Tendències Historiogràfiques II (5): Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

La relació entre memòria i història és prou complexa com perquè calgui pensar-hi a fons. Una expressió de la memòria són sens dubte les “memòries”, les quals, tanmateix, són normalment una versió molt elaborada i seleccionada de la “memòria” de l’autor. I, a vegades, volent passar per veritables, són simplement falses. Altres vegades la forma memorialista no és sinó una forma literària de la novel·la. El relat que es presenta introdueix una coherència que no és present ni en la pròpia memòria ni, per descomptat, en el món en què vivim.

D’un tipus o d’un altre, els “relats personals” inunden la cultura actual. I més, a partir de l’auge d’Internet que ha posat a disposició de tothom eines fàcils i barates per expressar els seus sentiments i explicar, amb dosis variables de veracitat, la seva vida. Com diu el lema de wordpress, “Express yourself. Start a blog”. I aquesta capacitat altera, per descomptat, l’evolució de la narrativa personal.

De tot plegat en parla daniel Mendelsohn en un text traduït a L’Avenç del mes d’abril: “Prou de parlar de mi” (L’Avenç, n.356, pp.30-40), del qual us n’extrec uns fragments significatius:

El 1719, un autor molt conegut anomenat Charles Gildon publicava un tractat en què demostrava que un llibre popular que pretenia ser The Life and Strange Surprising Adventures d’un mariner anglès, i que es completava amb una nota de l’editor (“no conté cap aparença de ficció”), era un enfilall de mentides. El mariner en qüestió era Robinson Crusoe, i Gildon, per descomptat, tenia raó; com totes les novel·les era, en cert sentit, un enfilall de mentides. I tanmateix, com totes les grans novel·les, expressa un cosa que sabem que és veritat.

Però la veritat que busquem en les novel·les és diferent de la veritat que busquem en les memòries. Les novel·les podríem dir, representen “una veritat” sobre la vida, mentre que les memòries i els relats de no-ficció representen “la veritat” sobre coses específiques que han succeït

[el 1740 el filòsof David Hume escrivia que el lector de la “veritable història”] té una concepció més animada de tots els incidents (…) [En canvi, el lector del “romanç”], que no dóna cap crèdit al testimoni de l’autor, té una concepció més feble de tots aquests detalls, i llevat de l’estil i de l’enginy de la composició, pot rebre’n poc entreteniment.

Per “entreteniment”, Hume entenia estimulació i il·luminació intel·lectuals

En certa manera, no només el devessall de memòries enganya, sinó que la proliferació recent del que Yagoda anomena memòries “espectaculars” -narratives que resulten d’estímuls altament improbables- sorgeix d’una profunda confusió sobre on acaba la realitat i comença la fantasia.

Aquest desdibuixament perillós del real i l’artificial es correspon i s’alimenta alhora d’una altra confusió dramàtica: la que existeix entre vida privada i vida pública. L’adveniment dels telèfons mòbils ha obligat milions de persones (…) a tenir part en els detalls més íntims de les vides d’altres persones (…) Aquesta experiència d’estar constanment exposats a les històries d’altres persones és només comparable amb l’afany inesgotable que té la gent d’explicar les seves històries.

A partir, en primer lloc, d’aquests fragments i de la lectura del text complet, reflexiona sobre el paper de la història en aquest món de memòries i de relats personals. Es tracta de respondre a preguntes com les següents i a altres que et puguis fer. Què hi aporta la història a aquest món de memòries i relats personals? Com s’ha de diferenciar d’altres relats (si és que se n’ha de diferenciar)?  Què en pot treure la historiografia de l’afany d’explicar històries? Els historiadors s’han de posar també a explicar històries per “competir” en aquest món? …

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

23 respostes a Tendències Historiogràfiques II (5): Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

  1. Héctor ha dit:

    Recuerde el alma dormida
    avive el seso y despierte
    contemplando
    como se pasa la vida
    como se viene la… Suerte

    H

    http://u1050412.mibitacora.com/note/19026/memoria-del-futuro.html

  2. Carles Molano Mascoso ha dit:
  3. riothamus ha dit:

    Trobareu el meu comentari sobre la memòria al següent enllaç: http://riothamus.tk/

    Gerard Cruz

  4. Pau Turón i Izquierdo ha dit:

    Memòries

    Des dels orígens de la nostra espècie sempre hem tingut la voluntat de conèixer d’on veníem i quines han estat les causes que han donat origen i forma al nostre entorn. Per fer front a aquestes qüestions hem optat per varies tècniques. La més antiga fou la mitologia, que encara que potser es referia a fets històrics verídics, com l’atac dels aqueus contra Troia, el seu objectiu era donar unes lliçons morals i no explicar com foren realment els fets del passat. Un altre camí, usat ja des del temps dels faraons, fou la biografia, la narració de la vida d’aquells que visqueren abans de nosaltres.

