Cap a on va Hondures?

El 28 de juny va tenir lloc la destitució i expulsió del país del president d’Hondures, Manuel Zelaya. A començaments d’agost vaig publicar un article a El Punt que analitzava la situació política d’aquest país centreamericà. Allò fonamental és que em sembla que, per molt que s’hagin qualificat els fets de “cop militar”, aquest “cop” és prou més complex que els tradicionals de la regió, que compta amb prou recolzaments polítics i socials a Hondures, i que en la dinàmica de la regió –caracteritzada per l’anti-americanisme del president de Venezuela, Hugo Chávez-, l’administració Obama ho té prou difícil, entre la seva proclamada voluntat de fidelitat als processos democràtics, que els “colpistes” han vulnerat si bé no pas seguint les pautes tradicionals ja que les institucions democràtiques hondurenyes continuen funcionant, i la defensa d’un president Zelaya que el que buscava era, precisament, burlar una constitució hondurenya molt rígida en tot allò que fa referència a la repetició de mandats presidencials

Copio tot seguit l’article (El Punt, 5/8/2009) i afegeixo al final unes reflexions des de la perspectiva actual.

Ja fa un mes que el president d’Hondures, Manuel Zelaya, va ser deposat del poder per uns escamots d’elit [de l’exèrcit]  i expulsat del país –a Honduras, una república presidencialista, el president de l’estat, exerceix el poder executiu i té per funció dirigir la política general de l’estat, representar-lo, vetar o sancionar les lleis sorgides del Congrés, i dirigir les relacions internacionals. En els dies següents detractors i defensors de Zelaya es van enfrontar en una discussió sobre la legalitat de tal acte.

  Els defensors del president van posar èmfasi en la seva detenció i expulsió; i, en gran part, van guanyar la primera partida en aconseguir que la Organització d’Estats Americans, la Unió Europea i bona part de la premsa internacional, qualifiqués el fet de “cop militar” des del primer moment. Però els detractors del president han insistit que els militars actuaven seguint una ordre del Tribunal Suprem, que totes les institucions polítiques i judicials hondurenyes han continuat funcionant amb normalitat, i que el substitut de Zelaya, Roberto Micheletti, és un home del seu mateix partit, el Partido Liberal. Vist des d’aquesta perspectiva, el cop no seria sinó una defensa de la democràcia ja que Zelaya estava fent esforços per perpetuar-se en el poder, una possibilitat que la constitució hondurenya vigent prohibeix expressament.

  Més enllà d’aquestes disputes constitucionalistes –per a la comprensió de les quals s’ha de ser expert en el tema- una altra qüestió va aflorar de seguida en articles i fòrums d’opinió: l’alineament d’Honduras amb la Venezuela de Chávez. Això és el que, al capdavall, s’estaria discutint –o almenys, així ho han interpretat molts i així ho estan vivint, sobretot a la pròpia Hondures.

  Si Zelaya pot comptar, almenys aparentment, amb les institucions internacionals, influents sectors americans han mostrat la seva aprovació per Micheletti –per exemple, The Wall Street Journal. Obama, ben al contrari, va condemnar el cop assegurant que no es tornaria a un “passat negre”, però la seva administració no sembla gaire contenta amb a teatralitat amb què està actuant Zelaya. A Hondures hi ha divisió de parers. I els dies passen i les negociacions s’estanquen. Fins on arribarà un bloqueig econòmic que afecta tant a la mateixa Hondures com als països veïns? Cap a on va Hondures?

Ara ja ha passat un altre mes i acaba de fracassar una comissió negociadora de l’OEA que s’havia desplaçat a Hondures. Els contactes polítics semblen entrar en una via morta. Pel que fa a les pressions econòmiques que rep Hondures, la Unió Europea de moment ha congelat una part de la seva ajuda al desenvolupament, i els Estats Units una part de la seva ajuda militar. Aquestes “congelacions” fan molt mal al pressupost hondureny però no sembla que de moment alterin la resolució del seu govern. Per això els partidaris de Zelaya demanen més pressió. Ara bé, el bloqueig comercial de 48 hores a què El Salvador i Guatemala van sotmetre Hondures just després del cop va ser molt mal rebut per l’empresariat de tota la zona per les seves negatives conseqüències sobre tota la regió. Crítiques semblants ha despertat el tancament de la frontera Nicaragua – Hondures a finals de juliol, ja que algunes estimacions (potser interessades) calculaven en 2 o 3 milions de dòlars diaris el que perdia Nicaragua en concepte d’exportacions per aquest fet. Tanmateix, la decisió definitiva en quant a sancions comercials la té Estats Units, ja que gran part de les exportacions hondurenyes van a aquest país. Però, almenys de moment, l’administració Obama no sembla disposada a fer aquest pas. Obama està rebent pressions per totes bandes. Des de fora, se’l titlla sobretot de “tou”. Però a dins dels EUA, se’l titlla tot sovint de massa “dur”. Perquè ningú (o gairebé ningú) no oblida, als EUA, que alguns dels que més criden per la “restauració” de la democràcia a Hondures, cas de Chávez, no només no són un gran exemple de democràcia sinó que són, precisament, els que voldrien els EUA fora de la regió -si bé un governant molt més moderat com Lula també ha exigit als EUA que es decideixi d’una vegada a aplicar sancions comercials. D’aquí que l’extrema prudència -o, si voleu, lentitud- amb què actua Obama comenci a fer pensar als partidaris de Zelaya que els EUA no faran gaire res per afavorir el seu retorn. Els EUA, de fet, han insistit en que cal una sortida negociada -o sigui, que acepten que el nou govern hondureny és un interlocutor vàlid al qual cal tenir en compte- i pacífica, i han criticat Zelaya perquè amb la seva actitud, diuen, contribueix a polaritzar la societat hondurenya i a fer més difícil una resolució tranquil·la de tot l’afer.

Finalment, no deixa de ser tot un espectacle que els que sempre han criticat més l’embargament a Cuba, ara el vulguin aplicar a Hondures; i que els que el promouen a Cuba no en vulguin ni sentir a parlar per a Hondures. I és que, en aquestes discussions, el que sembla que menys importa és la democràcia.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en EL PUNT i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s