Catalunya i l’estat asimètric

La política espanyola recent es fonamenta sovint en un grapat d’il·lusions i miratges que tenen escassa correspondència amb la realitat. Una d’aquestes il·lusions -alimentada amb esforç i tenacitat per aquells que creuen que se’n beneficiaran- és que els catalans són els fonamentals enemics de la igualtat que se suposa que existeix entre tots els ciutadans i ciutadanes d’Espanya. D’aquesta qüestió, aplicada a l’ambit fiscal i polític, és del que escric a “Catalunya i l’estat asimètric“, publicat a El Punt, 9/7/2008.
Catalunya i l’Estat asimètric

Catalunya, tot i que continua essent un territori dinàmic, no està especialment ben situada en aquest joc d’asimetries que constitueix l’Espanya actual malgrat que l’opinió pública i publicada pensin o facin veure que pensen el contrari

tribuna
Professor d’història contemporània a la Universitat de Girona

GENÍS BARNOSELL.

Un dels arguments més habituals en el debat actual sobre el finançament de les comunitats autònomes és que qualsevol mesura aplicada a una comunitat autònoma ha de poder ser ampliada a la resta. Les solucions «asimètriques» -aquelles que no són iguals per a tothom-, es diu, no són ni viables ni justes. I tanmateix, l’Estat espanyol és veritablement asimètric -en una situació que es justifica amb raons històriques, geogràfiques i polítiques.

La més comentada de les asimetries espanyoles és la del País Basc i Navarra. Com assenyalava orgullosament el lehendakari Ibarretxe arran de la publicació, el 2002, de la llei de renovació del concert econòmic, «no hi ha en tota la Unió Europea, ni tan sols en els estats federals o amb una major descentralització, cap cas com el de la comunitat autònoma Basca -i la comunitat foral de Navarra-, en què unes entitats diferents dels propis Estats tinguin capacitat per regular el conjunt del sistema tributari i la pràctica totalitat de les figures impositives que constitueixen aquest sistema». És aquest un sistema de pràctica «independència fiscal» (en expressió d’El País) que -continuant amb el que escrivia el lehendakari- és justificat amb arguments historicistes: es tracta d’un «pacte» «bilateral» amb «Espanya» que reconeix una realitat històrica, una sobirania, anterior, no ja només a la Constitució sinó a la mateixa «construcció de l’Estat espanyol unitari». La referència a Navarra no és sobrera. Allà el llenguatge és diferent. La web del govern navarrès, en mans de la Unió del Poble Navarrès-Partit Popular, s’acontenta a assenyalar que el «conveni econòmic» es fa entre Navarra i «l’Estat» -i deixa de banda, per tant, la ficció que la comunitat autònoma no forma part d’Espanya-. Tampoc s’insisteix en la bilateralitat. Però els arguments de fons són els mateixos: l’origen es troba en la llei, «paccionada», de 1841 «mitjançant la qual el Vell Regne s’incorporà a l’estructura de l’Estat conservant la seva capacitat per a establir els seus tributs», i la Constitució Espanyola no fa més que «respectar i emparar els drets històrics de Navarra». Els resultats, també ho són.

Menys conegut, el règim fiscal canari inclou un conjunt d’incentius fiscals que en la seva darrera renovació (2007) injectarien a l’economia canària més de 7.000 milions d’euros de benefici fiscal i que, segons Coalició Canària, suposen «el màxim nivell d’ajudes possibles en aquests moments, amb mecanismes nous potentíssims» que «no té cap altre territori ni tan sols d’Europa». Segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, és un sistema propi de l’«acervo histórico» de Canàries -és a dir, que forma part d’un conjunt de béns morals i culturals acumulats històricament- i reconegut constitucionalment, basat en la llibertat comercial d’importació i exportació, en la no aplicació de monopolis i en franquícies duaneres i fiscals sobre el consum. Així mateix, la «localització geogràfica» de Ceuta i Melilla justifica, segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, «un règim fiscal especial» que, entre altres mesures, suposa la bonificació del 50% de la quota corresponent als rendiments generats a les dues ciutats.

També podríem parlar del curiós repartiment de les competències d’educació. O de l’existència només a Catalunya i al País Basc de policies autonòmiques. Tanmateix, l’altra gran asimetria la constitueix Madrid. Certament, en el nostre entorn cultural les capitals assumeixen papers molt rellevants en tots els estats. Però que això sigui habitual no vol dir que sigui «natural». Ans al contrari, la qüestió és que les decisions polítiques afavoreixen unes ciutats per sobre d’unes altres. Així, a Madrid s’hi concentren les principals institucions de l’Estat, gaudeix d’una taxa d’execució dels pressupostos estatals elevadíssima i francament infreqüent a la resta de comunitats autònomes, continua organitzant les grans infraestructures en profit propi, i, en temps de globalització i de terciarització, concentra bona part de les seus d’empreses multinacionals, que ja no necessiten estar prop de les matèries primeres o de la producció, sinó a prop del poder per influir-hi. Analitzant l’estructura radial dels trens espanyols del segle XIX, que començaven tots a Madrid, un gran historiador com Josep Fontana ha ironitzat tot dient que aquests trens no podien portar del centre altra cosa que exemplars de la Gazeta (o sigui, del BOE de l’època). Ara el TAV també es construeix de la mateixa manera, però Madrid ja no és la ciutat improductiva que era sinó un gran centre econòmic amb aspiracions de ser un dels nusos del món en xarxa del segle XXI, quan Barcelona no pot ni somniar-ho.

Malgrat que Catalunya continua essent un territori dinàmic i que té grans potencialitats, no està especialment ben situada en aquest joc d’asimetries que constitueix l’Espanya actual, malgrat que amplis sectors de l’opinió pública i publicada pensin o facin veure que pensen el contrari. Com a comunitat de règim comú, finança bona part de la «solidaritat» de l’Estat. Però no sembla que l’Estat espanyol estigui gaire disposat a impulsar la multipolaritat econòmica, sinó que en gran part continua apostant per la unipolaritat, centrada a Madrid, mentre que les reivindicacions catalanes són cada vegada més mal vistes. I res de tot això sembla que hagi de canviar a curt o mitjà termini. Sabrà, o podrà, Catalunya desenvolupar els mecanismes necessaris per garantir el benestar de la seva ciutadania i mantenir la seva posició capdavantera, almenys a Espanya?

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en EL PUNT i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s