L'estat de l'educació

Una altra vegada s’han publicat avaluacions sobre l’estat de l’educació, per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya, i una altra vegada els resultats no han estat bons. Per explicar-ho, se sol recórrer a la formació del professorat (un tema que, a parer meu, explica poques coses), a l’estructura del sistema educatiu (tema que ja n’explica més), i a altres qüestions, però poc sovint es posa èmfasi en el paper fonamental del propi alumnat i les seves famílies. A vegades, quan s’introdueix aquest tema, es limita -com fan les dades fetes públiques per la Generalitat- a la qüestió de la situació sòcio-econòmica. Resulta, així, que a un nivell sòcio-econòmic més baix li correspon pitjors resultats. Però si la cosa fos només així, penso que podríem estar contents, per dir-ho d’alguna manera. Podríem estar contents perquè podríem esperar que a mesura que la situació sòcio-econòmica de les famílies o del país en genral millorés, també millorarien els resultats, o que posant més diners a l’educació obtindríem immediatament també millors resultats. Però em temo que les coses són més complicades.

Les dades fetes públiques per al conjunt de l’estat mostren que els resultats educatius tenen molt a veure amb el nivell acadèmic dels pares i amb la importància que l’entorn familiars dóna a l’educació i a la cultura en general. I aquí resulta que ja estem parlant de moltes més coses que no només el nivell de renda.

Parlem de les moltes hores que molta mainada es passa davant de la TV, i d’una TV que en moltes cadenes és un autèntic desert cultural. Parlem de l’absolut menyspreu amb què àmplies franges de la societat es miren tot allò que té a veure amb la cultura. Parlem -com queda evident en algun programa de TV- de la incultura satisfeta i fins i tot orgullosa d’ella mateixa. Una incultura satisfeta d’ella mateixa que té les seves opcions econòmiques, en un país on hi ha tantes activitats de baix valor afegit. Una incultura satisfeta d’ella mateixa que té els seus programes de TV, els seus ídols, els seus models de comportament, l’exigència de molts drets sense cap deure. Parlem, en definitiva, d’un conglomerat de comportaments absolutament impermeable a la cultura de veritat (llegir i escriure amb correcció, matemàtiques bàsiques, interès per l’entorn,…), per divertida, tecnològica, guai (i pobra) que aquesta es vulgui presentar. I davant d’aquest conglomerat de comportaments l’enginyeria social hi té poc a fer, fora de començar, potser, a incentivar comportaments responsables.

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L'estat de l'educació

  1. carles ha dit:

    Fantàstic el darrer paràgraf! El subscric sencer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s