Una biografia de Francesc Macià

Aquest any 2009 ha suposat el 150 aniversari del naixement de Francesc Macià i el 25/12/2008 es complia el 75è de la seva mort, per això el 2009 ha sigut l’any Macià. Al número de gener de L’Avenç hi he realitzat la ressenya de les principals novetats bibliogràfiques sobre la seva vida (i d’algunes altres obres ja clàssiques) i d’algun dels actes que s’han realitzat per a l’efemèride. Mentre, us deixo una biografia de la seva complexa vida política.

La biografia de Francesc Macià és la d’una profunda evolució ideològica que el va portar de l’adhesió, política i sentimental, a Espanya i a la monarquia, a defensar la independència de Catalunya i un “reformisme popular interclassista” amb notables lligams amb el món obrer. Pel mig, la crisi de les restes de l’imperi i la constatació de la impossibilitat de regeneració espanyola si no es trencaven les institucions existents. Nascut el 1859, de família de pagesos “modestament benestants” gràcies al tràfec d’oli, i partidaris del general Prim, va ser acceptat com a cadet a l’Acadèmia dels Enginyers Militars de Guadalajara el 1875 i es va graduar com a tinent el 1879. Casat amb Eugènia Lamarca el 1887 esdevingué propietari amb una “còmoda posició social” i el 1904 fou ascendit a tinent coronel. L’assalt militar a les redaccions d’El Cucut i La Veu de Catalunya (1905) suposaren un primer gir a la seva vida. S’afilià a la Lliga (1907) i va ser escollit diputat solidari i, malgrat que continuava mantenint-se fidel a la monarquia i a l’exèrcit, va acabar abandonant-lo davant la creixent amenaça que se li formaria un tribunal d’honor. A partir d’aquí, iniciaria una evolució que el portaria d’exercir com a diputat que treballa pel seu districte a abandonar la Lliga (1912), planejar una primera insurrecció armada amb elements republicans i cenetistes que el portaria a un breu exili (1917), a crear Estat Català (1922), i a un nou exili a causa del cop d’estat de Primo de Rivera (1923). Conspirador fracassat (1924-27), es tornà a exiliar i no retornà a Catalunya fins el 1931, convertit, gràcies a una intensa campanya d’agitació, en un símbol vivent de la repressió exercida per l’estat monàrquic espanyol i la dictadura. El 1931 -deixant de banda el seu independentisme davant la confiança que a Espanya es reconeixerien els drets socials i nacionals que defensava- proclamà, en la més estricte tradició del federalisme català, “l’Estat català que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”, i, convertit en el líder carismàtic d’ERC, va esdevenir el primer president de la naixent Generalitat (1932). Macià moriria el 25 de desembre de 1933, i, malgrat que hagué d’enfrontar-se a un notable desgast polític en la seva tasca de govern, la seva figura es convertí en un mite del catalanisme.

(Les cites que es refereixen als orígens socials de Macià es troben a Enric Ucelay da Cal, Francesc Macià i el seu temps, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985)

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s