Les associacions de treballadors i els “progressistes”

A la dècada de 1840 començaren a articular-se amb claredat diferents grups polítics a Barcelona -i al conjunt de Catalunya i d’Espanya. Aquests grups polítics foren els progressistes -partidaris del sufragi universal masculí a les eleccions municipals i d’un sufragi masculí relativament ampli a les Corts-; els moderats -partidaris d’un sufragi masculí molt restringit-; i els republicans -partidaris del sufragi universal masculí.

A Barcelona, els progressistes eren un grup de composició social interclassista, o sigui, amb gent que procedia de grups socials ben diversos, que anaven des d’industrials benestants a petits comerciants, artesans i botiguers, i també treballadors tant dels oficis industrials com de la nova indústria. Contra el que encara es creu a vegades, foren també els progressistes els que mantingueren relacions més estretes amb el naixent sindicalisme.

A partir del febrer de 1841, el progressisme barceloní va teoritzar sobre les relacions laborals entre fabricants i treballadors i va justificar el sindicalisme.

Segons el diari progressista El Constitucional, les relacions entre fabricants i treballadors eren d’explotació de l´home per l´home, encara que sense el caràcter brutal d´èpoques anteriors. La condició del jornaler es fixava per una transacció amb el fabricant, però el jornaler no era lliure perquè “se ve obligado a aceptarla bajo pena de la vida, reducido como está a no guardar su pan cotidiano, sino del cotidiano trabajo”. A més dels progressos que havia fet la llibertat, cal ara una revolució “que ponga un término, completamente y bajo todas las formas a esa esplotación”. L’associació de jornalers era vista com una prova que aquesta revolució es preparava: “los amos y jefes de industria no podran ya esplotarlos, como lo han hecho hasta ahora, y acaso no esté lejano el día en que las transacciones entre amos y trabajadores se verifiquen con entera libertad por ambas partes”. Els “amos” s´han de convèncer que “la hora de abolición de privilegios ha sonado; y que su verdadero interés (…) no está en el antagonismo, sino en la más íntima armonía”. L’explotació consistia, segons aquest progressisme, en el monopoli dels instruments de treball per part dels fabricants gràcies a una legislació basada en el privilegi que permetia de remunerar de manera miserable el treball dels jornalers. La llibertat que hauria de presidir les relacions entre els uns i els altres, i el món ideal sense explotació final no es definien. Però quedava clar que amb la sola llibertat política no n´hi havia prou, i que l´associació dels treballadors era una eina justa i necessària. El capitalisme no es qüestionava, però aquest no era el capitalisme de la Comissió de Fàbriques. No era ben bé, tampoc, el “capitalisme” dels treballadors (el diari, a diferència dels sindicats, no deixarà de fer apologia de les màquines), però progressistes i sindicats bastirien una aliança prou estable en aquests anys de 1841-43 (adaptat de Genís Barnosell, Orígens del sindicalisme català, Vic: Eumo, 1999)

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s