48 hores sense llum: retorn al passat

Perdoneu. 48 hores són les que ha passat casa meva sense electricitat. Per a alguns, l’espera ha sigut molt més curta. Altres, encara alguns milers, han passat una tercera nit a les fosques (i potser alguns altres n’hi passaran una quarta). Les conseqüències de la tempesta del dia 8 han estat fenomenals: ciutats aïllades, caos circulatori, centenars de vehicles parats a les carreteres, 220.000 abonats (xifres oficials) sense llum…

Els fets em suggereixen dues reflexions, certament molt diferents entre elles.

En primer lloc, l’absència d’electricitat ens retorna d’alguna manera al passat -a passats prou diferents entre ells. Ens fa experimentar algunes sensacions que els humans de començaments del segle XXI o bé ja no han viscut en absolut o bé van oblidant. Se me n’acudeixen unes quantes.

  • La foscor. Fins al segle XIX a la majoria de ciutats i fins força més endavant als nuclis petits, la nit és fosca. No es pot sortir al carrer quan s’ha post el sol perquè els carrers foscos són perillosos. La nit només es pot viure quan la il·luminació ha aparegut arreu.
  • La penombra. Contràriament a la claror absoluta de les nostres cases, al vespre i a la nit, dins de les cases hi regna la penombra. Les llars de foc, els llums d’oli, les espelmes, … el que sigui segons l’època, trenquen la foscor però no l’eliminen. Els detalls es perden, les ombres s’allargassen,… unes sensacions ben diferents de les actuals.
  • La fred. Situar les habitacions sobre les corts dels animals, les llars de foc, els brasers, les estufes de fusta o petroli, … havien històricament combatut a la fred, però no havien aconseguit allò que ara estem tant acostumats: escalfar el conjunt d’una llar. La falta d’electricitat ens fa retornar sovint a aquesta escalfor limitada o, segons com, a la fred directament.
  • Els talls de subministrament. En els inicis de l’electricitat, durant el franquisme i fins fa relativament pocs anys, els talls de subministrament, de llum i d’aigua, eren ben freqüents. Tant, que ja s’hi estava acostumat. Les espelmes abundaven a totes les llars, i es corria amb galledes i cassoles així que la pressió de l’aigua disminuïa.
  • La ràdio. Sense TV, sense connexió a Internet, sense diaris, la ràdio ha recuperat aquests dies l’hegemonia que la TV li va arrabassar. S’ha erigit, de bell nou, en el mitjà de comunicació per excel·lència. Petites i amb piles o als cotxes, deslligades de les xarxes elèctriques, les ràdios han escampat la veu sense imatges arreu i han permès que ens assabentem del que estava passant. Tot un homenatge al mitjà de comunicació a través del qual, per exemple, els avis es van assabentar de l’esclat de la guerra civil.
  • També podríem parlar de l’aigua freda, o la seva absència, o de la nevera, etc. etc.

En definitiva, el que resulta de tot plegat és que la nostra vida quotidiana, i la nostra societat en conjunt, depèn en extrem d’un subministrament energètic estable i regular. Sense ell, tot s’enfonsa: el llum, la calefacció, la conservació d’aliments, la comunicació. Sense aquest subministrament, desapareixeríem com ho van fer Mesopotàmia o Egipte!

La segona reflexió té a veure amb què hem de fer davant de casos com aquest. Certament, en el lloc on s’ha produït un temporal com aquest és força excepcional -si bé en termes comparatius ho és força menys.  Molt probablement, és impossible tenir tots els mitjans per tornar a la normalitat de manera immediata. Però precisament per això, si resulta que no podem pagar el dispositiu que faria falta en casos com aquest, potser caldria aplicar un principi de prudència. En primer lloc, ha quedat clar que les previsions de Red Eléctrica sobre les condicions atmosfèriques que han d’aguantar les seves torres són del tot insuficient. Que caigui un pal aquí o allà potser és imprevisible; que en caiguin a dojo i a més a més 33 torres és impresentable.  Justificar-ho dient que normalment ja serveixen és tant absurd com acceptar que s’haguessin enfonsat els teulats de totes les cases perquè normalment no neva. I per altra banda, potser no n’hi ha prou de dir que la gent no es mogui, sinó que el que cal és posar les mesures perquè la gent no es mogui, tancant, per exemple, escoles i empreses. La pregunta és molt clara: què és millor, què preferim, pecar de tant en tant d’exagerats o caure en el caos d’aquests dies? (per cert, què solucionaria la MAT si per altra banda ens diuen que la xarxa bàsica ha quedat “trinxada”?)

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a 48 hores sense llum: retorn al passat

  1. JOSEP ha dit:

    Ahir tarda a les 14h davant la benzinera de S Gregori hi havien dos operaris treballant per reparar la torre elèctrica trencada (un foradava i l’altre mirava). A les 22 h evidentment només hi havia el forat i cap pal col·locat. Aquest mati a les obres de la central de Vilanna estic veient una vintena de camions i màquines treballant activament i molts operaris. Perquè? per qui? qui es responsable d’aquest descontrol i presa de pel?.

    Josep

    PS: Tinc imatges

  2. Bé, anem com anem… Si vols, envia’m un parell d’imatges al meu correu de la UdG i les pengerem.

  3. Alfons ha dit:

    Jo també vaig pensar en aquest retorn al passat. Vaig estar quatre dies sense llum i quan va tornar la calefacció se m’havia espatllat. Brrr… Si, en tot cas, vaig tornar el passat: no era gens melancòlic. Dolorós, fred i fosc, tal com dius. Abraçades, A.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s