La Revolució Russa

Com assenyala Enzo Traverso, les interpretacions de la Revolució Russa s’han mogut entre dos grans models contraposats, entre la imatge emblemàtica de la utopia social d’un món millor i l’encarnació més acabada de les potencialtiats totalitàries de la modernitat, i d’una manera o d’una altra, el Partit Bolxevic era presentat com una força històrica demiúrgica que, per a bé o per a mal, dominava absolutament el paisatge explicatiu. Explicar l’experiència comunista ha de fugir, diu Traverso, d’aquesta dicotomia i assumir una gran complexitat.

Traverso assenyala que cal entendre la Revolució Russa com un procés amb arrels a les ideologies i pràctiques revolucionàries del segle XIX però reformulades des d’un punt de vista militar en el context de la Gran Guerra. El bolxevisme, assenyala, va crear un paradigma militar de la revolució que va ofegar molt aviat l’esperit autoemancipador de 1917 i que va eliminar qualsevol possibilitat de democràcia. L’estalinisme en seria el seu resultat, no pas inevitable ni com a contrarevolució, sinó com una nova “revolució des de dalt”, com una “barreja paradoxal de modernització i regressió social” amb “crims monstruosos” que no pot ser entesa només per les circumstàncies històriques de la guerra o per l’endarreriment social sinó com una evolució de les concepcions revolucionàries del bolxevisme que el van afavorir. I, tanmateix, el comunisme va atreure a milions de persones a tot el món, inspirant des dels processos de descolonització als comunisme socialdemòcrates de diversos països europeus, amb el resultat no pas d’un sol comunisme sinó d’un mosaic de comunismes.

El centenari de 1917 ha propiciat l’aparició de diversos llibres que busquen historiar des de diversos punts de vista aquest mosaic de comunismes, i en algun cas reflexionar sobre el futur del socialisme i la revolució. He ressenyat a L’Avenç els següents:

  • Juan Andrade, Fernando Hernández, eds. 1917. La Revolución rusa cien años después, Madrid, Akal, 2017
  • Fernando Díez, La imaginación socialista. El ciclo histórico de una tradición intelectual, Madrid, Siglo XXI, 2016
  • Neil Faulkner, La Revolución Rusa. Una historia del pueblo, Barcelona, Pasado & Presente, 2017
  • Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya, Vic, Eumo, 2017
  • John Reed, Deu dies que trasbalsaren el món, Barcelona, Edicions de 1984, 2017
  • Eduard riu-Barrera, ed., Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l’URSS (1920-1941), Barcelona, L’Avenç, 2017
  • Francisco Veiga, Pablo Martín, Juan Sánchez Monroe, Entre dos octubres. Revoluciones y contrarrevoluciones en Rusia (1905-1917) y guerra civil en Eurasia, Madrid, Alianza Editorial, 2017

La meva ressenya: Genís Barnosell, “La revolució, cent anys després”, L’Avenç, 438, octubre 2017, p.50-54

Anuncis
Publicat dins de Bloc | Deixa un comentari

La història de la Corona catalanoaragonesa segons David Abulafia

David Abulafia, nascut el 1949 a Twickenham, al comtat anglès de Middlesex, és un gran expert en història del Mediterrani i, especialment, en història de les penínsules italiana i ibèrica, i és, de fet, descendent d’una família de jueus sefardites. És professor d’Història del Mediterrani a la Cambridge University i Papathomas Professorial Fellow al Gonville & Caius College (un dels colleges antics de la mateixa Cambridge University). Ha investigat sobre Sicília i el sud italià a l’època medieval i renaixentista, les Illes Balears, l’emperador Frederic II Hohenstaufen, les relacions entre comerç i conquesta, l’Espanya dels reis catòlics, i sobre la projecció atlàntica dels regnes mediterranis. La seva obra El gran mar (publicada en anglès el 2011, traduïda al castellà el 2013 i ressenyada a l’Avenç al desembre d’aquell any) és una densa i brillant interpretació de la dinàmica del Mediterrani des dels temps antics a l’actualitat en la qual l’autor presta una notable atenció a l’expansió catalanoaragonesa medieval.

Un aspecte molt rellevant és la manera com permet apreciar plenament el caràcter internacional de la presència catalanoaragonesa en el Mediterrani. No és que aquest no es pugui apreciar en altres narracions, òbviament, però el fet de narrar extensivament la història de dos territoris com Nàpols i Sícilia -les dues Sicílies- tant en els períodes de dominació aragonesa com en els períodes que foren independents o que es trobaren sota altres hegemonies, permet una anàlisi amb detall dels diferents contendents, les raons i interessos de tots ells i, doncs, el caràcter sovint efímer d’aquestes sobiranies i com s’articulaven, i canviaven, les aliances al Mediterrani Occidental. No és possible d’entendre, en definitiva, l’actuació d’un dels actors en joc sense comprendre els altres.

