La guerra de setges i els seus mites

Avui diumenge, el Diari de Girona ha publicat un especial dedicat als setges gironins de 1808 i 1809. Heus aquí el text de la meva participació:

La guerra de setges i els seus mites

Genís Barnosell (professor d’història contemporània a la Universitat de Girona)


Durant la guerra de 1808 – 1814, es lliuraren a les comarques gironines un gran nombre de petites escaramusses i unes quantes batalles campals, però la característica fonamental de l’enfrontament en aquestes terres fou sens dubte la guerra de setges. La guerra de setges es produïa quan un exèrcit amb inferioritat de condicions es refugiava en una fortalesa o ciutat emmurallada per fer front a un exèrcit superior. Aleshores, aquest se situava a les afores i els convidava a rendir-se. Si això no es produïa, l’exèrcit assetjant començava l’excavació de trinxeres i la instal·lació de la seva artilleria per impedir que els assetjats poguessin sortir i per bombardejar la ciutat. Amb el bombardeig es volia acovardir els resistents, desmuntar la seva artilleria i enrunar les muralles. Una vegada assolit aquest objectiu, s’assaltava la ciutat amb la infanteria a través dels forats oberts a les muralles, fet que implicava un nombre elevadíssim de baixes per poc que a dins de la ciutat restessin quatre defensors dempeus -fet que mostra una vegada més l’enorme menyspreu que els oficials, normalment nobles o benestants, tenien per la tropa, plebea o pobra. Els assetjats, des de dins de la ciutat, intentaven endarrerir les tasques de setge, esperant que l’arribada de reforços exteriors permetés atacar els assetjants i aixecar el setge. A les comarques gironines es donaren un gran nombre de setges i, a més, un d’ells -el de Girona durant els mesos de maig i desembre de 1809– mereix ser comptat entre els més llargs de totes les guerres napoleòniques.

L’important nombre de setges que es donaren en aquells anys s’explica pel nombre de punts fortificats que protegien la tradicional ruta d’entrada a la Península: Roses (amb la seva ciutadella i el Fort de la Trinitat), Figueres (amb Sant Ferran), Girona (“clau” tradicional de la ruta), i Hostalric (a mig camí de Barcelona). Fora de Sant Ferran, cap d’aquestes fortaleses no es lliurà sense combatre i això implicà que l’exèrcit francès les hagué de prendre després d’assetjar-les i bombardejar-les. Roses resistí un primer atac el juliol de 1808 i es rendí el 6/12/1808 després d’un setge d’un mes. Girona resistí un atac el 20/6/1808 i un primer setge que tingué lloc entre el 22/7 i 17/8 de 1808, i no capitulà fins el 10 de desembre de 1809, després d’un segon setge de set mesos. Hostalric fou evacuat per la guarnició espanyola el 12/5/1810, després de resistir quatre mesos i que la vila fos saquejada el novembre de 1809. Sant Ferran caigué sense disparar cap tret el març de 1808 però fou recuperat pels resistents catalans amb un audaç cop de mà l’abril de 1811. Aleshores els francesos assetjaren el castell i el tornaren a prendre a l’agost.

Ja he dit que entre tots els setges, el que potser mereix més atenció és el de Girona de 1809, a causa de la seva llarga durada, que exigeix una explicació complexa. Per donar-la, cal parlar abans dels mites que s’han aixecat sobre aquells fets. Durant molts anys, una colla d’autors que van de Manuel Cúndaro a la primera meitat del segle XIX a Emili Grahit a finals del mateix segle, o Pla i Cargol al segle XX -o Carles Rahola en no pocs aspectes- van coincidir en una sèrie d’interpretacions que ara es demostren totalment inadequades per entendre la realitat. En síntesi, es sostenia que Girona era una plaça forta indefensable, que el poble gironí i l’exèrcit es van mostrar units tothora, i que (com a substitut de les muralles i els forts, que no eren suficients) els gironins van mostrar un coratge gairebé sobrenatural que va permetre de resistir durant molts mesos al millor exèrcit del món. Tanmateix, la realitat era prou més complexa.

