sembla més habitual, sobretot si el ressenyador és historiador, a menys, com fan mitjans espanyols com El Mundo i El País, que s’opti per entrevistar l’autor i així estalviar-se de llegir el llibre (Encara que pitjor seria no parlar-ne, és clar).

El llibre: Pankaj Mishra, La edad de la ira, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2017

La meva ressenya: “De l’optimisme al ressentiment”, L’Avenç, 440, desembre del 2017

Anuncis
Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El “gir independentista”

Des de la secció de ressenyes de L’Avenç he procurat en els darrers anys intentar entendre el “gir independentista” de la societat catalana. El desembre de 2012 (L’Avenç, n.385) un article es fixava en els arguments de tota mena que intentaven revelar quin seria el futur econòmic d’un estat català. Des d’aleshores han començat a donar-se estudis sobre l’origen i desenvolupament de l’independentisme actual, que van tenir ressò en tres ressenyes (L’Avenç, n.366, 393, 406). A L’Avenç del novembre de 2017 comento cinc altres aportacions (en un article que es va acabar d’escriure el 16/10/17):

  • Jordi Borràs, Desmuntant Societat Civil Catalana, Barcelona, Saldonar, 2015
  • Joan B. Culla, El tsunami, Barcelona, Pòrtic, 2017
  • Steven Forti, Arnau Gonzàlez, Enric Ucelay-Da Cal, eds. El proceso separatista en Cataluña, Granada, Comares, 2017
  • Francisco Marco, Operación Cataluña, Barcelona, Urano, 2017
  • Guillem Martínez, La gran ilusión. Mito y realidad del proceso indepe, Barcelona, Debate, 2016

Genís Barnosell, “Entendre el gir independentista”, L’Avenç, 439, novembre de 2017, p.48-53

Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La Revolució Russa

Com assenyala Enzo Traverso, les interpretacions de la Revolució Russa s’han mogut entre dos grans models contraposats, entre la imatge emblemàtica de la utopia social d’un món millor i l’encarnació més acabada de les potencialtiats totalitàries de la modernitat, i d’una manera o d’una altra, el Partit Bolxevic era presentat com una força històrica demiúrgica que, per a bé o per a mal, dominava absolutament el paisatge explicatiu. Explicar l’experiència comunista ha de fugir, diu Traverso, d’aquesta dicotomia i assumir una gran complexitat.

Traverso assenyala que cal entendre la Revolució Russa com un procés amb arrels a les ideologies i pràctiques revolucionàries del segle XIX però reformulades des d’un punt de vista militar en el context de la Gran Guerra. El bolxevisme, assenyala, va crear un paradigma militar de la revolució que va ofegar molt aviat l’esperit autoemancipador de 1917 i que va eliminar qualsevol possibilitat de democràcia. L’estalinisme en seria el seu resultat, no pas inevitable ni com a contrarevolució, sinó com una nova “revolució des de dalt”, com una “barreja paradoxal de modernització i regressió social” amb “crims monstruosos” que no pot ser entesa només per les circumstàncies històriques de la guerra o per l’endarreriment social sinó com una evolució de les concepcions revolucionàries del bolxevisme que el van afavorir. I, tanmateix, el comunisme va atreure a milions de persones a tot el món, inspirant des dels processos de descolonització als comunisme socialdemòcrates de diversos països europeus, amb el resultat no pas d’un sol comunisme sinó d’un mosaic de comunismes.

El centenari de 1917 ha propiciat l’aparició de diversos llibres que busquen historiar des de diversos punts de vista aquest mosaic de comunismes, i en algun cas reflexionar sobre el futur del socialisme i la revolució. He ressenyat a L’Avenç els següents:

  • Juan Andrade, Fernando Hernández, eds. 1917. La Revolución rusa cien años después, Madrid, Akal, 2017
  • Fernando Díez, La imaginación socialista. El ciclo histórico de una tradición intelectual, Madrid, Siglo XXI, 2016
  • Neil Faulkner, La Revolución Rusa. Una historia del pueblo, Barcelona, Pasado & Presente, 2017
  • Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya, Vic, Eumo, 2017
  • John Reed, Deu dies que trasbalsaren el món, Barcelona, Edicions de 1984, 2017
  • Eduard riu-Barrera, ed., Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l’URSS (1920-1941), Barcelona, L’Avenç, 2017
  • Francisco Veiga, Pablo Martín, Juan Sánchez Monroe, Entre dos octubres. Revoluciones y contrarrevoluciones en Rusia (1905-1917) y guerra civil en Eurasia, Madrid, Alianza Editorial, 2017

La meva ressenya: Genís Barnosell, “La revolució, cent anys després”, L’Avenç, 438, octubre 2017, p.50-54

Publicat dins de Bloc | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La història de la Corona catalanoaragonesa segons David Abulafia

David Abulafia, nascut el 1949 a Twickenham, al comtat anglès de Middlesex, és un gran expert en història del Mediterrani i, especialment, en història de les penínsules italiana i ibèrica, i és, de fet, descendent d’una família de jueus sefardites. És professor d’Història del Mediterrani a la Cambridge University i Papathomas Professorial Fellow al Gonville & Caius College (un dels colleges antics de la mateixa Cambridge University). Ha investigat sobre Sicília i el sud italià a l’època medieval i renaixentista, les Illes Balears, l’emperador Frederic II Hohenstaufen, les relacions entre comerç i conquesta, l’Espanya dels reis catòlics, i sobre la projecció atlàntica dels regnes mediterranis. La seva obra El gran mar (publicada en anglès el 2011, traduïda al castellà el 2013 i ressenyada a l’Avenç al desembre d’aquell any) és una densa i brillant interpretació de la dinàmica del Mediterrani des dels temps antics a l’actualitat en la qual l’autor presta una notable atenció a l’expansió catalanoaragonesa medieval.

Un aspecte molt rellevant és la manera com permet apreciar plenament el caràcter internacional de la presència catalanoaragonesa en el Mediterrani. No és que aquest no es pugui apreciar en altres narracions, òbviament, però el fet de narrar extensivament la història de dos territoris com Nàpols i Sícilia -les dues Sicílies- tant en els períodes de dominació aragonesa com en els períodes que foren independents o que es trobaren sota altres hegemonies, permet una anàlisi amb detall dels diferents contendents, les raons i interessos de tots ells i, doncs, el caràcter sovint efímer d’aquestes sobiranies i com s’articulaven, i canviaven, les aliances al Mediterrani Occidental. No és possible d’entendre, en definitiva, l’actuació d’un dels actors en joc sense comprendre els altres.

El llibre d’Abulafia també permet observar com un especialista molt aliè als discursos polítics espanyols actuals observa el passat de la corona d’Aragó, ja que en els darrers temps la història de la Corona d’Aragó ha entrat de ple en el debat polític i la majoria de mitjans de comunicació espanyols han elaborat un discurs de correcció política que demonitza altres formes de referir-se a aquest passat com a pròpies del nacionalisme (o l’independentisme) català i tergiversadores de la “veritable” història, o sigui, la seva.

El llibre: David Abulafia, La guerra de los doscientos años. Aragón, Anjou y la lucha por el Mediterráneo, Barcelona, Pasado y Presente, 2017

La meva ressenya: Genís Barnosell, “El mèrit de la perspectiva”, L’Avenç, 437, setembre de 2017, p.56-58

Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari