Orígens del sindicalisme català (1999)

Genís Barnosell, Orígens del sindicalisme català, Vic: Eumo Editorial (Editorial de la Universitat de Vic), 1999, 270 pàgs. Pròleg de Josep Fontana.

Aquesta obra és una versió força completa de la tesi doctoral, dirigida per Josep Fontana, que l’autor va presentar a l’ Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, l’any 1996. El tema fonamental el constitueix el sorgiment, a la Catalunya de començaments de la dècada de 1840, del primer sindicalisme organitzat, i el seu context econòmic i polític. El llibre consta de tres parts. A la primera part, titulada “Els orígens del sindicalisme: l’experiència anterior a 1840“, s’analitzen els gremis, les societats de socors mutus i el ludisme per buscar, tot respectant la seva especificitat històrica, les possibles relacions d’aquests fenòmens amb el naixent sindicalisme. A la segona part, titulada “Industrialització i sindicalisme“, s’analitza, per una banda, l’estructura de la indústria del teixit i els canvis que s’estaven produïnt en aquells moments, especialment pel que fa a les remuneracions i a l’organització del treball. Per altra banda, s’analitzen les respostes que els treballadors produïren per defensar els que creien que eren els seus interessos. Aquesta anàlisi es porta a terme tant des d’un plantejament general a nivell català, com a partir de l’anàlisi aprofundida dels casos de Barcelona i Vic, a més de referències menors a Girona, Cardona, Berga, Sallent i Manresa. A la tercera part, titulada “Política i ideologia“, s’analitza la perspectiva amb què els diferents grups polítics entenien l’actuació de les associacions de treballadors i la inserció d’aquestes a la política de l’època, rebutjant les categories de subordinació i de manca d’ideologia en les associacions amb les quals la historiografia havia tractat aquestes qüestions.

Ressenyes de Manuel Risques (Universitat de Barcelona) a L’Avenç, n. 245 (2000), p.76-77; i de Jesús Millàn (Universitat de València) a Recerques n. 40 (2000)

Conclusions de l’obra (pàgs. 72-75, 156-159 i 247-251)

De la primera part: Els orígens del sindicalisme: l’experiència anterior a 1840. A Anglaterra, la primera “vaga general” es produí el 1842, els primers assaigs de sindicalisme general es donaren a començaments de la dècada anterior, i els orígens del sindicalisme es remunten a 1750 o abans. A Catalunya, els primers assaigs de sindicalisme general són de 1840, només uns mesos després del sorgiment a la llum del primer sindicat del país. La primera vaga general es produiria durant el Bienni Progressista. El “primer” sindicalisme, per tant, apareix amb un grau de desenvolupament extraordinari. És molt evident que ens manca quasi del tot la seva “prehistòria”. A hores d’ara hi ha almenys tres peces d´aquest puzzle que comencen a dibuixar-se, prou semblants a les que trobem a Anglaterra. Per una banda, la dels gremis com el de teixidors de llana d´Igualada que, al llarg del S.XVIII, esdevenia un òrgan representatiu de mestres i oficials, convertits tots ells en treballadors per compte d´altri. Per altra banda, els conflictes entre mestres i oficials als oficis artesans urbans. Finalment, una certa tradició de “sindicalisme clandestí”. Es pot dir alguna cosa d´aquestes dues darreres peces a partir dels resultats d´aquest treball.