    Com es lògic durant molt de temps aquesta es referí sobretots als grans homes, d’aquells que feren grans gestes i que per tant es convertiren en un model del que és “correcte” i del que tot “bon ciutadà i/o creient” tindria que fer. Aquesta voluntat moral ja existia a l’antiguitat, com la narració de les “Vides Paraleles” de Plutarc, i al llarg de tota l’historia gaudí de una bona salut, donant a varies classes de biografies segons les necessitats del moment, com els santorals cristians, o d’altres líders religiosos, o literatura nacionalista, com la vida dels herois i pares de la pàtria. El problema d’aquest tipus de narrativa es que peca del mateix defecte que bona part del gènere memorialístic, es que per la seva situació de vides exemplars no pot haver-hi defectes greus com comportaments no tolerats pels lectors d’aquestes memòries, anant des de un caràcter despòtic fins a l’homosexualitat, cosa que du sovint a una falsificació d’aquesta.

    Relacionat amb la falsabilitat de les memòries hi ha la problemàtica, sobretot en els casos que tracten temes polèmics o que commouen les sensibilitats de la societat, sobre que fer davant de autobiografies que s’ha descobert que són falses. Alguns al·leguen que en certa manera si que expliquen una veritat, encara que sigui només la de l’autor o et mostra una realitat existent i poc coneguda. Be, ells poden creure el que vulguin; però siguem sincers, si als historiadors quan fan un estudi se’ls hi demana proves del que afirmen i tenen que explicitar les seves fonts usades per explicar les realitats passades, no crec que el gènere biogràfic se li pugui permetre això perquè la gent creu que explica la “veritat” del que succeí, la “real”, no una que encara que tingui relació amb el mon real en el fons no deixa de ser una interpretació. Seria com si creure que les pel·lícules que a l’iniciï et ponen “Inspirades en fets reals” fossin documentals que et narren de manera exacta aquests fets.

    A més si admetem això per l’autobiografia podem admetre com a gènere historiogràfic la ucrònia, perquè “senzillament” està explicant una “veritat” que hagués estat possible segons l’autor. Encara que poden ser interessants, si es fan amb seriositat i no dient lo primer que se’t passa pel cap, perquè ens fan enrecordar a tots que molts de fets històrics de gran importància que nosaltres donem com a inevitables només ocorregueren per un seguit de causes que si haguessin canviat una mica hagués donat a uns fets històrics completament diferents. No obstant sempre s’han de quedar en el terreny de la ficció i no poden entrar mai en el món historiogràfic.

    En les últimes dècades, principalment, corre entre la població una corrent memorialística que en el cas de l’estat espanyol vol recuperar principalment la “memòria” de la II República i dels que lluitaren per ella durant la Guerra Civil. Encara que no cal dubtar de la bona intenció dels que la potencien i del fet que no es pot negar que ha anat bé per promoure la publicació de biografies, encara que més de una es dubtosa qualitat, i de treballs sobre el tema, encara que hi ha el perill de que s’oblidin de treballs anteriors donant a entendre de que no havia estat mai tractat, hi ha varis perills en tot això sent un d’ells la seva politització, fet normal en l’historia doncs masses vegades la política fa servir l’historia per justificar-s’he; un altre es que com aquells avis que no paren de remugar “amb en Franco això no passava” molta gent, escampant-se molt això en àmbits d’esquerres actualment, acabin idealitzant una situació reduint l’anàlisi històrica a “bons” i “dolents”, sense voler entendre els motius de cada bàndol o que, com en tot conflicte, aquests eren més diversos del que dona entendre la propaganda oficial.

    Un altre problema que hi ha amb la política memorialística es que comporta un augment entre la població de la voluntat de saber més coses sobre allò que succeí i com en tot producte que té una gran demanda al final acaben apareixen les versions més barates, fruit de que la majoria de la gent li és molt difícil llegir un estudi complex sobre un tema però en canvi li resulta planer llegir una obra lleugera. Aquesta plaga no només afecta la política memorialística del segle XX, sent moltes vegades els llibres unes simples eines d’adoctrinament polític, sinó que també arriba a un seguit de temes que ja se sap que sempre tindran demanda, com els templers, els grups secrets del tipus que siguin, l’historia nacional, sobretot si és algun moment de gran importància conegut per la majoria de la població, etc. Tot això fa que cada cop més la gent es cregui les versions de les obres més populars menysvalorant la feina feta pels historiadors, puix com se sap “l’historia ortodoxa sempre amaga el verdader passat”.

