Nacions sense nacionalisme?

Podem parlar de nacions abans de l’era del nacionalisme? I, en tot cas, de què parlem quan parlem de nacions? Aquestes són les preguntes a les quals s’enfronta des de fa temps Xavier Torres, i de la complexitat de la resposta en donen fe les gairebé 400 pàgines de la seva darrera obra, Naciones sin nacionalismo. Efectivament, que ningú no s’erri amb l’aigualit subtítol d’aquest llibre -“Catalunya dins la monarquia hispànica”-, perquè no es troba davant d’un manual (per valuós que pugui ser un manual) sobre l’època sinó amb una ambiciosa investigació sobre les identitats col·lectives a la Catalunya moderna, que, al mateix temps, il·lumina prou coses tant sobre la monarquia hispànica com sobre Europa en general.

Dues conclusions de l’autor semblen especialment importants:

Lluny de fonamentar-se en arrels clàssiques o Horacianes, el patriotisme català [de l’època moderna] era essencialment escolàstic, i més concretament, es fonamentava en una variant autòctona del mite bíblic dels macabeus. Era a imatge d’aquests que els catalans havien de lluitar i lluitaven, alhora, per la “pàtria”, els “Temples” i “Déu”. És a dir, l’ús d’aquest vocabulari no implicava simplement una “manera de dir” sinó una manera d’entendre el món. El patriotisme català, així, no es distingia del clàssic dret de resistència o del constitucionalisme convencional, i era impensable sense la trilogia clàssica de “Déu, Pàtria i Rei”. Per això no va evolucionar cap al republicanisme.

El treball de Xavier Torres sembla anar en contra d’una visió massa lineal o natural de la transició del patriotisme antic al catalanisme modern. Els historiadors contemporanistes, diu l’autor, “quizás tampoco podrían prescindir, por lo menos en un cierto número de casos, de la trayectoria anterior; en particular, aquel género de identidades corporativas seculares que cimentaron, a su vez, sendas identidades colectivas” (p.353). El català podria ser un d’aquests casos i segurament el consistent patriotisme català modern ajuda a entendre tant el profund sentit de comunitat com l’orgull que tenien de sí mateixos els catalans del segle XIX, malgrat la Nova Planta. Al mateix temps, però, contribueix a argumentar que el nacionalisme català de finals del segle XIX no provenia d’una simple evolució natural del patriotisme modern, perquè les diferències són força substancials.

Tot plegat amb una tesi de partida fonamental:

la reconstrucció d’allò que deien o escrivien els contemporanis dels fets és fonamental per entendre “l’univers social i polític” d’aquells actors socials i, per tant, els motius de les seves accions (pp.69-70 i 213)

La referència completa del llibre és: Xavier Torres, Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la monarquia hispánica (siglos XVI-XVII), València: Publicacions de la Universitat de València, 2008

I al referència de la ressenya: Genís Barnosell, “Nacions sense nacionalisme?”, L’Avenç, 352 (desembre de 2009), pp.62-63

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en L'AVENÇ i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s