Homenatge als represaliats pel franquisme a Salt

Aquest dissabte 6 de març ha tingut lloc a Salt l’homenatge a represaliats pel franquisme del Gironès i La Selva, organitzat per la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Salt dins del cicle d’homenatges a expresos que ha tingut lloc a tot Catalunya. Hi van intervenir Joan Boada (secretari general d’Interior, Relacions Institucionals i Participació), Iolanda Pineda (alcaldessa), Paulí Pallars (testimoni). Ivette Nadal ha interpretat dues cançons i la Coral País Meu ha excel·lit interpretant País petit de Lluís Llach (afegint-hi primer el Terra de vent de Maria Perpinyà), Al banderer de la pau de Joan Vilamala, Bella Ciao (tradicional italiana), Txoria, Txori de Mikel Laboa, i Company de N.Luciani. També hi he intervingut jo mateix com a historiador.

La meva intervenció ha sigut com segueix:

El nostre passat recent ha estat sens dubte un passat traumàtic, marcat pels estralls de la Guerra Civil i per una llarga dictadura, el franquisme, que va maldar tothora per imposar una única visió del present i del passat. Com van fer els altres règims totalitaris del segle XX, hagin estat del color polític que hagin estat, el franquisme va dividir de forma maniquea a la societat, atorgant reconeixement als vencedors, als afins al règim, i perseguint i menyspreant, en canvi, a tota mena d’opositors.

La Guerra Civil espanyola i el franquisme han estat objecte en els darrers 35 anys d’una profunda investigació històrica i, així, a l’alçada de l’any 2002 s’hi havien dedicat ja uns 20.000 llibres. Sabem avui que el franquisme va portar a terme una repressió àmplia, violenta i prolongada en el temps. Com s’ha escrit recentment, el franquisme no va tenir “interès per integrar políticament als vençuts, ni per buscar una reconciliació, només se’ls volia destruir o sotmetre. Per a construir el Nou Ordre i el nou Estat calia acabar d’arrel amb totes les manifestacions dels moviments i forces que havien defensat i difós les idees democràtiques i revolucionàries. Per això la repressió a partir de l’1 d’abril de 1939 fou fredament planificada amb nombroses lleis i sistemàticament exercida amb diversos instruments polítics, judicials i administratius. Fou, de fet, la continuació de la guerra civil amb altres procediments”. La validesa atorgada a les delacions, un sistema judicial mancat de tota garantia, els consells de guerra, la pena de mort, les presons, els camps de concentració i de treball, el segrest d’infants, el control social al lloc de treball o de residència, la depuració de les administracions públiques, les confiscacions de propietats, l’expulsió del lloc de treball, la destrucció -per descomptat- de tota organització aliena al Movimiento, foren els instruments d’aquesta repressió. Si el 1933 hi havia a les presons espanyoles unes 12.500 persones, el 1942 n’hi havia 124.423, i el 1950 encara n’hi havia unes 30.600. El nombre d’executats per raons polítiques s’ha estimat en uns 140.000, dels quals uns 45 o 50.000 ho haurien estat després d’acabada la guerra. Uns milers més -vora 15.000- moririen a les presons i camps per les males condicions de vida. L’objectiu de tot plegat, recordem-ho, no buscava només el “càstig” dels suposats o reals culpables de combatre al nou ordre, sinó “inspirar por i terror, immobilitzant als possibles simpatitzants dels detinguts”*. Moltes d’aquestes qüestions, amb majors o menors detalls, com he dit abans, les coneixem de fa prou temps.

El que em sembla que canvia a partir de la dècada de 1990 a Espanya és l’exigència d’un debat públic sobre els fets traumàtics d’aquesta història recent i l’exigència de reconeixement institucional per a tots aquells i aquelles que havien estat deixats de banda, que havíeu estat deixats de banda, ja no només pel franquisme sinó per un estat democràtic poc interessat en enfrontar-se al passat. Si som avui aquí és perquè aquest estat ha anat assumint progressivament aquestes necessitats.

Em quedo amb dues idees que han anat apareixent en la legislació que s’ha generat en els darrers anys. En primer lloc, en el deure que té la societat democràtica de procedir al reconeixement moral de les víctimes de la guerra i del franquisme, que inclou des d’actes com el d’avui a la reparació material o a la dignificació de les fosses comunes que hi ha al nostre país. Un reconeixement que, de forma coherent, s’ha complementat amb la condemna del franquisme -en un acte que, si bé va costar més de 25 anys, va significar tot un canvi d’actitud per part de la democràcia espanyola.

