L’Iran en el punt de mira de les relacions internacionals

En la conferència que va tenir lloc ahir a Girona, Fred Halliday va dissertar sobre la situació actual de l’Iran. Entre moltes altres coses:

  • Sobre el passat llunyà, Halliday va afirmar que l’Iran actual no és fruit dels imperis antics però que hi ha un potent orgull iranià basat en la importància històrica dels imperis perses i que aquest fet és un input important de l’arrelat menyspreu iranià envers els seus veïns
  • Sobre la situació política actual, va qualificar l’Iran de dictadura corrupta però no totalitària, en la mesura que accepta tendències diverses dins del règim i que permet determinats espais de llibertat aliens al règim, com una certa permissivitat davant l’estil de vida de les classes mitges no estrictament lligades al règim. Sobre el paper de les dones, va explicar que el règim dóna molta importància al vestit i al codi familiar, però que, en canvi, permet l’estudi universitari femení i que les dones ocupen molts llocs de treball prou qualificats en l’estructura sòcio-econòmica iraniana.
  • Sobre la situació econòmica va posar èmfasi en la dependència envers el petroli, en el malversament del règim i en la manca de tota reflexió seriosa sobre l’economia.
  • Sobre les relacions internacionals de l’Iran va mostrar les seves temences per una possible guerra amb Israel. Pel que fa l’Iraq, tanmateix, va assenyalar que l’Iran és el primer interessat en l’estabilització del règim i va indicar l’enorme influència iraniana sobre l’Iraq actual: en termes de relacions religioses i culturals, de relacions econòmiques, en els grups armats i en part de l’exèrcit. En aquest sentit va indicar que l’Iran té més control sobre l’Iraq que no pas els EUA.
  • Finalment, va assenyalar que a nivell popular conviuen aspectes que poden semblar contradictoris: per exemple, és molt estesa l’opinió que el règim és corrupte, alhora que el seu programa nuclear és prou ben vist per qüestions d’orgull.

Adjunto tot seguit el text que va servir de base a la meva presentació, i que permet donar un cop d’ull a la història de l’Iran i de Pèrsia des del segle XVI:

L’Iran no és simplement el producte de la història colonial o post-colonial, sinó que té una història estatal prou densa. Sense necessitat d’anar-nos-en més enrera en el temps, cal destacar que des d’inicis del segle XVI als anys del segle XVIII, les terres iranianes apareixen organitzades en el regne persa dels safàvides, una dinastia que va fascinar els viatgers europeus per la riquesa de la seva cultura i del seu comerç. El persa com a llengua de cultura (mentre que l’àrab era la llengua de la religió) i el shiisme davant el sunnisme de la majoria dels altres pobles islàmics, caracteritzava aquesta Pèrsia. De 1722 –moment de la caiguda d’aquesta dinastia- al segle XIX, tanmateix, la història de Pèrsia és la història d’una sèrie d’invasions i de lluites internes que culminen en la instauració d’una nova dinastia, la dels gajarites –d’origen turc- l’any 1786, que es mantindrien al poder fins l’any 1922, carateritzant-se el període final d’aquesta etapa pel xoc dels interessos russos i britànics a la zona –que estaven desplaçant la influència de l’Imperi Otomà a la zona.

A partir de 1921, els noms que caracteritzen la vida iraniana sonen més al públic occidental. És l’any del cop d’estat de Riza Khan, que esdevindrà monarca el 1925 –fundant la dinastia Pahlavi-, i proclamant-se sha el 1935 –o sigui, usant el vell nom de les dinasties perses des de l’antiguitat, al mateix temps que intentava construir un estat més a la manera occidental, proclamant la igualtat de la dona almenys en alguns aspectes, i obrint-se a noves influències, com la dels EUA i Alemanya.

Arribada la Segona Guerra Mundial, alguns gestos favorables envers l’Alemanya nazi, van portar a l’ocupació efectiva del país per part de la URSS i la Gran Bretanya, i a l’abdicació, el 1941, del sha en el seu fill, Muhammad Rizah Pahlavi, que convertiria l’Iran en una veritable autocràcia, especialment després de 1953 en què conservarà el poder només gràcies a la intervenció de la CIA i de la Gran Bretanya –entrant en una dinàmica en què les autoritats religioses tindran un protagonisme creixent en l’oposició al règim. Mentre, i aquest procés continuaria en les dècades següents, la societat iraniana es transformava, amb una creixent urbanització i el sorgiment de sectors professionals nous.

Quan el 1979 va triomfar la revolució islàmica de l’aiatolà Jomeini, per una banda, es trencaven tres segles d’influència occidental creixent. I es trencaven a partir d’un moviment revolucionari que partia d’idees ben diferents de les que havien dominat l’esfera revolucionària dels dos segles anteriors, la revolució russa i les revolucions americana i francesa. Des d’aleshores, les imatges que ens han anat arribant de l’Iran s’han centrat en alguns aspectes de la seva realitat: la guerra Iran-Iraq, el paper de la dona, i, darrerament, la tensió amb els EUA a causa del programa nuclear –en un context de bones relacions entre l’Iran i Rússia.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Entrevistes i col·laboracions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s