Ha mort Joan Solà

Joan Solà, filòleg, lingüista, catedràtic emèrit de llengua catalana de la UB, ha mort aquesta passada nit a Barcelona víctima d’un càncer. Podrà ser recordat tant per les seves aportacions científiques, com pel seu afany divulgador i de defensa de la llengua catalana. En una entrevista recent a l’AVUI mostrava el seu parer sobre l’estat actual de la llengua:

(…)

¿El problema del català és grangros?

Si només fos aquest, el problema, entre tots i amb bona voluntat l’arribaríem a solucionar. També hi ha el problema del capsacaixa. Teníem clar que fins a la capsa de sabates era una capsa, i a partir d’aquí ja no hi havia res més fins a la caixa de l’aixovar… Fa uns anys, al departament de filologia catalana de la Universitat havíem de fer un trasllat i no sabíem si allò que ens havien portat per empaquetar eren capsescaixes. [Riu.] Perquè en definitiva no té solució. Hi ha gent que es pensa que les coses són d’una determinada manera. I no. No hi ha veritats absolutes, en general. Home, hi ha el quart manament, el “No mataràs”.

Quin és el nucli central del problema del català?

És un problema claríssim que Prat de la Riba i Fabra ja van detectar. El van assumir com a polítics. Fabra fins i tot el tenia més clar que Prat. Tenia clar que no estava jugant a una llengua folklòrica, igual com va fer Pujol al crear TV3: no fer una televisió antropològica. La llengua no era dels diumenges a la tarda, de poesia jocfloralesca… No. Es tractava de fer una llengua com les altres: autònoma, ben construïda. Segona idea que tenien: aquesta llengua i el poble que la parla són la mateixa cosa. No es poden separar. Per tant, políticament només pots aspirar a tenir una personalitat política pròpia, has de ser sobirà. Digue-li com vulguis: autonomia, independència, confederació, federació. Però a tu no t’ha de manar ningú. Si no, sempre faràs coses subordinat, acceptaràs mentalment, encara que ho neguis de paraula -com fan els polítics- que ets una part subordinada d’Espanya. Igualment amb la llengua: no pots acceptar que la teva sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort.

Si algú mirés el país exclusivament a través de la llengua, com el veuria?

Veuria que als bars, als rètols del carrer, als correus electrònics de qui sigui (del president de la Cambra de Comerç o del rector de no sé quina universitat), a tot arreu, pràcticament no hi ha ningú que utilitzi aquesta llengua amb naturalitat i correcció. Tothom té una quantitat infinita de dubtes de lèxic, de pronunciació, de fraseologia, d’argot. Si una persona s’ho mirés fredament des de fora, veuria això: un poble estrany, que viu amb un patiment constant. També jo a vegades m’equivoco, també a mi m’influeix la pressió del castellà. La gent em pregunta coses i jo els haig de dir: “És que no en sé més”. En canvi, Coromines sí que ho sabia tot, era una bèstia… Sembla que tothom, tothom del ram, defensem el català i l’utilitzem, però si analitzes la qualitat lingüística és una llengua absolutament barrejada. Els joves, que ja no tenen aquest sentiment de pàtria tan arrelat o el de puresa que tinc jo perquè sóc professional, que es desentenen d’aspectes afegits i es miren només la llengua com a vehicle, arribarà un moment que diran que amb l’altra llengua ho poden dir tot amb menys problemes i més seguretat. I sense patir tant.

Por, inseguretat. Però s’ha superat la normativitis.

Sí, sí. Perquè tu no pots mantenir un poble deu, vint, trenta anys, amb una llengua que dius que és la seva, i que ha de ser hegemònica, però li poses uns límits tan estrictes com feien Artells, Bardagí o Ruaix, que morirà sense moure’s ni un mil·límetre. Però això ja ha passat i jo he contribuït a carregar-m’ho. Havia fet molt de mal. Conec persones que van arribar a avorrir la llengua.

(…)

En un article del 2002, centrat en el món universitari, escrivia: “La llengua es troba jurídicament atrapada en una teranyina que acabarà ofegant-la irremissiblement”.

És en el rerefons de moltes coses. La teranyina seria el sostre polític o lingüístic que algú, més explícitament que implícitament, ha muntat. Els sociolingüistes ho tenen molt clar: una llengua només se salva si és útil i necessària (…)

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s