El llibre d’Abulafia també permet observar com un especialista molt aliè als discursos polítics espanyols actuals observa el passat de la corona d’Aragó, ja que en els darrers temps la història de la Corona d’Aragó ha entrat de ple en el debat polític i la majoria de mitjans de comunicació espanyols han elaborat un discurs de correcció política que demonitza altres formes de referir-se a aquest passat com a pròpies del nacionalisme (o l’independentisme) català i tergiversadores de la “veritable” història, o sigui, la seva.

El llibre: David Abulafia, La guerra de los doscientos años. Aragón, Anjou y la lucha por el Mediterráneo, Barcelona, Pasado y Presente, 2017

La meva ressenya: Genís Barnosell, “El mèrit de la perspectiva”, L’Avenç, 437, setembre de 2017, p.56-58

Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Com fer història? Una necessària perspectiva optimista

La meva ressenya d’aquest mes a L’Avenç va d’historiografia i ressenya el llibre de Jaume Aurell, La escritura de la memoria. De los positivismos a los postmodernismos, València, PUV, que acaba de ser reeditat.

La perspectiva d’Aurell sobre les noves tendències historiogràfiques és molt positiva, i es basa en un doble punt de vista. Per una banda, ens trobaríem en un moment creatiu de la historiografia, superats tant “l’esquematisme del materialisme històric i de l’estructuralisme clàssic” (p.109) com els “efectes del postmodernisme més radical” (p.203) que havia qüestionat la possibilitat del coneixement històric i havia sembrat la confusió sobre la situació de la història al si de les ciències socials. Al contrari, Aurell s’identifica amb l’aceptació “moderada i possibilista” del postmodernisme, majoritària, que podem trobar en autores com Gabrielle M. Spiegel, que defensa que cal acceptar el caràcter “mediador” del llenguatge en el nostre accés al passat (p.215) alhora que retenir que qualsevol text “s’articula en un context real”, element sense el qual “el passat es dissoldria en simple literatura, quelcom refusat per la mateixa evidència” (p.215). Per altra banda i en aquest context, les diferents “tendències historiogràfiques” ja esmentades -les noves històries- apareixen com un catàleg complex a disposició dels historiadors, els diferents elements del qual no entren, en general, en contradicció entre ells. Continuar fent història, doncs, no només és possible sinó que es pot realitzar en circumstàncies millors que les dominades pels “grans paradigmes” -una lectura, doncs, dràsticament diferent de les lectures apocalíptiques que han dominat els llibres d’historiografia més divulgats en els darrers anys.

Genís Barnosell, “De la lectura que es fa del passat”, L’Avenç, 436, juliol de 2017 [comprar la ressenya per 1€]

Publicat dins de L'AVENÇ | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El segle XIX. Lluites socials, transformacions econòmiques i resistències: antic règim vs societat liberal

Amb el nom de “El segle XIX. Lluites socials, transformacions econòmiques i resistències: antic règim vs societat liberal” té lloc un curset a Olot, organitzat per la Fundació d’Estudis Superior i el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, i en el que tinc el gust de participar.

  • Dates: 6 i 7 de juliol; límit per apuntar-se: 5/7
  • Lloc de realització: Fundació d’Estudis Superiors d’Olot (C/Joan Pere Fontanella, 3, Olot)
  • Total: 15 hores
  • Curs reconegut pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

Hi participo amb la xerrada: Del camp a la fàbrica. La societat industrial i de classes (dijous, 6/7, 9:30-11:00 hores)

Matrícula ordinària 90 €
Socis del Col·lectiu d’Ensenyants de la Garrotxa 75 €
Socis del Pehoc i estudiants 50

Vegeu com apuntar-se.

Programa:

Dijous 6 de juliol

  • 09.30h. Del camp a la fàbrica. La societat industrial i de classes. Genís Barnosell.
  • 11.00h. Pausa
  • 11.30h. Les bases socials i professionals dels moviments polítics de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX. Joaquim Puigvert
  • 13.00h. Pausa
  • 16.00h. La lluita per la terra i la conflictivitat rural, a Catalunya i comarques gironines, durant el segle XIX. Enric Saguer
  • 17.30h. Projecció comentada de la pel·lícula La terra de la gran promesa d’Andrej Wajda (1975) (Activitat oberta a la població local)
  • 20.00h. Fi de la sessió

Divendres 7 de juliol

  • 09.30h. El paper de l’Església. Les arrels de l’anticlericalisme català. Jordi Bohigas.
  • 11.00h. Pausa
  • 11.30h. Lluita social i resistències. El naixement de la consciència social. Revoltes i apoliticisme. Manel Risques
  • 13.00h. Pausa
  • 16.00h. Utopia i pensaments socials. Agustí Alcoberro
  • 17.30h. Comentari de les obres Els orígens del moviment obrer a Olot. Del 1840 al 43 i Joan Deu i Ros, una biografia política sobre l’alcalde republicà d’Olot de Joan Barnadas. (Activitat oberta a la població local)
  • 20.00h. Fi de la sessió

Dissabte 8 de juliol

10:00h – 13:30h. Recorregut urbà sobre els escenaris de la lluita social a l’Olot del segle XIX. Visita guiada per Joan Barnadas. (Activitat oberta a la població local i opcional pels alumnes del curs)

Publicat dins de Conferències | Etiquetat com a , | Deixa un comentari