A partir del cas dels fusters, es pot afirmar que les relacions entre mestres i fadrins en un marc de petites unitats productives no eren necessàriament harmòniques. Almenys des de finals del S.XVIII, l´edifici gremial estava essent erosionat, no només per l´amenaça “externa” del capital mercantil, sinó també per l’ús, per part dels mateixos mestres, de treball menys qualificat més barat. Als anys trenta del S.XIX, alhora que els mestres intentaven refermar les seves pròpies bases econòmiques tot defensant el predomini de les petites unitats productives, molts d’ells aprofitaven les esquerdes de l’edifici gremial per rebaixar costos. La mateixa defensa teòrica de l’aprenentatge i l’oficialia tradicionals per part de mestres i oficials tenia una aplicació pràctica força diferent, amb el control de l’accés a l’ofici com a rerafons. Eren els oficials els que amb les seves demandes esdevenien amb més claredat els hereus de les bases teòriques del gremialisme. Els oficials tintorers, una de les demandes dels quals era que es mantingués la ràtio d´un sol aprenent per mestre, són un cas semblant. Si el gremialisme era un element fonamental en la “mentalité” dels oficis urbans, no era entès ni usat de la mateixa manera per mestres i oficials. Tant en el cas dels fusters com dels tintorers o dels cadiraires la problemàtica de les remuneracions anava associada amb canvis en l´estructura productiva, especialment, la irrupció de treball menys qualificat més barat. Problemes de remuneracions, però, es poden documentar també entre els cistellers i els corders, en oficis nous com els serrallers de maquinaria i en treballs femenins, com les cigarreres. Als anys trenta i quaranta, per tant, la conflictivitat estava força extesa entre els oficis barcelonins, tant entre els “tradicionals” com en els “nous”.
Alguns d´aquestes oficis tenien una tradició organitzativa autònoma prou important, a través dels gremis de fadrins, encara que en l´etapa final dels gremis només uns set d’ells el conservaven. Encara que en la historiografia catalana no hi ha res semblant al compagnonnage francès, haurien pogut ser una experiència fonamental per a prou treballadors, i la seva anàlisi podria ser una via important per estudiar els conflictes entre mestres i fadrins, al segles XVIII i XIX. Almenys en dos oficis amb gremis de fadrins, fusters i sabaters, es crearen, als anys 40, associacions d´oficials. En el cas d’altres oficis que als trentes no tenien (o no havien tingut mai) gremi de fadrins i que també protagonitzaren conflictes o bé formaren associacions d´oficials, potser hi hauria hagut un “sindicalisme clandestí” (que ara desconeixem en gran part). Per contra, que gremis com el de teixidors de llana d’Igualada al S.XVIII agrupessin mestres i oficials contra els paraires, no implica que aquest exemple hagi de ser gaire comú. A Barcelona, els gremis que es convertien en Societats de Socors Mutus responien als interessos dels mestres. Tampoc a Vic hi ha lligams directes entre els gremis i les noves associacions, encara que sí transmissió d´experiència organitzativa.
Els teixidors als anys trenta són un exemple de sindicalisme clandestí. La presentació de queixes a les autoritats, les reunions multitudinàries, l´elecció de comissionats i, fins i tot, alguna vaga, mostren com, sense una organització pública, els teixidors s´enfrontaven a les amenaces de baixa en les seves remuneracions. L’experiència immediatament anterior a maig de 1840, però, mostra com ja existia algun tipus d´organització, encara que fos mínima. A finals dels trenta, començava a ser habitual entre els teixidors que es nomenessin comissionats que, almenys en alguns casos, eren comissionats de fàbrica, i és clar que es recollien diners entre els teixidors per a finalitats concretes. Aquestes són les bases de l´associació que sorgirà a la llum el maig de 1840. Donat que els seus primers càrrecs eren només un comptador, un caixer i un director, es pot suposar que abans de 1840 poguessin existir comissionats de fàbrica més o menys permanents que recaptaven diners i que es mantenien en contacte entre ells a partir d´uns pocs càrrecs. Això explicaria l´enorme rapidesa de la implantació de l´associació així que sortís a la llum.
