Blanca d’Anjou i l’exclaustració

blanca anjou (patrimoni gencat).jpgAquests dies s’han fet públics els resultats dels primers estudis de les restes humanes trobades a la tomba de Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou. Jaume II “el Just” (València 1267 – Barcelona 1327) va ser comte de Barcelona i rei d’Aragó i València entre 1291 i 1327, a més a més de Mallorca (1291-95), Sicília (1286-95), Còrsega (1297-1323) i Sardenya (1323-27). Blanca d’Anjou ,(Nàpols 1283 – Barcelona 1310) fou la segona de les quatre mullers que tingué Jaume II. Tingué 10 fills -el segon dels quals, Alfons, serà qui herederà el tron del seu pare-. Blanca morí després del part del seu desè fill, que va ser una nena, Violant.

L’estudi de les restes del sepulcre han revelat

tres cossos, tot i que les restes dels individus masculins són testimonials i corresponen a un home jove (d’entre 20 i 30 anys) i a un adult (d’uns 60 anys) (…) Les primeres investigacions que s’han fet al cos de la dona concorden plenament amb les dades biogràfiques que tenim de la reina. Blanca d’Anjou va morir l’any 1310, als 27 anys, poc després del seu desè part.

Una postura poc habitual
Les restes de Blanca d’Anjou es troben en perfecte estat de momificació i s’hi ha identificat teixits tous i òrgans. La posició del cos, que mesura 1,50 metres, és poc freqüent en els enterraments medievals: es troba lleugerament de costat, recolzat sobre la seva esquerra i presenta les cames lleugerament flexionades. Els forenses i antropòlegs també han observat diversos talls a l’alçada del genoll i el turmell, que es van fer per contrarestar els efectes del rigor mortis. Unes intervencions freqüents a l’època que haurien anat a càrrec dels metges de la casa reial (patrimoni gencat)

blanca anjou i pere II investigacio.jpgLa manca de conservació de totes les restes es deu amb tota seguretat al fet que la tomba va ser oberta durant el segle XIX. Efectivament, cal recordar que el monestir de Santes Creus, seu de la tomba, va patir una primera dissolució de la comunitat de monjos el 1820 (durant el Trienni Liberal), que no hi va retornar fins el 1823. L’estiu de 1835 va ser assaltat en l’onada anticlerical d’aquell any i això en marcà la decadència definitiva i una notable destrucció, ja que la seva recuperació no s’iniciaria fins a la segona dècada del segle XX.

Efectivament, el 17 i 18 de juliol de 1834 es va produir una primera commoció anticlerical a Madrid. El 4 de juliol els fets es van repetir a Saragossa i el 22 a Reus. La nit del 25 al 26 de juliol foren atacats els convents de Barcelona, i d’aquí els fets s’escamparen per la majoria de poblacions catalanes on hi havia convents, resultant morts a tot Catalunya 59 regulars i 8 sacerdots seculars. El monestir de  Santes Creus, com explica Anna Maria Garcia a La revolució liberal a Espanya i les classes populars,

abandonat pels monjos el 31 de juliol o l’1 d’agost, fou saquejat pels [veïns] del Pont de l’Armentera i Vilarrodona, i temps més tard profanat i cremat parcialment en diverses ocasions (…) A Poblet, a Santes Creus, a Montalegre, a Sant Jeroni de la Murtra, etc., els assaltants eren dels pobles que pagaven tributs als monestirs, i sovint les descripcions parlen de grups molt nombrosos (p.296 i 304)

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s