Marcelino Camacho

Avui ha mort a Madrid Marcelino Camacho, un dels fundadors del sindicat Comissions Obreres (CCOO) i el seu primer secretari general. Havent participat de molt jove en la Guerra Civil en el bàndol republicà, fou empresonat, posat en llibertat condicional el 1941 i destinat poc després a un batalló disciplinari del qual s’evadí el 1943 i s’exilià. Retornà a Espanya el 1957. Membre del PCE, col·laborà en el sindicalisme clandestí de mitjans de la dècada de 1950 que duria a la creació de CCOO al conjunt de l’estat i, com he dit, en fou el seu primer secretari general a nivell espanyol després de la legalització(1977, càrrec que ocupà fins el 1987). Detingut el 1966 i el 1972, fou amnistiat el 1976 -comptabilitzant, així, al voltant de 14 anys de presó sota el franquisme. Als anys 70 fou també diputat pel PCE. Es va retirar de la seva activitat sindical després del congrés de CCOO de 1996 en el qual es va mostrar en disconformitat amb el sector majoritari. Podeu veure, per exemples, les biografies que li han dedicat La Vanguardia i El País.

CCOO de Catalunya ha destacat que

CCOO de Catalunya vol destacar Marcelino Camacho, primer secretari general del sindicat entre els anys 1976 i 1987, com la figura més important del sindicalisme espanyol del segle XX. Camacho va ser una peça clau en la lluita contra la dictadura franquista i en la recuperació de les llibertats democràtiques en aquest país. Lluitador incansable i indomable es va enfrontar contra la injustícia i va treballar sempre per la millora de les condicions laborals i socials dels treballadors i les treballadores.

Sobre els orígens de CCOO a Catalunya, el propi sindicat en dóna una versió vàlida:

A l’any 1958 es va promulgar una llei de negociació col·lectiva, que tancava l’etapa en què era el Govern exclusivament qui fixava les condicions laborals i obria la possibilitat de negociació entre representants de la patronal i dels obrers, sempre dins l’estret marc del sindicat vertical, que ràpidament va ser desbordat per la dinàmica de les relacions laborals.

El procediment d’escollir en assemblea un grup de treballadors, una comissió que fos l’encarregada de plantejar les reivindicacions i que es dissolia un cop acabat el conflicte, ja utilitzat abans de la nova legislació, es va incrementar notablement a partir de les possibilitats legals que aquesta oferia, va obtenir bons resultats i es va convertir en una manera d’organitzar-se útil per a les necessitats del moment.

Un exemple simbòlic d’aquest estil de funcionar van ser les vagues de maig del 62 a la Maquinista Terrestre i Marítima: es van escollir delegats per seccions i es va formar una comissió per negociar amb la direcció. Tot i que les mobilitzacions van començar per l’efecte de les vagues d’Astúries (on es van crear les primeres Comissions Obreres estables) i la consegüent repressió del Govern, també es van plasmar una sèrie de reivindicacions concretes, la fonamental seria ‘menys primes i més salari’. La conflictivitat es va estendre a d’altres empreses i comarques, d’entre aquestes comarques volem destacar per la seva implicació en les diferents mobilitzacions, el Baix Llobregat i el Vallès, especialment la ciutat de Terrassa. En tots els casos, el model d’organització es basava en l’elecció de comissions unitàries. Es van obtenir diverses millores, però també es va pagar un preu alt d’acomiadaments i detencions.

Els treballadors i treballadores ens havíem dotat d’un tipus d’organització, que va rebre l’impuls definitiu als primers anys 60 en mostrar la seva eficàcia en la negociació col·lectiva i les mobilitzacions a l’entorn dels convenis d’empresa.

El següent objectiu era que les comissions treballessin de manera continuada, sense autodissoldre’s després de l’acció concreta i es coordinessin entre les diferents empreses, per tal de poder preparar accions en comú i augmentar la seva força. Gràcies a l’elevat nombre d’autèntics representants obrers elegits en les eleccions sindicals del 63 i 66 ‘molts d’ells membres de comissions d’empreses (el 85 % segons publicava Tele Expres) i alguns, a més a més, militants d’organitzacions marxistes catalanistes i cristianes progressistes’ es van poder utilitzar les estructures sindicals oficials, fet que va significar un gran ajut per a les tasques de coordinació.

Les reunions “legals” a la CNS van permetre contactes entre molts enllaços i jurats d’empresa democràtics que ni tan sols no es coneixien entre si, però que van coincidir en la necessitat de dotar de coordinació i estabilitat les comissions al voltant d’una plataforma reivindicativa.

L’any 1964 serà el definitiu, es realitzaran algunes reunions, aquestes clandestines, a parròquies del Baix Llobregat, que desembocaran en una trobada d’uns quaranta sindicalistes a la parròquia de Sant Miquel de Cornellà, on es constituirà una primera comissió que s’autonomenà central. Per fi, el dissabte vint de novembre del mateix any, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, es produirà la cloenda de les reunions de Cornellà, unes tres-centes persones realitzaran una assemblea d’on sorgirà la constitució formal de Comissions Obreres. Hi havia treballadors de diverses branques laborals, alguns eren enllaços sindicals però altres no, n’hi havia de comunistes, socialistes, catòlics progressistes, nacionalistes, afiliats als sindicats històrics CNT i UGT, i també persones que no pertanyien a cap altra organització.

Aquesta gran pluralitat mostrada en la fundació de Comissions Obreres no era altra cosa que el reflex del treball UNITARI que havien representat les comissions elegides a les empreses i serà una constant que acompanyarà l’organització en tot el seu futur, la unitat dels treballadors com a tal, per sobre d’ideologies i organitzacions, el vell somni de l’antic moviment obrer del segle XIX.

S’havia fet un pas fonamental, però encara calia avançar en l’estructuració de l’organització i en la definició d’objectius. Així, des de Barcelona es va anar estenent cap a diferents comarques, amb la voluntat de ser presents a tot Catalunya. La creació de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) el 1966, que tancava el procés organitzatiu, sorgia com a necessitat de coordinació de les diferents comissions comarcals i es convertia en el màxim organisme de direcció per a tot Catalunya. Aquest fet, juntament amb la decisió de participar en les mobilitzacions de la Diada de l’Onze de Setembre, mostrava ja des d’un primer moment que CCOO, dins l’objectiu de recuperació de les llibertats democràtiques, també feia seva la lluita per les LLIBERTATS NACIONALS de Catalunya, entroncant així amb la tradició del moviment obrer català i les seves relacions amb el catalanisme progressista i el republicanisme federal.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Marcelino Camacho

  1. Retroenllaç: Tweets that mention Marcelino Camacho - Sapiens.cat -- Topsy.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s