Tendències Historiogràfiques II (5): Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

La relació entre memòria i història és prou complexa com perquè calgui pensar-hi a fons. Una expressió de la memòria són sens dubte les “memòries”, les quals, tanmateix, són normalment una versió molt elaborada i seleccionada de la “memòria” de l’autor. I, a vegades, volent passar per veritables, són simplement falses. Altres vegades la forma memorialista no és sinó una forma literària de la novel·la. El relat que es presenta introdueix una coherència que no és present ni en la pròpia memòria ni, per descomptat, en el món en què vivim.

D’un tipus o d’un altre, els “relats personals” inunden la cultura actual. I més, a partir de l’auge d’Internet que ha posat a disposició de tothom eines fàcils i barates per expressar els seus sentiments i explicar, amb dosis variables de veracitat, la seva vida. Com diu el lema de wordpress, “Express yourself. Start a blog”. I aquesta capacitat altera, per descomptat, l’evolució de la narrativa personal.

De tot plegat en parla daniel Mendelsohn en un text traduït a L’Avenç del mes d’abril: “Prou de parlar de mi” (L’Avenç, n.356, pp.30-40), del qual us n’extrec uns fragments significatius:

El 1719, un autor molt conegut anomenat Charles Gildon publicava un tractat en què demostrava que un llibre popular que pretenia ser The Life and Strange Surprising Adventures d’un mariner anglès, i que es completava amb una nota de l’editor (“no conté cap aparença de ficció”), era un enfilall de mentides. El mariner en qüestió era Robinson Crusoe, i Gildon, per descomptat, tenia raó; com totes les novel·les era, en cert sentit, un enfilall de mentides. I tanmateix, com totes les grans novel·les, expressa un cosa que sabem que és veritat.

Però la veritat que busquem en les novel·les és diferent de la veritat que busquem en les memòries. Les novel·les podríem dir, representen “una veritat” sobre la vida, mentre que les memòries i els relats de no-ficció representen “la veritat” sobre coses específiques que han succeït

[el 1740 el filòsof David Hume escrivia que el lector de la “veritable història”] té una concepció més animada de tots els incidents (…) [En canvi, el lector del “romanç”], que no dóna cap crèdit al testimoni de l’autor, té una concepció més feble de tots aquests detalls, i llevat de l’estil i de l’enginy de la composició, pot rebre’n poc entreteniment.

Per “entreteniment”, Hume entenia estimulació i il·luminació intel·lectuals

En certa manera, no només el devessall de memòries enganya, sinó que la proliferació recent del que Yagoda anomena memòries “espectaculars” -narratives que resulten d’estímuls altament improbables- sorgeix d’una profunda confusió sobre on acaba la realitat i comença la fantasia.

Aquest desdibuixament perillós del real i l’artificial es correspon i s’alimenta alhora d’una altra confusió dramàtica: la que existeix entre vida privada i vida pública. L’adveniment dels telèfons mòbils ha obligat milions de persones (…) a tenir part en els detalls més íntims de les vides d’altres persones (…) Aquesta experiència d’estar constanment exposats a les històries d’altres persones és només comparable amb l’afany inesgotable que té la gent d’explicar les seves històries.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s