Franquisme: repressió, consens, mobilització popular

El 17/5/1950 Franco va visitar Girona. Era la seva tercera visita a la ciutat, i en seria la darrera. L’endemà de l’esdeveniment, eldiari Los Sitios titulava:

En una jornada de indescriptible emoción patriótica, Gerona tributó al Caudillo un grandioso recibimiento. En su recorrido por la ciudad, la población en masas le aclamó constantemente.

I il·lustrava la notícia amb fotografies on es veien multituds enfervorides aclamant el dictador.

Era així realment?. Avui, la historiografia afirma que el franquisme va tenir també les seves bases socials a Catalunya. Com he escrit a L’Avenç del mes de maig de 2010 en la meva ressenya de l’esplèndid llibre de Borja de Riquer sobre La dictadura de Franco, publicat per Crítica i Marcial Pons:

“No només Franco” (…) podríem dir parafrasejant un conegut llibre sobre l’Alemanya hitleriana. Lluny tant de la imatge promoguda pel propi règim d’una Espanya unida al voltant de la figura de Franco com de la caricatura d’un franquisme aïllat que se sostindria només en la repressió, el volum de Borja de Riquer avalua amb cura tant l’oposició com els suports del dictador. No hi ha dubte, a hores d’ara, que el franquisme s’inaugurà amb una repressió àmplia, violenta i perllongada en el temps i que mai no intentà integrar políticament els vençuts sinó que en buscà només la seva derrota completa i la seva marginació. D’aquí que aquesta repressió fos fredament planificada amb nombroses lleis i sistemàticament exercida amb diversos instruments polítics, judicials i administratius. Però al mateix temps, el franquisme comptà amb el suport de sectors socials diversos, que anava des d’una “burgesia agraïda i submisa” a sectors prou importants de les classes mitges i populars, espantades pel revolucionarisme dels trentes.

Així, pel cas de Girona cal observar tant les fotografies que mostren les multituds com fixar-se bé en els múltiples mecanismes que va fer servir el règim per emplenar els carrers.

A Los Sitios del dia de la visita, el 17 de maig, s’anunciava que el dia era festiu, a excepció del comerç a la menuda i perruqueries -ja se sap que aquests establiments oberts dónen vida a una ciutat-, tant Girona com a tota la seva àrea urbana -el que avui són Salt, Sarrià i Sant Julià. Per si algú es pensava que el dia era per anar al camp, el diari obria la seva edició amb un escrit del Governador Civil:

El espíritu gerundense, tan rico y tan sensible, valorará en toda su amplitud la prueba de afecto que implica esta visita, a la que corresponderá con la expresión unánime de su fervor y su adhesión (…) Y nada más, salvo expresaros mi absoluta confianza de que con el entusiamo de vuestro recibimiento, haréis que Gerona sea un clamor de multitud y de ahesión a Franco.

Per si de cas, les escoles també reberen a Franco des de les voreres. I és que cal recordar que el mateix règim s’acontentava en assenyalar que, pam més pam menys, a Girona hi havia una tercera part de la població que era afecta al règim, una tercera part que era indiferent i una tercera part que hi era contrària. Amb una tercera part dels gironins i les pressions que he esmentat s’emplenen moltes voreres. Però, és clar, això no és el clam unànime de tots els gironins.

Podem anar una mica més enllà tot comentant el llibre de Borja de Riquer:

borjaderiquer_franquismoLluny tant de la imatge promoguda pel propi règim d’una Espanya unida al voltant de la figura de Franco com de la caricatura d’un franquisme aïllat que se sostindria només en la repressió, el volum de Borja de Riquer avalua amb cura tant l’oposició com els suports del dictador. No hi ha dubte, a hores d’ara, que el franquisme s’inaugurà amb una repressió àmplia, violenta i perllongada en el temps i que mai no intentà integrar políticament els vençuts sinó que en buscà només la seva derrota completa i la seva marginació. D’aquí que aquesta repressió fos fredament planificada amb nombroses lleis i sistemàticament exercida amb diversos instruments polítics, judicials i administratius. Però al mateix temps, el franquisme comptà amb el suport de sectors socials diversos, que anava des d’una “burgesia agraïda i submisa” a sectors prou importants de les classes mitges i populars, espantades pel revolucionarisme dels trentes. De manera que a l’alçada de 1950 “los dirigentes del régimen franquista podían estar tranquilos” donada l’amplíssima despolitizació de la societat que feia que no existissin alternatives reals a allò existent. Vint-i-cinc anys més tard, la conflictivitat i l’oposició havien augmentat extraordinàriament, però Franco morí al llit. Això, tanmateix, no ens ha de fer menystenir el paper d’aquesta oposició, que no aconseguí enderrocar la dictadura però sí “debilitarla hasta el punto de hacer imposible su continuidad tras la muerte de Franco”. I, efectivament, la imatge d’una oposició massa dèbil per provocar un canvi de règim però massa forta per a poder ser simplement ignorada, i d’una societat espanyola potser passiva políticament però no prou per a què un successor qualsevol de Franco pogués mantenir el poder sense més, sembla actualment la més operativa. La transició no nasqué únicament de la voluntat reformista d’alguns franquistes.

Però si el franquisme com a règim no s’alterà pràcticament en 40 anys de poder, no succeí el mateix amb la societat espanyola. Davant el fracàs econòmic i els anys negres del primer franquisme, els anys 60 i 70 foren anys de creixement econòmic i, sobretot, de canvi social i cultural. A redós de les remeses dels emigrants i de la liberalització econòmica que permeté l’entrada de capitals estrangers i la inserció d’Espanya en les rutes turístiques internacionals -més que no pas dels èxits molt relatius dels plans de desenvolupament-, Espanya experimentà un creixement econòmic que permeté, després de molts anys de penúries, l’augment del nivell de vida de la població. Tanmateix, la intensa mobilitat de la població, la consolidació de noves classes mitges, l’augment del consum, la irrupció de les influències culturals estrangeres, si bé sovint portaren a la despolitització, també ajudaren a trencar velles formes de control social. D’aquí que la mateixa cultura de masses que, per una banda era molt poc crítica, també difonia valors i comportaments molt aïllats dels sectors immobilistes del règim: des d’unes cultures catalana, vasca i gallegues renovellades, a formes de vida menys religioses o noves formes de llibertat sexual.

Tot plegat, amb una anàlisi atenta tant a les tendències generals o comunes al conjunt espanyols -fonamentals en un règim tant centralista com el franquisme-, com a les característiques i dinàmiques dels diferents territoris de l’estat. En aquest sentit, la història de Catalunya hi té un paper prou important, i se’n destaca la dura repressió a què fou sotmesa la cultura i la llengua catalanes.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s