Bandolers

És dels investigadors individuals, més que de grups de recerca coherents, d’on ha vingut la bona quantitat d’informació que tenim avui sobre els bandolers. Àngel Casals (UB) per el segle XVI, Xavier Torres (UdG) per el XVII, Esteban Canales i Lluís Ferran Toledano (UAB) per el XIX, o Josep Clara (UdG) per el XX, són alguns dels estudiosos que, bé directament, bé estudiant en principi altres temes, han dibuixat el perfil dels nostres bandolers.

A partir de les seves recerques sabem que els segles XVI i XVII foren l’època per excel·lència dels “bandolers”. Visqueren aleshores els Rocaguinarda (actiu en 1602-11) i els Serrallonga (1623-34). I els Juyol o els Bernat Perpunter, ara menys coneguts però que arribaren a bandolejar durant trenta o quaranta anys! Però el “bandoler” no és només, ni principalment, el lladre de camins que roba perquè no té altra opció. El bandoler també és un membre d’un dels molts grups d’homes armats que barons, nobles i terratinents feien servir per lluitar entre ells per robar-se les terres i les cases, apropiar-se de les herències, o aconseguir un bon càrrec a l’administració reial o a l’església. Uns grups d’homes armats, o quadrilles, que trobaven sovint complicitats i ajuts en els estaments més diversos, des de jutges de la Reial Audiència als sectors més populars. Per això un virrei d’inicis del segle XVII, la màxima autoritat del Principat per delegació del rei, podia afirmar que “la tierra los produce [als bandolers] como hongos, ella los fomenta y defiende”.

Però més enllà d’aquests segles, el “bandoler” és una figura prou estesa en moments de dificultats econòmiques o de conflicte militar, quan l’estat no té prou força per conservar l’ordre. Al segle XIX, arran de la Guerra del Francès (1808-14) o de les múltiples guerres carlines (1833-40, 1846-49, 1872-76), l’activitat de molts grups armats serà francament difícil de distingir del simple bandidatge, ja que uns i altres faran si fa no fa el mateix: exigir diners i queviures sota les amenaces més greus, segrestar alcaldes i persones benestants, i viure sobre el terreny a costa de la majoria de la població.

I, al capdavall, presentar els enemics polítics com a bandolers serà un recurs molt habitual que arribarà al segle XX. Només cal recordar que els maquis seran tothora anomenats bandits pel franquisme.

Per saber tot això, en primer lloc, s’han hagut de deixar de banda les llegendes dites populars, que solen ser molt posteriors als fets i que ens presenten els bandolers com si fossin Robin Hood. I, en segon lloc, s’ha hagut de buscar i contrastar informació en els arxius més diversos: dels dels arxius dels que perseguien bandolers, als de les cases nobles que els finançaven o als dietaris populars que ens expliquen com la població civil sofria a les seves mans o els protegia. I és que, tot sovint, la diversitat de la realitat supera de molt la de la ficció.

(article publicat a la revista Ictineus el juliol de 2010)

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s