El dos de maig de 1808

La Guerra del Francès (1808-1814) ha estat una font inesgotable de mites al llarg dels segles XIX i XX. Fets com els setges de Girona o de Saragossa van ser alguns d’ells, però probablement el més important de tots va ser el dos de maig -l’aixecament d’una part del poble madrileny contra l’invasor francès en aquella data. Aquest fet va ser considerat tant l’inici de l’aixecament a Espanya com la seva síntesi: un moment que resumiria en ell mateix totes les característiques essencials del que des d’aleshores s’anomenaria la Guerra de la Independència.
A hores d’ara, afirmacions essencials d’aquest mite han estat senzillament desmuntades per la historiografia científica. Per exemple, contràriament al que diu el mite, que afirma que tot el poble espanyol es va alçar com un sol home contra l’invasor, la historiografia ha demostrat la importància de les desercions de l’exèrcit i la freqüent dificultat per reclutar homes per anar a lluitar.
Malgrat això -i aquesta és una qüestió de la que parlarem sovint aquí-, malgrat els avenços historiogràfics, es continua fent política a partir de simplificacions totalment superades. I, cosa pitjor, a vegades hi ha historiadors que hi col·laboren. Aquest ha estat el cas de la commemoració del 2 de maig.
Ho trobareu desenvolupat a : Genís Barnosell i Àngel Duarte, “El 2 de maig i la política espanyola”, El Punt (comarques gironines), 20/5/2008. Podeu accedir a la versió digital fent clic aquí.

El 2 de maig i la política espanyola

Torna la retòrica del franquisme que predicava aixecaments unànimes contra l’invasor francès en defensa d’Espanya i la religió. Ara es diu que la lluita va ser per la llibertat però resten dempeus la unanimitat i l’heroisme

opinió
Professors d’història contemporània de la Universitat de Girona

GENÍS BARNOSELL i ÀNGEL DUARTE

Els que tinguin prou edat potser recordaran que a l’escola els van explicar que el 2 de maig de 1808 els espanyols es van aixecar unànimes contra l’invasor francès en defensa d’Espanya i la seva religió, i que van iniciar amb aquell gest 6 anys de guerra –la «Guerra de la Independència»–. Potser recordaran, també, l’èmfasi que es posava en l’entusiasme, l’heroisme i la unanimitat d’aquella lluita. En definitiva, el passat es posava al servei d’un projecte d’unitat nacional del present. Amb això, tot s’ha de dir, el franquisme no feia més que reciclar vells tòpics que s’havien afermat durant el segle XIX per part de polítics i publicistes de tota mena –inclosos alguns de catalanistes.

Avui, 200 anys més tard del 1808, aquella retòrica sembla haver ressuscitat per emplenar altre cop els carrers de Madrid. Des de les més altes institucions de l’Estat s’ha insistit en la unitat de tots els espanyols en aquella data i la seva importància en l’inici d’una «intensa i heroica gesta de lluita col·lectiva». Ara se’ns diu que aquella lluita va ser per la llibertat i la sobirania, però resten dempeus la unanimitat i l’heroisme. Els diaris de Madrid ho han posat a primera plana i algun encara hi ha afegit alguna frase de la seva collita sobre l’entusiasme del poble espanyol, que hauria deixat de banda totes les seves diferències per unir-se contra l’enemic.

Algú podria creure que tots els historiadors professionals van desacreditar, ja fa temps, aquests mites fundacionals. No és ben bé cert. Fa uns dies, la revista Alfa y Omega, editada per l’arquebisbat de Madrid i repartida gratuïtament amb el diari Abc, consistia en un monogràfic titulat La dignidad de un pueblo. Posats a exagerar, catedràtics d’universitat hi exalçaven la nació espanyola fins a situar-ne el naixement al segle VI després de Crist amb la conversió del rei visigot Recared a la religió catòlica. Increïble, però cert! Ara bé, el gruix de la investigació actual sobre els fets de 1808 ha anat en el sentit de remarcar el profund localisme de la resposta a la presència francesa. S’ha constatat que més freqüent que la unitat i el patriotisme foren les desercions i el sobreviure –vaja, el campi qui pugui–, i fins i tot el col·laboracionisme va estar a l’ordre del dia.

Sis anys d’una guerra duríssima van eliminar l’entusiasme de tot arreu. Institucions com l’Església, que van finançar sens dubte bona part de la lluita, també van col·laborar amb els francesos si va fer falta –com va acabar fent el bisbe de Girona–, i es van preocupar tant com van poder de continuar cobrant les seves rendes i d’estendre rebuts cada vegada que pagaven esperant cobrar un dia o altre. I la Constitució de Cadis –que va ser durant mig segle més un símbol que altra cosa– es va trobar amb l’oposició ferotge dels absolutistes, que la van fer desaparèixer quan el rei Ferran VII va retornar a Espanya. Al crit de ¡Vivan las cadenas!

Semblaria que 30 anys de democràcia haurien d’haver servit per afrontar la història de maneres més objectives, però sembla que no és així. Davant d’això, n’hi ha que poden tenir la temptació d’imitar-los des d’altres trinxeres identitàries o d’eliminar l’evocació històrica del nostre dia a dia. Pensem, però, que s’equivoquen. L’experiència ens diu que l’única manera de fer front a la mala història és fer-ne de bona (que n’hi ha, i molta) i difondre-la.

 

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en EL PUNT i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s