Els anys quaranta foren un període creatiu perquè s’assajaren les que serien les noves formes d’organització i perquè nous oficis hi accediren. Les noves associacions serien “societats de protecció mútua”, que prengueren el nom de les societats de socors mutus que s’estaven creant des de finals del S.XVIII. Entre ambdós tipus d´organitzacions, a banda del nom, és molt evident que hi havia semblances, però també hi havia diferències. No hi ha dubte que un cert nombre de treballadors havia estat membre de les Societats de Socors Mutus (i alguns ho continuarien essent) i que això proporcionà una certa experiència en la gestió dels propis recursos, i que aquestes oferiren un model per a les noves associacions. Ara bé, les Societats de Socors Mutus no foren l’única via que transmeté experiència i models, i, a més, foren readaptades per servir a necessitats força diferents. Societats de resistència i Societats de Socors Mutus tenien, en primer lloc, estructures diferents que responien a objectius diferents. Les Societats de Socors Mutus responien a la problemàtica dels socors en cas de malaltia, mort o impossibilitat, i, a tal fi, definien molt bé els accidents o malalties que acceptaven o que no, detallaven uns requisits estrictes en funció de l’edat, la salut i l’ofici, i tenien una estructura adaptada a aquestes funcions (infermers per visitar els malats i, algunes, serveis de metge o farmàcia). Les societats de resistència, en canvi, tenien com a objectius el socors en cas de vaga o de ser despatxat del treball, podien funcionar com a borsa de treball i, en algun cas, organitzaren tallers. A tal fi, buscaven integrar el conjunt de l´ofici (o de l’ofici qualificat) i no hi trobem mai exclusions per motiu de salut o edat. Els socors en cas de malaltia no hi eren considerats i, per tant, no trobem cap funcionari amb aquesta finalitat, ni definicions dels socors amb criteris mèdics. Establien, en canvi, comissionats de fàbrica o de barri industrial que mai no trobem a les Societats de Socors Mutus i eren més democràtiques. Pel que fa al públic, si bé en part era comú, societats de resistència com les dels teixidors integraren molts treballadors que mai no havien format part de cap Societat de Socors Mutus, alhora que, a diferència d´aquestes, excloïen els contribuents. El membre “mig” d´una Societat de Socors Mutus, per tant, devia ser més benestant que el de la majoria de societats de resistència. La major part dels contemporanis, finalment, distingien clarament entre les “societats de socors mutus”, sempre ben vistes encara que vigilades, i les “coalicions d´obrers”, majoritàriament condemnades.

De la segona part: Industrialització i sindicalisme. Les societats més nombroses que s’organitzaren durant el trienni esparterista foren les de teixidors. A començaments dels anys 40, el teixit era un ofici bàsicament manual, masculí i, en bona mesura, urbà. En aquestes poblacions, un nombre creixent de telers estava essent reunit en tallers. Va ser en els nuclis industrials principals (aquells que reunien un volum important de teixit i una certa concentració industrial) i en nuclis menors adjacents a ells on nasqueren les associacions de teixidors. Naixien, per tant, no en un context de treball rural i dispers, sinó en un d’urbà i progressivament fabril, en el qual el teixidor “jornaler” anava essent cada vegada més important. L´amenaça principal al nivell i al tipus de vida d’aquests teixidors es concentrava sobre les remuneracions nominals, les quals estaven essent pressionades a la baixa almenys des dels anys 20. Les poblacions en les quals sorgiren les associacions tenien nivells retributius força diferents. Malgrat això, no foren els teixidors més pobres els que s´associaren, sinó que, al contrari, l´actuació de les associacions era també una defensa contra el treball rural més barat. La segona amenaça provenia dels primers intents dels fabricants de convertir els seus tallers en veritables “fàbriques”, és a dir, en unitats productives en les quals el fabricant controlés, en una mesura molt major, tant el procés de treball com el producte final. A la Barcelona de 1840-55, són documentables els progressos dels fabricants en establir definitivament un tir lliure per a les peces i en decidir quin tipus de teixit es feia a la seva fàbrica, alhora que es documenten els conflictes sobre la regularitat dels temps de treball, el repartiment del treball a l´interior de la fàbrica i, en general, la qüestió de l´autoritat en el procés de producció.
En contraposició a aquestes qüestions, el “terreny del compromís” entre fabricants i teixidors sembla limitat. Efectivament, no sembla que la probable baixa en les remuneracions i l´amenaça a les formes de treball “tradicional” es veiessin gaire compensades per altres factors. La situació global s´assembla, més aviat, a una de “saturació” com la que ha estat descrita per a Anglaterra. En un context d´elevada mobilitat de la mà d´obra (tant entre les diferents fàbriques com estacional), només un sector relativament reduït entre els teixidors devia mantenir contractes més estables. Aquest grup es concentrava entre els teixidors adults i entre aquells més vells que continuaven treballant a la fàbrica. Només un sector d´entre aquests, per tant, es podria veure afavorit per contractes a més llarg termini que impliquessin que els que tenien una edat més avançada tinguessin una major antiguitat a l´empresa. Tot això, és clar, són tendències. El manteniment de l´ofici com a bàsicament masculí mostra que, en alguns aspectes, la reorganització del treball va ser limitada.
