El primer sindicalisme a Catalunya (1820-68)

El 1841, El Corresponsal, diari de l’empresariat tèxtil cotoner català, afirmava que els sindicats recordaven “aquellas épocas de la antigua Roma que fueron tan fecundas en desastres a causa de las insurrecciones de los esclavos”. Com moltes autoritats i bona part de la classe política, refusaven la seva existència i apostaren, una vegada i una altra, per la repressió.

I, tanmateix, trobem a Catalunya una llarga tradició sindical, tant en el tèxtil com en altres oficis, tan diversos com els fusters, els xocolaters, els cistellers o els sabaters. De manera pública en moments concrets com 1840-43, 1854-56 o 1864-66, i clandestina majoritàriament, aquests treballadors (i treballadores, en nombre minoritari, però creixent) organitzaren associacions que volien reunir el conjunt de l’ofici. Alguns, com els fusters, ja tenien el 1840 –l’any que el primer sindicat sortí a la llum– una llarga experiència, tant d’organització (que es remuntava al segle XVI en forma dels gremis de fadrins) com de negociació amb els mestres o petits propietaris dels tallers gremials (ben visible al primer terç del segle XIX). L’activitat del sindicalisme clandestí en oficis com els teixidors és documentable des del 1820.

Abans que la mecanització alterés els ritmes de treball, diferents oficis foren sacsejats, en un context de creixent competència capitalista, per les baixes de sous, la pèrdua d’autonomia dels treballadors en el lloc de treball i el rebentat –contractació a preus més baixos de treballadors sense qualificació–. Els sindicats hi oposaren, per una banda, la reivindicació que els treballadors “no sean en lo sucesivo tenidos hasta aquí […] a manera de esclavos, y sí como ciudadanos iguales a ellos [a fabricants o mestres]” i la consciència que aquests canvis no eren neutrals ni inevitables, sinó que estaven impulsats per aquells que se’n beneficiaven o creien que se’n beneficiarien, o, simplement, per aquells que lluitaven des d’un petit taller per no caure “en la dura precisión de trabajar para otros en la clase de dependiente o jornalero”. Acceptant la propietat privada, la iniciativa individual i la llibertat d’empresa, la majoria de la societat –inclosos molts empresaris– refusava la sacralització del mercat i de la competitivitat, i entrar a toc de sirena a la feina era comparat, despectivament per un diari, a les campanes “que había en los conventos para llamar a los frailes al refectorio”.

Per altra banda, els sindicats refusaren el ludisme i la violència (tot i episodis com el de les selfactines del 1854), i defensaren la negociació de tarifes de preus (enteses com a “contractes collectius” en contraposició als “contractes individuals” del liberalisme) entre patrons i treballadors. A partir dels anys cinquanta del segle XIX, reclamaren una legislació laboral: màxim de 10 hores diàries de treball per llei, inspecció pública de la salubritat dels llocs de treball, escoles gratuïtes industrials per als obrers, guarderies per als nens i prohibició del seu treball abans dels 10 anys. En definitiva, creien que el treball era una propietat que calia remunerar justament i negaven l’abaratiment dels salaris com a base de la competitivitat o com a solució a les crisis –“El empresario participará de los quebrantos a que nos condenen los sucesos y la fatalidad de las leyes económicas”–, i sobre això afirmaven que “no se apelará a la baja de los salarios sino después de haber apurado cuantos medios existan para abaratar los productos y vencer en las luchas industriales”. La frase és del 1855.

Més informació:

GENÍS BARNOSELL, Orígens del sindicalisme català. Vic: Eumo, 1999.

JOSEP BENET i CASIMIR MARTÍ, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista, 1854-56.  Barcelona: Curial, 1976, 2 volums.

JOHN RULE, Clase obrera e industrialización. Una historia social de la revolución industrial británica, 1750-1850. Barcelona: Crítica, 1990.

WILLIAM H. SEWELL, Trabajo y revolución en Francia: el lenguaje del movimiento obrero desde el Antiguo Régimen hasta 1848. Madrid: Taurus, 1992.

Article publicat com: Genís Barnosell, “El primer sindicalisme a Catalunya (1820-68)”, Quadern d’Història del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, n.9, 2002 (suplement que era del diari AVUI). Vegeu-ne l’original.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en AVUI i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s