Goya en Burdeos

Text de la presentació de la pel·lícula Goya en Burdeos al Museu del Cinema de Girona, en el marc de les conferències sobre “La Guerra del Francès a Girona” organitzades per l’Arxiu Municipal de Girona (13/5/2008).

La pel·lícula es basa en la vida del gran pintor Francisco de Goya i Lucientes, nascut al poble aragonès de Fuendetodos el 30 de març de 1746 i que va morir a Burdeus el 15 d’abril de 1828 i que és no només un dels grans pintors del trànsit dels segles XVIII al XIX -i que com a tal va pintar i gravar escenes de l’època, entre elles de la Guerra del Francès-, sinó que és un dels grans pintors de totes les èpoques. Inspirant-se en la seva vida, per tant, Carlos Saura va rodar “Goya en Burdeos” l’any 1999, amb Francisco Rabal i José Coronado com a Goya (vell i jove, respectivament) i Maribel Verdú com la duquesa d’Alba. Entre altres premis, la pel·lícula va rebre 5 premis Goya l’any 2000 (a millor actor per Francisco Rabal, millor fotografia, millor direcció artística, millor disseny de vestuari i millor maquillatge i perruqueria), i és la més coneguda de les diverses pel·lícules que s’han fet sobre Goya.

Com és el Goya de Carlos Saura? Bé, el personatge és real, és Goya. És real la trama? És real l’acció que desenvolupa el personatge? Podríem dir que a mitges. Goya és un personatge real del qual sabem prou coses. Però la pel·lícula el que fa és mostrar-nos Goya als darrers anys de la seva vida, al seu exili de Bordeus dels anys 1824 – 1828. Des d’aquesta perspectiva, proper a la mort, ens explica una sèrie de moments claus de la seva vida -com ara la malaltia que el va deixar sord o les pintures dels Caprichos-, però, a més, vist en gran part des de la perspectiva íntima del pintor. El que pretén la pel·lícula és mostrar-nos els sentiments i els pensaments del pintor quan va viure aquests moments i també quan els recorda. Per tant, si tota tria de “moments” d’una vida ja implica una interpretació, penetrar en els pensaments d’algú requereix -donada la poca documentació disponible- no només una interpretació sinó també una bona dosi d’imaginació.

Així, l’eix de la trama se centra en l’home (Goya), els seus pensaments i la seva obra -especialment, com viu la seva obra. Aquesta focalització en el personatge es reforça pel tractament que es fa dels escenaris. Si recordeu Els duelistes, els personatges i l’acció eren imaginaris, però el context era real i era tractat de manera realista. Aquí no. Amb un parell d’excepcions, els personatges es mouen en escenaris de teatre, no realistes (per exemple, d’una pulcritud impossible), al·legòrics i ahistòrics. Això, insisteixo, reforça la centralitat de l’aproximació psicològica a l’home i les seves pintures. L’exercici que en resulta és molt suggeridor i ens aproxima a les possibles vivències íntimes de Goya.

També té els seus riscos. El principal, diria jo, és el de presentar Goya amb uns trets excessivament moderns, aproximant-lo al model de “geni” modern -l’artista individual, que s’eleva per sobre dels condicionants socials- i allunyant-lo del pintor d’Antic Règim que era Goya. Depenent en gran mesura, per tant, dels encàrrecs, bé de la pròpia monarquia, bé de l’església o dels protectors aristocràtics -cosa que condiciona, per exemple, els temes que pinta. Això hi ha un moment de la pel·lícula en què Saura fa reflexionar Goya sobre les servituds que ha tingut al llarg de la seva vida, i el seu lligam amb aquestes institucions en seria una de fonamental. Una altra punt en què potser se’ns presenta un Goya massa modern és la insistència en el seu liberalisme i la seva oposició a la tirania de Ferran VII. Sembla clar que Goya era il·lustrat, cosa que no equival exactament a “liberal” i que les seves amistats a l’exili també eren il·lustrades i/o liberals. Però potser no cal exagerar-ho des del moment que el 1826 Ferran VII el va jubilar amb una renda de 50.000 rals anuals (que, pel que sembla, a més va cobrar!) i que el mateix 1826 (en ocasió d’aquesta gestió) i el 1827 va anar dos cops a Madrid -cosa que indica que difícilment se´l tenia per un opositor liberal. Més aviat, jo diria que Goya era considerat un pintor de cort, que servia fidelment el senyor que tocava, només amb la probable excepció de Josep I, durant el regnat del qual va renunciar a cobrar el seu sou de pintor de càmara si bé tampoc no va abandonar Madrid. Així va servir tant el pare com a l’avi del que seria Ferran VII (Carles III i Carles IV), va pintar a Wellington als pocs dies d’entrar aquest a Madrid (cosa que vol dir que no se li va tenir en compte que no fugís del Madrid ocupat), i després a Ferran VII -si bé Goya no va ser mai el pintor de referència d’aquest rei. S’han espigolat detalls en els seus quadres que demostrarien el seu caràcter liberal, per exemple en els gravats dels desastres de la guerra, però on ho fa de manera altament enigmàtica i en unes imatges que mai es farien públiques en vida del pintor. Un d’ells (“se defiende bien”) es podria tractar d’una al·legoria de defensa del liberalisme moderat contra l’absolutisme i contra, alhora, el radicalisme polític. Potser per això no se li coneix cap pintura ni posicionament a favor del Trienni Liberal. En tot cas, és clar que aquest “liberalisme”, molt privat, va coexistir amb la imatge pública d’un pintor al servei de les institucions tradicionals i dels mecenes.

En tot cas, les pel·lícules “històriques” no tenen perquè ser realistes. Però com que els historiadors sí que tenim una notable tendència al realisme, voldria acabar convidant a tots els que conegueu bé Goya a fer el joc de contrastar realitat i pel·lícula, i als que no el conegueu prou, espero que la pel·lícula us agradi prou per ser un estímul per conèixer millor la vida i l’obra d’un dels grans pintors mundials de l’època contemporània.

Només dos detalls finals. El barret amb espelmes que apareix en un pla és raonablement verídic, ja que hi ha un autorretrat del pintor amb un barret igual on s’hi podrien posar espelmes per pintar de nit. En canvi, els amors amb la duquesa d’Alba semblen més part de la llegenda que de la realitat.


BIBLIOGRAFIA
– Jeannine Baticle,
Goya, Barcelona, Crítica, 1995
– Nigel Glendinning,
Arte, ideología y originalidad en la obra de Goya, Salamanca, Universidad, 2008
Internet Movie Database
Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Conferències i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s