La resposta col·lectiva més important a aquestes qüestions van ser les associacions. Aquestes van assolir un grau d´organització força notable, igualment que les seves accions. L´exemple de Vic mostra amb claredat que es tractava d´associacions de “jornalers”, que van assolir, tant si tenim en compte el nombre de treballadors com el nombre de fàbriques, un grau d´implantació molt elevat. Aquesta implantació sindical començaria a partir de tan pocs teixidors per fàbrica com 2, 3 o 4, per afectar, en algun moment, quasi totes les empreses que tenien més de 10 teixidors. Malgrat que els reglaments eren força estrictes, aquestes associacions s´adequaven a la precarietat de l´economia familiar dels seus afiliats, a diferència de les Societats de Socors Mutus que esdevenien, en aquesta mateixa època, més indiferents als problemes econòmics dels seus membres.
Aquesta elevada implantació no s´assolia només en poblacions relativament petites i que aviat entrarien en decadència com Vic, sinó que la podem trobar també en poblacions més grans i amb una indústria en auge, com Barcelona. Malgrat, per tant, que la “comunitat” podria tenir un paper important en la mobilització dels teixidors, aquestes dades semblen mostrar que el tret fonamental per explicar-la era la situació en el procés productiu. Si l´associació de Vic va aconseguir d´organitzar, en els moments de més auge, al voltant de la meitat de tots els teixidors, la de Barcelona, en una població molt més gran, va organitzar-ne també almenys entre un terç i la meitat, segons el moment. Uns 10 teixidors sembla, també pel cas de Barcelona, la xifra a partir de la qual l’afiliació es generalitzava més. Tant a Vic com a Barcelona, aquesta es concentrava, sobretot, a les fàbriques mitjanes i grans, i també en un sector de les petites.
Els conflictes més espectaculars eren les vagues, que estaven ben organitzades i responien a una estratègia per part de l´associació. La vaga, tanmateix, es combinava amb altres formes de negociació, que anaven des de les comissions mixtes a l´ús d´una certa violència, que es podia donar tant com a forma de pressió independent sobre empresaris o altres treballadors, com durant la realització d´una vaga per a evitar-ne el trencament. En el cas de l´associació de Barcelona, però, l’ús de la violència sembla allunyar-se de l´exemple ludista d´atacar propietats i maquinària per assemblar-se més a la intimidació sobre les persones. La intimidació sobre altres treballadors, per altra banda, insinua la presència de “lleis i pràctiques establertes” al lloc de treball, que regulaven les relacions entre els treballadors i entre aquests i el fabricant, que s´haurien posat al servei de l’associació una vegada aquesta es va organitzar.
El context de saturació de l´ofici, la inexistència de barreres tècniques efectives per controlar-hi l’accés de mà d´obra, i l´elevada mobilitat d´aquesta, però, dificultaven les accions de les associacions. Per una banda, no sembla que els empresaris tinguessin dificultats excessives per proveir-se de mà d´obra. Per altra banda, les oscil·lacions en l´ocupació dificultaven el pagament dels socis a l´associació, fet que en reduïa els ingressos, alhora que augmentava el nombre d´aturats que havia de mantenir. En les conjuntures industrials dolentes, aquests problemes s´agreujaven, de manera que l´estiu de 1842 l´associació de Barcelona havia de socórrer més aturats que vaguistes. La declarada hostilitat dels fabricants acabava de posar les coses molt difícils. D´aquí l’interès de les associacions per organitzar un percentatge elevat de la mà d´obra i l´ús de piquets per mantenir les fàbriques tancades durant les vagues.
