El comte Arnau i l’abadessa Adelaisa (o Adalaiza)

Va ser Victor Balaguer, el gran romàntic del segle XIX català, qui va construir la narració de les relacions entre el comte arnau i l’abadessa de Sant Joan de les Abadesses. En la seva obra, Balaguer, en primer lloc, va acceptar la narració clàssica de l’extinció del monestir femení de Sant Joan a causa de la vida pecaminosa de les monges. Així, una de les causes de l’escàndol era

la concurrencia de los nobles del pais (Historia de Cataluña…)

En segon lloc, Balaguer relatà també la vinculació del Comte Arnau amb el monestir:

Cuenta la tradición (…) que un noble del pais llamado el conde Arnaldo penetraba todas las noches en el convento de San Juan por un camino subterráneo, dejando su caballo atado en un grueso anillo de hierro que se veia en el claustro. Dícese que la entrada de este subterráneo existia junto á la carretera que va de Puigcerdá á Ribas

En tercer lloc, però, Balaguer anà més enllà i identificà les relacions sexuals del Comte Arnau amb una abadessa concreta: Adelaisa. Fou aquesta la tercera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses,

mujer de singular hermosura y de licenciosas costumbres (…) [que] con su ejemplo introdujo la disipacion y el escándalo entre aquellas tiernas palomas del Señor que veian cada noche á su superiora recibir enamorada al conde Arnaldo, arrogante caballero y audaz galanteador (Amor a la patria)

Això, per descomptat, equivalia a acceptar la gran antiguitat de les tradicions del comte Arnau, ja que el monestir va ser extingit al segle XI. Tot seguit, Balaguer reelaborava al seu gust la balada del Comte Arnau, si bé no s’estava de subtitular la seva versió “Imitación de una balada alemana”. A les dotze de la nit, el comte Arnau s’aixecava de la seva tomba amb el seu cavall, gossos i ajudants i iniciava una boja carrera

Es que es una carrera loca, insensata, vertiginosa, infernal. No corren, vuelan: no parecen hombres, sino demonios

Enmig de la cacera, el comte s’atura a parlar amb la seva esposa al castell, que, com a la cançó, refusa de donar-li les mans perquè no les cremi. Al final, la comitiva s’atura davant d’una cova, on recull Adalaiza. Però en la cacera, un cérvol s’escapa dels gossos i aquests es tornen contra el comte i la seva amant

La jauria, furiosa al ver que se le escapa su presa, se arroja sobe el conde Arnaldo y Adalaiza (…) Es una lucha desesperada (…) Los caballos caen precipitando á sus ginetes (…) El conde Arnaldo y Adalaiza luchan en vano  contra los perros (…) Dando ahullidos espantosos  se tiran á ellos como fieras y empiezan á destrozarles. (…) Los arrastran vivos por el bosque y lo siembran con sus miembros palpitantes. Horrible es el martirio de Adalaiza y de Arnaldo, mas horrible que el del infierno con con su fuego y sus tenazas.

La cacera es produiria altra vegada cada nit, “cuando brilla la luna en el cielo”.

Tal es el martirio que sufren por sus crímenes el conde Arnaldo y la abadesa Adalaiza

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s