La revolta barcelonina de 1842 i el bombardeig de la ciutat (2): les conseqüències

El bombardeig de Barcelona a iniciativa del govern espanyol en perjudicà greument la seva imatge als ulls de tota la ciutat, i provocà la crisi del progressisme barceloní, que en els dies anteriors havia acusat els moderats i el cònsul francès, Lesseps, de ser els culpables de tot, i havia defensat Espartero i l´exèrcit, tot afirmant que el Regent se separaria dels seus “imbéciles ministros” i que sense ell només es podia esperar l´anarquia i la guerra civil. Per netejar la seva imatge, El Constitucional insistí en el caràcter retrògrad, crístí i francès de la insurrecció, i (basant-se sobretot en l´actitud d´El Papagayo) afirmà que els moderats eren els culpables de tot, i que la participació popular i republicana s´explicaria pel fet que el moderantisme hauria enganyat alguns “jóvenes ilusos”, per les maniobres de Lesseps i per l´”oro corruptor”, en una interpretació que, de manera molt clara, enllaçava amb les crítiques als republicans, ja expressades a bastament, de ser agents dels moderats. Alhora, criticà els actes del govern, tant els anteriors als fets de novembre (en una continuació, també, de crítiques que ja havia expressat abans), com el bombardeig i la repressió posterior.

revolta_BCN_1842(2).jpg

"Renyit combat en el portal Nou" (Barcelona en el sigle XIX, La Esquella de la Torratxa, 4/1/1901)

Tot això no evità la crisi del progressisme, que es féu evident en les eleccions municipals de mitjan desembre, que foren guanyades pels moderats. Efectivament, la crisi del progressisme no afavorí els republicans, sinó els moderats i el progresssisme només conservà el control de l’ajuntament a través de l´ús descaradament partidista de les institucions: les eleccions foren anul·lades, totalment o parcial, fins que el resultat els afavorí. El procés electoral que havia començat el 18/12/42 no s´acabà, així, fins el 9/4/43.

Al llarg dels primers mesos de 1842, per tant, es desenvolupà una campanya electoral duríssima en les que el frau, els soborns, el clientelisme i la violència hi tingueren un paper fonamental. Més enllà d´aquests elements (i de manera tant més significativa si tenim en compte la seva importància) es desenvolupà també un enfrontament ideològic, continuació del de 1842, en els qual tots els bàndols interpretaren la contesa electoral en termes de classe, o sigui, afirmant que els progressistes representaven els obrers i els moderats els fabricants i sectors benestants -encara que la realitat fos molt més complexa. Al capdavall, els diferents sectors progressistes s’aliaren -fins i tot, molt probablement amb alguns sectors republicans, i conservaren el control de Barcelona.

Espanya i Catalunya, però, estaven ficades en una crisi política de tals dimensions que aviat esclataria una nova revolta -la “jamància”- que acabaria amb un altre bombardeig.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s