Abans de la fotografia la història no existia?

Diu Oliviero Toscani, el conegut fotògraf i publicista, en una entrevista a l’Avui+El Punt que “abans de la fotografia la història no existia”. Em sembla entendre de les seves declaracions que, per una banda, associa fotografia o imatge amb veracitat (“en general, la fotografia ha de documentar, no inventa res”) i, per l’altra, també associa història amb veracitat. Per tant, si la imatge o la fotografia és l’única maner de donar veracitat a alguna cosa, és clar que la història abans de la imatge és mentida, o sigui no és pròpiament història:

La fotografia vol dir proposar coses, i evidentment pot provocar canvis. Hi ha fotografies que han destruït més que les guerres; d’altres han mogut consciències, com les imatges dels camps de concentració. La història es construeix visualment. Abans de la fotografia, la història no existia. Imagina’t què hauria passat si la fotografia hagués existit en l’època de Jesús. Sense una imatge que documentés un dels seus miracles, el cristianisme no hauria existit. En aquest sentit, si Goya (el meu artista preferit) hagués viscut avui, seria fotògraf.

Se m’acudeixen un parell de comentaris.

El primer, com segur que Toscani sap perfectament (i, perdoneu-me la broma, essent publicista, segur que ho sap molt millor que jo), la fotografia tant pot estar associada a la veritat com a la mentida. De fet, els trucatges amb l’objectiu de mentir són molt primerencs en la història de la fotografia i tant aviat com el 1871 ja es va fer servir per donar una imatge distorsionada de la revolta política que va suposar la Comuna de Paris. Com s’assenyalava en una exposició sobre la fotografia de l’època al Musée d’Orsay, l’ús de la fotografia tant era per conèixer la realitat com per falsejar-la:

Timides face à l’événement, ces mêmes photographes ont en revanche abondamment photographié l’après Commune et, plus particulièrement, les ruines de Paris et de ses environs. Ces images dramatiques, spectaculaires, qualifiées à l’époque de pittoresques, sont réalisées à destination de nombreux visiteurs de passage attirés dans la capitale par ce spectacle de désolation. Elles mêlent les destructions, dues aux incendies allumés par les insurgés, aux bombardements prussiens et versaillais. Vendues dans divers formats, à la pièce comme en album, interprétées en gravure dans les journaux, ces photographies renvoient le spectacle d’un Paris entièrement dévasté.

Dans le même temps, apparaissent les premiers photomontages politiques aux titres évocateurs, Crimes de la Commune (Eugène Appert), Martyrs de la Roquette (Hippolyte Vauvray) : images truquées, au propos anticommunard, reconstitutions après coup à l’aide d’acteurs costumés d’épisodes de la Commune, retraçant surtout les exécutions d’otages par les insurgés en mai 1871.

Mais la période est aussi celle où les pouvoirs publics utilisent pour la première fois aussi massivement la photographie à des fins d’identification judiciaire, en faisant photographier dans les prisons versaillaises les communards arrêtés ou en envoyant aux frontières des clichés des insurgés en fuite. Tout en utilisant ces portraits d’insurgés, les autorités policières s’efforcent simultanément de contrôler étroitement leur diffusion, allant jusqu’à interdire, à la fin de l’année 1871, toute vente d’images de la Commune, accusées de troubler l’ordre public en ranimant le souvenir d’événements douloureux. Seules les images “purement artistiques” des ruines de Paris échappent à cette mesure (vegeu-ne exemples comentats aquí)

Hi ha una segona qüestió que cal tenir en compte. I és que les exigències de veracitat canvien amb el temps. Avui potser volem una imatge com a demostració de quelcom (sabent, tanmateix, que ens poden estar enredant i que, tot sovint, ens estan enredant precisament amb imatges). Però en altres moments un text gravat en pedra o el testimoni oral o la transmissió oral de notícies han sigut fonts tingudes perfectament per veritables, i, de fet, ho poden ser perfectament igual o més que una imatges. Ni la història depèn de la imatge (encara que, per descomptat, la possibilitat de fer imatges i distribuir-les va transformar radicalment les visions que es tenien del món), ni, per desgràcia, la fotografia és garantia de veracitat.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s