    En l’actualitat cada cop més el límit entre la realitat i la ficció cada cop es més estret. En part es degut a la proliferació del consum d’històries sobre les vides de l’altra gent, tant si són dels protagonistes dels programes on surt gent narrant els seus problemes com gent que visqué fa temps. El problema es que el consum massiu d’aquest producte fa que com si fos una droga calgui anar augmentant de mica en mica l’efecte dramàtic de les histories que s’expliquen per atreure l’atenció del públic, cosa que a llarg termini du que l’historia “real” que ens venen sigui més mentida que veritat i que per atraure l’atenció de la gent es necessitin grans histories.

    No obstant com es diu en l’article que hem llegit per poder explicar certs temes, o que siguin coneguts pel gran públic, es imprescindible l’ús de les biografies. Apart de que hi ha temes que es altament aconsellable l’ús d’això encara que sigui per poder posar exemples del que tracta un article historiogràfic; en gran part es degut a l’efecte d’empatia, puix que a la majoria de la gent li atrau més una vida personal que una explicació de una tendència de la societat.

    Un dels temes que comenta al final del seu article Daniel Mendelhson es sobre la fiabilitat del nostre cervell, puix que molts vegades intentem construir castells sobre l’aire a partir de records de fets succeïts fa anys. Com el mateix autor comenta la nostra ment està programada per recordar relats coherents extraient els elements que per ella són incoherents, ell no ho diu però es fàcil d’intuir que es refereix a que es treuen els elements que són incoherents segons la visió del món que té la ment. Això fa que conscientment o inconscientment al llarg del temps els records cada cop més s’adeqüin a la visió del món que té la persona. A més en casos de víctimes de fets dramàtics, com massacres, el cervell esborra els records que són dolorosos, puix que la seva funció es simplement la pura supervivència, no la memorialística. Per tant tot això du a que no es pot prendre un testimoni oral acríticament, sent necessari la seva anàlisi per separar la veritat de la falsedat. A més tot això du a recordar el límits de tot testimoni, puix que ningú pot recordar tota lo que ocorregué, tant a nivell polític com personal o social, de tota una vida. Per tant si es vol treure tot el suc possible de un testimoni oral s’ha de comparar el que diu amb el de contemporanis seus i amb fons escrites i/o fotogràfiques de l’època, tant per fer patent opinions personals, errors que no són producte de la mala fe, o desemmascarar estafadors.

  5. Pau Turón i Izquierdo ha dit:

    Em sap greu, ara li penjo el meu bloc:

    http://castelldemataplana.blogspot.com/

  6. Raquel Massaguer ha dit:

    Hola Genís, aquest és l’enllaç per veure el 4t comentari de l’assignatura, sobre les memòries, els relats personals i el paper de la història:

    http://gatotilla.blogspot.com/

    Fins aviat!

  7. benvolgut Genís

    ja he penjat el meu comentari al blog.
    Atentament.

    Eli baltrons.

  8. tothom ha dit:

    El meu comentari es troba a:

    http://tothom.wordpress.com

    Josep Lluís Òdena Rodríguez

  9. andreu torres ha dit:

    hola soc l’Andreu Torres, ja he penjat el comentari al meu bloc

  10. Dani ha dit:

    Ja he penjat el darrer comentari al bloc. T’adjunto l’enllaç:

    http://danioloti.blogspot.com/2010/05/memoria-memories-relats-personals.html

  11. Xavier Niell Ciurana ha dit:

    Hola Genís! Ja he penjat el meu comentari. El pots trobar a la seguent adreça!
    http://xavierniell.blogspot.com/2010/05/reflexio-sobre-la-memoria-i-la-historia.html

  12. Aleix Jiménez i León ha dit:

    Disculpa el retard Genís, t’adjunto el link.

    http://esperitdelvent.blogspot.com/2010/05/memoria-memories-relats-personals.html

    Aleix.

  13. Tramuntana ha dit:

    L’enllaç del meu comentari és:

    http://srocassalva.blogspot.com/2010/05/blog-post.html

  14. Susagna Romero ha dit:

    Hola!
    Ja he penjat el meu últim comentari. Que vagi bé!
    Aquí tens l’adreça:

    http://susagna-mardefons.blogspot.com/2010/05/tendencies-historiografiques-ii-5.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s