La construcció política i religiosa de l’espai urbà quotidià a la Girona del primer franquisme (1939-1945)

En el llibre Girona 1939-53. Exilis, repressions, complicitats s’hi ha publicat el text de la meva conferència, que després de destacar breument les característiques demogràfiques de la Girona de la post-guerra i les seves condicions de vida, tractà especialment de la reconstrucció simbòlica de la ciutat, de com el nou poder ordenà la ciutat per ajustar-la a la seva visió del món. Elements essencials d’aquesta tasca foren el canvi de noms de determinats carrers, la construcció de monuments i, en general, la difusió de la iconografia i el simbolisme del règim. Efectivament, l’espai urbà, el carrer, no és un àmbit neutre, sinó que històricament qui ha tingut capacitat de fer-ho ha modelat l’espai a la seva conveniència, imposant punts de referència que esdevinguin identificadors, dotant-los de força simbòlica, de capacitat salvífica o de recordatori de fets rellevants. En aquests espais públics, per altra, es permeten i promouen o es persegueixen o prohibeixen unes o altres activitats. Especialment, es persegueixen aquells activitats que es veuen com a contràries al poder o als seus símbols, mentre que es promouen aquelles que els difonen, sovint en forma ritualitzada, ja siguin processons o actes militars o civils, com desfilades. A través d’aquesta acció, l’espai de la vida quotidiana esdevé carregat de significat i, en definitiva, pretén identificar a la comunitat amb el poder. D’aquí l’inherent caràcter també simbòlic de molts moviments socials que discuteixen al poder la seva organització i ús de l’espai. Aquesta tasca de politització i/o sacralització de l’espai té també una vessant privada, des del moment que la casa apareix presidida per símbols polítics i/o religiosos. Tant l’acció legal de la república com, després, l’acció revolucionària violenta volgueren destruir l’espai tradicional de significats i, especialment, volgueren aplicar un “projecte d’alliberament de l’espai de presències sacralitzadores” que afectà tant temples i imatges situades al carrer com, després, objectes privats com crucifixos, estampes religioses o altars familiars.

Un dels objectius fonamentals del primer franquisme va ser, per tant, la destrucció de l’espai públic que havia començat a construir-se amb la revolució i substituir-lo per un altre de nou en el que prevalguessin les icones de l’església i del nou règim.

Un repàs al diari El Pirineo, el primer diari del règim publicat a Girona mostra com totes les actuacions urbanístiques que es desenvoluparen en aquells anys tenien també una vessant simbòlica. La “inauguració” del Museu de Sant Pere de Galligants havia de demostrar l’interès per la cultura de Girona, però també havia de “demostrar que en la Nueva España, se reconstruyen ávidamente todos los elementos irradiadores de cultura y arte, contrastando este dinamismo con la caótica apatía del período anterior, que no hizo más que cerrarlos, dispersarlos y, lo que es más lamentable, destruirlos muchas veces” El “Puente del Caudillo”, que enllaçava el Pont Major i Sarrià de Ter, i que havia estat destruït per l’exèrcit republicà en la seva retirada, a banda de la seva innegable vessant pràctica, havia de demostrar, altra vegada, que “en la España de Franco se construye más deprisa [de lo] que el enemigo destruyó”. Però, a més, el pont era també un gran monument simbòlic: “llevará cuatro Escudos de España, metalizados, por la parte exterior de los torreones de arranque de los arcos elípticos de 29 metros de luz. En el interior habrá cuatro relieves de dos metros de anchura por 1,50 metros de altura, que recordarán cuatro gestas de nuestro heroico Ejército en la reciente guerra de liberación: Alto de los Leones de Castilla, Ruinas del Alcázar, Santa María de la Cabeza y Catedral de Oviedo”. Fou inaugurat amb gran pompa el 4 de febrer de 1940 en el marc de la commemoració del primer aniversari de la presa de Girona per l’exèrcit de Franco. Fou beneït pel bisbe, en presència de les autoritats de la regió militar, de les autoritats provincials i del ministre d’obres públiques, i fou presentat com una obra de “fusió” en un “abrazo al servicio de la Patria” d’aquells que havien estat enemics. Així, en referència als treballadors forçats que havien construït el pont, s’afirmà que “pretendemos que ellos mismos se admiren de su propio esfuerzo. Redimidos por el trabajo e incorporados al espíritu de la Nueva España, estos hombres volverán a sus hogares”.
El setembre de 1940 s’inaugurava Radio España Gerona, una emissora que seria “inspirada […] por los altos ideales que animan a la España del Caudillo”. La instal·lació de les seves antenes fou culminada per una gran bandera d’Espanya. Aquest fet, “aparentemente tan sencillo tiene sin duda alguna el más alto significado […]. Esta bandera en lo alto de nuestras antenas parece indicarnos de una manera inconfundible el único objetivo de nuestras aspiraciones. Todo por España y para España”.

En resum, sobre una petita ciutat de províncies amb dures condicions de vida, el primer franquisme assajà de reconstruir simbòlicament la ciutat com a part del seu projecte de control de la població –tasca per a la qual gaudí d’un suport social prou destacable. El Pirineo ho expressà molt bé, referint-se a la qüestió religiosa, però en una afirmació que es pot estendre perfectament al conjunt de les idees polítiques, socials i morals. La revolució, afirmava, havia portat a “la devastación, la depredación en templos y casas religiosas”. Però, continuava, “hay otra devastación menos perceptible pero tal vez más radical y desde el momento peor que la de las cosas materiales. Es la devastación que el enemigo de la fe realizó en las almas”. Un nou espai físic per al desenvolupament de la vida quotidiana havia de ser una condició necessària per a la “cicatrització” de tal “herida colectiva” (pp.162-163).

La referència completa de l’article és: Genís Barnosell, “La vida quotidiana. La construcció política i religiosa de l’espai urbà quotidià a la Girona del primer franquisme (1939-1945)”, a VVAA, Girona 1939-53. Exilis, repressions, complicitats, Girona, Ajuntament de Girona, 2009, pp.139-163

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bibliografia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s