Així, si bé les muralles medievals de Girona eren clarament antiquades, la geografia del lloc implicava que l’atac només fos possible per la zona del Mercadal o per Montjuïc. L’amenaça de riuades -com efectivament s’esdevingué- i el fàcil accés des del camí de Barcelona desaconsellaren als francesos de muntar la seva artilleria a la zona compresa entre Fornells i el Ter, de manera que només els restava la possibilitat d’atacar per Montjuïc. Això situava el gruix dels seus magatzems sobre la seva línia de comunicació amb França i el Ter feia de defensa contra l’enviament de reforços des del Sud, però implicava també atacar per la zona amb defenses més modernes i en un terreny on era molt complicat d’excavar trinxeres. Les tropes desplegades per l’Imperi francès, a més, no eren, ni de lluny, les millors del món. Tenien percentatges molt elevats de reclutes poc foguejats, i, per tant, amb escassa capacitat de combat. Eren més multinacionals que altres cossos d’exèrcit, i, per tant, amb dificultats de coordinació. I la rivalitat entre els seus comandaments abocaren l’ofensiva pràcticament al fracàs en diverses ocasions. A partir de l’agost de 1809, havien sofert tantes baixes i estaven tant afectades per les malalties que la seva capacitat de combat es reduí al mínim -de manera que la situació s’estabilitzà en unes taules, en què els defensors de la ciutat no tenien cap capacitat de trencar el setge, però en què els atacants no es podien arriscar a un nou assalt.

Els efectius que defensaven Girona, per altra banda, eren força reduïts (al voltant de 8.000 homes en els moments amb més efectius, per 38.000 soldats assetjants), molts amb poca experiència de combat. Hi hagué, però, dos factors que jugaren a favor seu. En primer lloc, els exèrcits atacants havien de ser sempre molt més grans que els assetjats (de tres a set vegades més grans), perquè, com ja he dit, en els assalts a les ciutats es produïa un gran nombre de baixes. En segon lloc, entre les tropes que defensaren Girona hi havia un nucli de tropes professionals que fou suficient per organitzar la defensa, instruir els novells i enfrontar-se, en els moments decisius, a aquelles unitats imperials més ben preparades. Una altra cosa ben diferent és que comptessin amb el suport unànime de la població. Més aviat, a banda dels convençuts (que també n’hi hagué, i no pocs), la “unanimitat” a la ciutat fou mantinguda amb mecanismes molt clàssics de disciplina militar -com ara aplicar la pena de mort a qualsevol desertor o “sediciós”, inclosos aquells que simplement manifestaven la voluntat de rendir-se.

Finalment, la historiografia tradicional suposava que els gironins “eren” -sense dubtes ni vacil·lacions de cap mena- coratjosos i heroics i que per això resistien tota mena de penalitats en defensa de la ciutat. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, han demostrat que la “capacitat” o la “determinació” de combatre depenen d’un conjunt de circumstàncies (com la selecció prèvia dels soldats o la cohesió del grup i la comunicació entre els seus membres) que en el cas de Girona ni tant sols hem començat a estudiar.

En definitiva, per explicar perquè Girona va resistir tant, el millor que podem dir a hores d’ara és que la ciutat no era tant indefensable com es deia i que la “determinació” de lluitar es va fonamentar en una combinació d’elements diversos, entre els quals foren fonamentals l’existència d’una base social disposada a fer-ho, un nucli de tropes professionals i una disciplina estricte que va eliminar qualsevol intent de dissidència. Les evidents mancances de l’exèrcit francès van fer la resta.

Acabat aquest relat, ens pot assaltar un dubte. Si els nostres avantpassats es van convèncer que la defensa de la ciutat va ser un fet heroic que calia recordar i celebrar, què hem de fer nosaltres, que sabem que tot plegat va ser prou més complex? O, pitjor encara, no serà trair la seva memòria analitzar-los amb ulls crítics, qüestionar el seu “heroisme”, dubtar de la seva entrega? Aquesta és, des del meu punt de vista, una manera equivocada d’enfrontar-se al tema. Hem de recordar que tota narració mítica -com ho és la versió tradicional dels setges de Girona-, deforma la realitat per emocionar el lector i aconseguir així la seva aprovació per a uns fets que, si es presentessin tal com són, potser serien rebutjats. Per tant, l’única manera de poder valorar raonadament uns fets és conèixer-los tant bé com sigui possible. I aquesta és la tasca que ens hem de proposar per aquest bicentenari. Si en altres èpoques es va deformar la realitat atribuint a tots els gironins comportaments i valors en gran part imaginaris, el que cal fer ara és difondre amb rigor el que sabem i posar les bases per augmentar aquest coneixement.

 

(nota: el text corregeix un error detectat en la versió original: a la 4a col. línia 44, on diu “l’agost de 1808” ha de dir “l’agost de 1809”)

També podeu consultar l’original al recull de premsa de la UdG

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en DIARI DE GIRONA i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La guerra de setges i els seus mites

  1. Retroenllaç: “El gran dia de Girona”, de Ramon Martí i Alsina, aviat a Girona « Història! Bloc de Genís Barnosell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s