The duellists, de Ridley Scott

Text de la presentació de la pel·lícula Els duelistes al Museu del Cinema de Girona, en el marc de les conferències sobre “La Guerra del Francès a Girona” organitzades per l’Arxiu Municipal de Girona (22/4/2008).

Aquesta va ser la primera pel·lícula del director anglès Ridley Scott, nascut el 1937 (South Shields), i que va ser gravada el 1977, és a dir, quan tenia 40 anys, després de treballar en diferents tasques a la BBC. Si bé no és una pel·lícula coneguda com sí que ho són Alien, Blade Runner, Thelma i Louise, o Gladiator, si que és sovint considerada una de les seves millors pel·lícules, de la qual es destaca la seva fotografia -amb plans que semblen veritables pintures-, i amb un relat que es fonamenta bàsicament en l’actuació dels dos protagonistes, Armand d’Hubert (Keith Carradine, un actor sobretot de sèries de TV nascut el 1949) i Gabriel Feraud (Harvey Keitel, que ha aparegut en pel·lícules de Quentin Tarantino com Pulp Fiction o Reservoir Dogs).

L’acció es basa en una narració curta de Joseph Conrad, “The duel”, que va publicar amb d’altres cinc el 1908 sota el títol genèric i no gaire rebuscat de “A set of six” i normalment s’ha destacat la molt notable fidelitat de la pel·lícula envers el relat -si bé el primer duel del film no és a la narració i, en canvi, aquesta comença amb una referència a Napoleó que no és a la pel·lícula i que compara les seves guerres amb un duel amb tota Europa.

L’acció s’inicia poc després de l’arribada de Napoleó Bonaparte al poder (fet que té lloc el novembre de 1799 a través d’un cop d’estat que instaura el Consulat, amb Bonaparte com a primer Cònsul), i es desenvolupa al llarg del període que Napoleó exerceix el poder, un període que té com a fites el 1802, quan Napoleó és nomenat Cònsul Vitalici i el maig de 1804, quan Napoleó és proclamat emperador -moment en què s’inicia el Primer Imperi, que durarà fins l’abril de 1814, quan Napoleó serà forçat a abdicar. Els protagonistes són dos oficials d’hússars -és a dir, de, regiments de cavalleria. El film mostra els seus riquíssims uniformes -determinats guarniments de la roba i del sabre eren de plata-, i, tant pel fet de ser oficials com per l’arma (cavalleria) ens indica, com després es confirma per un d’ells -d’ Hubert-, una posició social destacada (només en determinats moments l’uniforme va ser costejat per l’estat. Aquesta posició social elevada també es veu molt bé en les relacions que el mateix protagonista sosté amb les dones al llarg de la pel·lícula: la primera amant només és bona per a una relació sexual; quan es tracta de casar-se, es busca una dona d’una altra posició social.

Per una qüestió d’ “honor” els dos s’enfronten en duels successius al llarg del període napoleònic, a mesura que van ascendint de graduació. L’arma preferida serà el sabre d’oficial, arma característica, si bé els hússars portaven també pistoles i mosquets. La sort dels dos canvia durant els 100 dies -el període que va de març a juny de 1815 en el qual Napoleó recupera el tro fins que és derrotat decisivament a Waterloo el 18 de juny de 1815. Un dels oficials, Feraud, pren partit per Napoleó i l’altre -el més protagonista, d’Hubert- per Lluís XVIII (germà de Lluís XVI). Les vicissituds que passen no estalvien un duel final, aquest amb pistola -no pas la reglamentària de cavalleria que era més petita- i em temo que força ahistòric -com ho és força la possibilitat de sobreviure a cinc duels seguits amb greus ferides.

La clau de volta de tot plegat és el duel i l’honor. L’honor, lligat a l’oficialiat i a la noblesa de la qual sovint formaven part, que no tolerava cap “ofensa” i que exigia una “reparació” amb un combat cos a cos. Aquests duel havien sigut prohibits a França el 1602 (a Espanya els prohibirien les ordenances de Carles III) però, malgrat que al llarg del segle XVIII el seu nombre va anar davallant, la veritat és que hi va continuar havent dues lleis: les de l’honor i les de la justícia, que funcionaven per separat. De fet, la justícia rarament aclaria res en aquests afers i el rei mateix alliberava els supervivents de les seves responsabilitats legals. Aquesta “llei” em sembla que és la principal aportació de la pel·lícula al coneixement de l’època.

Destaquem finalment que els uniformes estan ben aconseguits, que els bigotis i les trenetes són històriques, i que els mariscals Saint-Cyr i McDonald citats a finals de la pel·lícula -exemples d’oficials ascendits durant l’Imperi amb Napoleó i després al servei de Lluís XVIII- són, el primer, un dels oficials francesos que van assetjar Girona el 1809, i el segon un dels que van governar la Girona Francesa.


BIBLIOGRAFIA

  • Vincent Bourgeot / Alain Pigeard, Encyclopedie Des Uniformes Napoleoniens 1800-1815, Quator, 2003

  • Joseph Conrad, A set of six (hi ha múltiples edicions)

  • Gene M. Moore, editor, Conrad on film, Cambridge University Press, 2006

  • IMDb: http://www.imdb.com/title/tt0075968/

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Conferències i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a The duellists, de Ridley Scott

  1. adm ha dit:

    Esplèndida inicativa. Et seguiré amb atenció.
    adm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s