El Baix Ter i l'aigua en perspectiva històrica

Fragment de la conferència pronunciada a Verges en motiu del 1050 aniversari de la primera referència documental sobre el poble.

Una de les tendències claus de la història recent de Verges i del Baix Ter que es desprenen del que s’ha explicat i d’altres dades disponibles és, si ens hi fixem bé, la tendència a l’ “assecament”. El control del territori que històricament s’havia defugit amb carreteres com la de Verges a Torroella, l’assecament dels estanys i dels aiguamolls, la pràctica desaparició del conreu de l’arròs, la domesticació del riu Ter amb els grans embassaments de Sau i Susqueda que han limitat dràsticament les inundacions, tot plegat ha modificat sens dubte el medi ambient de la zona, retirant de forma definitiva l’aigua de moltes zones que aquesta havia ocupat de forma permanent o recurrent. Aquesta tendència ha tingut sens dubte efectes beneficiosos per a la salut humana -només hem de recordar les grans polèmiques sobre l’arròs al qual s’acusava de provocar epidèmies- però ara ja sabem també que la dràstica alteració dels ecosistemes té també efectes perniciosos. L’existència actual del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà -salvat in extremis de la dinàmica constructiva que ha caracteritzat la Costa Brava en els darrers 50 anys- mostra molt clarament la biodiversitat que s’hauria perdut en aquestes terres si tota aquella zona s’hagués assecat definitivament. Als elements indicats se n’hi afegeixen d’altres que crec que ens han de fer reflexionar molt seriosament sobre cap a on anem. La pèrdua d’aigua dolça a la nostra zona es produirà molt probablement com a efecte del canvi climàtic global -les projeccions per a Catalunya indiquen un clima molt més sec- però s’està produint també a causa de l’esgotament dels aqüífers per un consum excessiu a la pròpia zona i per l’extracció desmesurada del Ter per al consum de l’àrea metropolitana de Barcelona (certament, cal veure com evoluciona aquest transvassament i si es compleixen les previsions de reduir-lo: El Punt, 5/2/2010 assenyala que el 2009 s’ha reduït el 20% i que es vol reduir-lo més), i té com a conseqüència la seva invasió per part de l’aigua salada, fet que provoca problemes d’abastament. L’actual política de construcció de conduccions d’aigua de rec artificials és possible que contribueixi a estalviar aigua -si bé sembla que el llit del rec del Molí és prou impermeable com perquè la pèrdua d’aigua sigui mínima- però, en una zona en què els recs han estat una constant històrica caldrà veure si efectivament es garanteix el cabal ecològic i es garanteix així el paisatge històric tant en la seva vessant cultural com pel que fa a la biodiversitat. En definitiva, potser estem assistint, també en aquest aspecte, a la fi d’un món. Un món que era relativament humit i fins i tot molt humit per a un paisatge mediterrani, i que en un futur serà molt més sec.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Conferències i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s