Finalment, és possible d´identificar una sèrie de valors i de pràctiques entre els teixidors força contradictoris amb el model d´economia dels fabricants. En primer lloc, l´existència mateixa d´una associació amb voluntat de negociar remuneracions i condicions de treball era totalment aliena al model dels fabricants. En segon lloc, els teixidors tenien un model propi de quines havien de ser aquestes condicions de treball. Pel que sabem, podien incloure, almenys, un ritme de treball irregular que permetés tant de respectar el Sant Dilluns com de discutir, llegir o fer reunions a la “cuadra” o fàbrica; una forma de repartiment relativament igualitari del treball a l’interior de la fàbrica (per permetre un nivell mínim d´ingressos a cada teixidor i que limitava la capacitat de pressió del fabricant) alhora que l´observació de l’antiguitat com a criteri per regular també la distribució del treball i la utilització dels telers; l’observació dels tirs “tradicionals” de les peces i una discussió minuciosa del preu de cadascuna segons les seves característiques tècniques, arribant a la negativa a fer-ne si les condicions no eren considerades adequades; i, finalment, unes relacions “amigables” entre ells mateixos i els majordorms o els fabricants, allunyades de la capacitat de decisió unilateral que els fabricants estaven impulsant. En tercer lloc, evidentment, un nivell de remuneració “just”. En quart lloc, el manteniment de l´estructura de l´ofici com a manual i masculí, condicions que es devien considerar necessàries per mantenir les altres. Tot això no forma ben bé una “economia moral” enfrontada a l´”economia de mercat” dels fabricants, perquè els teixidors acceptaven (potser fins i tot ideològicament) la seva condició de treballadors fabrils dependents de la inversió dels fabricants, i es trobaven profundament inserits en una “economia de mercat”. Però alhora tot això s´allunyava extraordinàriament del projecte de capitalisme dels fabricants. Sobre aquestes bases, les associacions elaboraran durant el trienni esparterista una retòrica per defensar les seves accions que entenia els teixidors com a homes amb el treball i la intel·ligència com a “capital” propi que ha de ser remunerat amb justícia.

De la tercera part: Política i ideologia. El procés de treball (i les relacions laborals en el seu conjunt) era interpretat, per part dels teixidors (i, molt probablement, per part dels altres oficis) a partir d’un conjunt de valor i de pràctiques pròpies, que devien constituir un model de funcionament del món del treball significativament diferent de l´economia política dels fabricants. Almenys des de la segona meitat dels trentes i, sobretot, durant la dictadura del Baró de Meer, a Barcelona la defensa d´aquest model propi s´hauria pogut interrelacionar amb la reivindicació de “més llibertat”. A partir d’aquesta experiència laboral i política, les associacions del trienni esparterista elaboraren una ideologia coherent per tal de justificar la seva existència i defensar les seves accions. Asseguraven que calia que existís harmonia en la relació entre les classes, però el contingut que li donaven era molt diferent de la utilització que en feien els fabricants. Per a les associacions, implicava, per una banda, un repartiment més igualitari dels guanys de la indústria, que es fonamentava en la concepció que el capital i la intel·ligència eren els factors que intervenien en la producció, i en l’atribució d’aquesta darrera als treballadors. Per altra banda, implicava el necessari reconeixement, per part dels fabricants, de la dignitat humana dels treballadors. Aquestes reivindicacions laborals es complementaven amb la clara consciència que l´existència pública de les associacions era possible gràcies a la llibertat política, i que eren els progressistes o exaltats els únics que estaven disposats a garantir-la. Amb tota aquesta retòrica, afirmaven que la llibertat política era necessària però no suficient per resoldre les contradiccions socials, i que el progrés industrial era igualment necessari per aconseguir el benestar dels treballadors, però no suficient. L’eina necessària eren les associacions, pensades com a organitzacions autònomes que havien de negociar les remuneracions i les condicions de treball amb els fabricants.