En segon lloc, voldria destacar que aquests actes de reconeixement no poden implicar ni una idealització del període anterior a la Guerra Civil, la República, ni la construcció d’una única memòria d’aquells temps. Com destaca un llibre recent, la memòria sempre serà plural i diversa i la contraposició de memòries ha de ser un “conflicte en llibertat, perquè a diferència dels règims totalitaris, el debat, la confrontació d’idees, de principis i de memòries (…) són la base del sistema democràtic”**.

Per això, com diu la llei de memòria històrica, un estat democràtic no pot imposar una sola visió de la història. Al contrari, ha de sonar suport a  l’estudi seriós i rigorós del passat i ha de posar els mitjans perquè tothom pugui mirar cap a aquest passat de la manera més racional possible. Saber-se encarar al passat, per traumàtic que sigui, és sens dubte una de les millors demostracions de maduresa democràtica i, alhora, un exercici de creixement, de desenvolupament, d’aquesta maduresa. Amb actes com el d’avui, en definitiva, fem créixer la democràcia i fora bo que recordéssim, al mateix temps, els més de 3.700 milions de persones del món (el 54% de la població mundial) que viuen sense llibertat i per als quals aquesta mena d’actes resten prohibits. Moltes gràcies.

* Borja de Riquer, La dictadura de Franco, Barcelona / Madrid, Crítica / Marcial Pons, 2009, pp.121-177

**A.Segura / A.Mayayo / Q.Solé, eds. Fosses comunes i simbologia franquista, Catarroja / Barcelona, Editorial Afers, 2009, p.187

La descripció d’aquests actes que en fa la pàgina web del Memorial democràtic és com segueix:

La Direcció General de la Memòria Democràtica i diversos ajuntaments de tot Catalunya organitzen al gener, febrer i març un total de 24 actes en diverses ciutats arreu de Catalunya. Es tracta d’un seguit d’homenatges dedicats a aquelles persones que van lluitar per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya. Al març, els actes d’homenatge tindran lloc a Tarragona, Montblanc, Salt, Reus, Manresa, Lleida, Manlleu, la Seu d’Urgell i Sort.

Molts dels homenatjats van pagar un preu molt alt per lluitar contra la dictadura franquista: anys de presó, tortura, repressió i persecució, i fins i tot, la mort.

Durant l’acte es lliura un diploma de reconeixement a les persones indemnitzades per haver patit privació de llibertat durant la dictadura. Es tracta d’un document simbòlic que ja han lliurat altres països com França, i a l’Estat, la Junta d’Andalusia.

El document, signat pel president José Montilla i el conseller Joan Saura, es lliura “en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista”.

El text afegeix “Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors”.

Vegeu un ampli reportatge fotogràfic aquí.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Entrevistes i col·laboracions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Homenatge als represaliats pel franquisme a Salt

  1. Jaume ha dit:

    Benvolgut Genís,
    Com bé dius, la violència servia per castigar als vençuts i per sotmetre als indecisos, però t’oblides una tercera vessant tant o més important: la de cohesió dels vencedors. Rere cada sanció, cada càstig, cada empresonament, cada requisa, cada depuració, etc., hi havia algú que directa o indirectament se’n beneficiava. De fet, els 40 anys de franquisme i la ‘curiosa’ Transició posterior no s’expliquen si no entenem que molta gent va vincular els seus interessos particulars als interessos generals del règim, ajudant així a consolidar ambdós. El franquisme no va ser només Franco i l’aparell repressor va necessitar de juristes, administratius, testimonis, maquinistes i demés per funcionar i perpetuar-se. La violència és, sens dubte, el tret fonamental i fundacional del franquisme, ja que serà l’única característica amb continuïtat durant tota la dictadura.
    Salut,
    Jaume

  2. Jaume, téns tota la raó; la repressió tenia una tercera funció que no vaig esmentar a la meva xerrada, sobretot per no complicar més l’argument d’un comentari que va durar 10 minuts, que era cohesionar els vencedors. Tu ho expliques perfectament, de manera que no cal que afegeixi res més. Moltes gràcies per la precisió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s