Molt aviat, l´acceptació o no de les associacions com a veritables sindicats esdevingué una divisòria política fonamental. Els moderats (inclosa la Comissió de Fàbriques), coherents amb el seu model de societat en el qual les classes baixes es trobaven completament subordinades a les altes, condemnaren sense cap ambigüitat possible l´existència de les associacions i apostaren per la repressió. És cert que els moderats barcelonins i, especialment, aquells que, relacionats amb els fabricants, eren els creadors d’ideologia, no pensaven que la repressió pura i simple hagués de ser la base de la nova societat. Ben al contrari, i des d´un punt de vista absolutament “pessimista” sobre les condicions dels treballadors, elaboraren un projecte d´integració dels sectors populars que passava per la seva conversió ideològica i per la millora del seu nivell de vida. Però aquest era un projecte a mig o llarg termini, i era un projecte “per al” poble però “sense” el poble. L´existència d’unes associacions autònomes que exigien negociar, per tant, no era una part de la solució per millorar el nivell de vida de la majoria, sinó una part del problema en la seva lluita per aconseguir una societat estable i controlada.
De la banda del progressisme, el projecte de societat era també decididament capitalista, però no era contradictori amb l´existència dels sindicats. Aquests eren, ben al contrari, l’eina necessària per tal que els jornalers escapessin a l´explotació dels “amos y jefes de industria”. Aquesta acceptació, però, no va ser immediata ni va ser compartida per tots els sectors del progressisme. Per tal que el progressisme passés de defensar que calia una millora “material i moral” de les “classes proletàries” a acceptar que aquestes havien de participar en la seva pròpia millora a través d’organitzacions autònomes, i que la sola llibertat política no resolia les contradiccions socials, s’hagueren de donar certes condicions. En primer lloc, va caldre que les pròpies associacions imposessin la seva presència. En segon lloc, l’afermament dels lligams del progressisme amb les “classes proletàries” a partir de l´acceptació i la defensa dels sindicats i de l´aprofundiment en la seva teoria de l’explotació, es produïa en el context de desil·lusió i de radicalització posterior a la revolució de setembre i com una resposta a les seves insuficiències. En tercer lloc, aquesta aliança havia de compensar la seva escassa capacitat de mobilització popular.
El progressisme fou, segurament, el grup polític que va mantenir unes relacions més importants i més estables amb les associacions i, especialment, amb la de teixidors. Les relacions d´aquesta amb el progressisme dominant a Barcelona van tenir una inflexió clara a començaments de 1842. Fins aleshores, l’associació havia mantingut aquesta aliança però havia anat augmentant la seva audàcia. La crema de gèneres comissats del juny de 1841 va ser un primer moment culminant. Però després de la campanya desfermada pels moderats, les associacions es van mostrar altra vegada conciliadores. Aleshores, els seus contactes amb els republicans o amb els demòcrates purs devien ser mínimes. L’acostament a aquests sectors i, per tant, l’allunyament de l’òrbita del progressisme no es va produir fins a finals de 1841, després de l’experiència de la Junta de Vigilància. La polèmica amb El Constitucional arran de les eleccions municipals fou el punt culminant en l’audàcia de les associacions. Després vingué la prohibició, i l’actitud va canviar. El progressisme va aconseguir un nou marc legal mínim i això va reconstruir les relacions, que es van mantenir al llarg de 1842 i 1843. En bona mesura, la polèmica venia dels termes de les relacions entre progressistes i associacions. Els primers acceptaven el caràcter i l’activitat sindical de les associacions, però exigien deferència i fidelitat. La crema de gèneres comissats i l’acostament a altres grups polítics trencaven amb això. Per mantenir l’aliança amb les associacions, els progressistes sabien que s´havien de demostrar “útils”, i això ho feren lluitant, a cada prohibició, per mantenir la tolerància de les autoritats superiors; radicalitzant la seva ideologia i la seva retòrica per acceptar les reivindicacions de les associacions i evitar de ser superats per l´”esquerra”; i, el 1842, fent el préstec de 7.000 duros. A partir de mitjans 1842, les associacions no discutiren més l’hegemonia del progressisme i, probablement, col·laboraren a mantenir-la en les eleccions municipals. Aquesta aliança potser es trencà momentàniament després del bombardeig de Barcelona per Espartero, però fou recomposta novament. L’aliança amb el progressisme de 1842 i, sobretot, de 1843, però, es feia amb un progressisme significativament diferent del de 1840. La influència de la seva base popular segurament havia augmentat i la seva ideologia s’havia radicalitzat. Si és molt evident que, amb aquesta aliança, les associacions entraven en una dinàmica de col·laboració interclassista, també ho és que foren un dels elements fonamentals que arrossegaren la política barcelonina a un llenguatge de classes que acabà per espantar els elements més moderats del progressisme. El 1843, el llenguatge de classes pràcticament eclipsava del tot la retòrica populista de 1840, tant en el progressisme com en el republicanisme.
La manca de participació “oficial” de les associacions en els fets de 1842 i 1843, per tant, no pot ser entesa com una mostra d’apoliticisme, sinó com una mostra de l´actitud prudent d´aquestes que, alhora que mostraven la seva adhesió al progressisme oficial, evitaven de comprometre’s en els actes d’oposició oberta al govern. Passar de l’actitud de les associacions a l’actitud de la majoria dels associats presenta problemes difícils de salvar. Hi ha dues qüestions que a hores d´ara es poden avançar. Per una banda, és clar que, malgrat la política oficial de les associacions, des de 1841 una part de la seva base social devia compartir les crítiques al progressisme que venien dels grups republicans i demòcrates. No hi ha raons per pensar que part dels afiliats no compartien el radicalisme que trobem a Barcelona almenys des de 1842. De fet, el progressisme de 1843 que donà suport a la Jamància (i que mantenia l’aliança amb les associacions) potser es trobava més proper a aquests grups que al mateix progressisme de 1840. Per altra banda, però, sembla que la pràctica unanimitat que s’aconseguia en les qüestions sindicals i que dóna fe d´una evident “consciència sindical” (a l´interior de cada ofici, però també entre oficis), no tenia una traducció política directa.
La retòrica del republicanisme i del progressisme, i les relacions entre les associacions i aquests grups polítics es discutia amb termes molt semblants als que podem trobar a Anglaterra entre les trade unions i el cartisme. Els historiadors han destacat els múltiples contactes existents entre cartistes i sindicalistes i E.P.Thompson ha assenyalat com el vot implicava la igualtat de ciutadania, la dignitat personal i una forma d´estendre el control social de la població obrera sobre les condicions de vida i de treball. Altres, en canvi, han destacat que no és operatiu considerar la Carta simplement com un mitjà per obtenir un fi més valuós (la regeneració econòmica i social) i han apostat per la centralitat de la política. Des d´aquest punt de vista, els radicals del segle XVIII i després els cartistes van interpretar els mals de la industrialització com un procés de saqueig financer possible gràcies a l´opressió política. Ni el sindicalisme, ni la fusió de radicalisme i owenisme que suposava la Unió Nacional de les Classes Treballadores, ni la premsa tipus Crisis o Pionner anaren més enllà dels paràmetres radicals que posaven l´èmfasi en la divisió de la societat entre classes productores i ocioses i l´atribució a l´opressió política de tots els mals socials.
També a Catalunya, una bona part de la retòrica “radical” posava l’èmfasi en les causes i en les solucions polítiques per solucionar els problemes (de tot tipus) de les classes populars. El Republicano seria un exemple ben semblant al cartisme, en la mesura que defensava el sufragi universal i, per tant, l’accés al Parlament, per legislar en favor de la majoria. Però el que sembla rellevant a la Catalunya de l’època és que el sindicalisme introduí, a la teoria i a la pràctica, la idea que la llibertat no era suficient per a resoldre les contradiccions socials, sinó que calia l’organització autònoma dels propis treballadors o, dit d´una altra manera, que era possible d´influir en el mercat de treball i que, per tant, aquest i la distribució de riquesa no depenien només del sistema polític. Alhora, els grups polítics van acabar fent seva aquesta retòrica i acceptant no només que la solució política no era l´única via per superar les contradiccions socials, sinó que es passà d´acceptar l’existència de contradiccions al si del poble a prendre, cada vegada més, un llenguatge classista que posava l’èmfasi en la contradicció entre els “treballadors” i els “fabricants o mestres” i a fer dependre la política d´aquest binomi, malgrat que no responia als suports socials que rebien els diferents grups polítics.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bibliografia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Orígens del sindicalisme català (1999)

  1. Retroenllaç: 170 anys de la fundació del primer sindicat català - Sàpiens.cat

  2. Retroenllaç: Conferència | Història! Bloc de Genís Barnosell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s