Tendències Historiogràfiques II: Presentació

COMPETÈNCIES A ASSOLIR

  1. Conèixer les diferents corrents historiogràfiques actuals i ser capaç de comentar-les de manera argumentada
  2. Identificar en els textos d’autors representatius les diferents corrents historiogràfiques actual

CONTINGUTS

Els temes oficials de l’assignatura s’ordenaran en quatre grans qüestions, que són les següents

1. La crisi dels grans paradigmes. Com ha assenyalat, entre altres, Julio Aróstegui, el període 1940-70 és l’època dels “grans paradigmes” en historiografia: una època “d’esplendor per l’amplitud i el valor de les seves innovacions, per la quantitat i qualitat de la seva producció, per la universalitat aconseguida per les grans corrents dominants dintre de les seves pràctiques. Fou l’època de les grans proposicions teòriques i doctrinals [Annales, el marxisme i el quantitativisme] per a l’anàlisi i l’explicació dels fenòmens socials” (La investigación histórica: teoría y método, p.105-106). Tanmateix, és generalment reconegut que en els darrers 30 o 40 anys les ciències socials en general, i la història en particular, han entrat en “crisi”: la revalorització del paper del subjecte i de l’acció social, els dubtes sobre la capacitat explicativa de les ciències socials (pel predomini de la “interpretació” sobre les “dades”), o la super-especialització per contrast amb l’ambició d’una “història total”, han qüestionat els grans paradigmes sense que a hores d’ara sigui clar que puguin ser substituïts per un de nou. Al mateix temps, tanmateix, la historiografia actual mostra una gran vitalitat, manté un públic nombrós, és capaç d’analitzar una gran varietat de qüestions, i s’ha tornat, potser, més madura acceptant la gran complexitat del passat. Alhora, contràriament a la volguda ahistoricitat o “trans-historicitat” de bona part de les ciències socials al llarg del segle XX, hom ha parla ara del “retorn de la història” en les ciències humanes, malgrat que això impliqui formes prou diferents d’entendre la “història”. La suposada “fi de la història” (no en el seu sentit més popularitzat, el de Fukuyama, sinó en el sentit de la possibilitat o no del coneixement històric), en definitiva, és potser només la fi d’unes formes concretes de fer història.

2. Les transformacions de l’escriptura de la història. Si el model d’història acadèmica podríem dir que és el llibre amb abundància de referència a les fonts i als debats historiogràfics -normalment a través de notes a peu de pàgina-, podríem dir que aquest model ha estat qüestionat des de dues perspectives molt diferents entre ells. Per una banda, la crítica post-modernista (amb Hayden White com a punt de referència) ha afirmat que no hi ha diferències entre un text historiogràfic i un text literari. També una nova tendència, anomenada “el retorn de la narració”, apostava per aquesta per acostar-se a aspectes menystinguts en la historiografia anterior, com els aconteixements o les mentalitats. L’altra vessant de la qüestió és el que podríem denominar “l’assalt del mercat”. Per tal d’ “alleugerir” les publicacions i arribar a un públic més ampli, les editorials pressionaven per eliminar les notes a peu de pàgina i aconseguir estils més narratius, més pròxims a la creació literària. vol dir això que l’escissió radical entre divulgació i acadèmia és inevitable, a imatge de les “ciències”? Vol dir tot això que el llibre que mira alhora a l’especialista i al lector interessat en història està condemnat a desaparèixer? És possible pensar en un producte seriós, que alhora que atreu prou lectors es diferencia de la creació literària? (Genís Barnosell, “L’escriptura de la història: alguns reptes actuals”, L’Avenç, 354 (febrer 2010), pp.60-61)

3. Un moment “memorialista”. Com ha assenyalat Pedro Ruiz Torres, el fenòmen de la “memòria històrica” té a veure no només ni sobretot amb la interpretació o l’ús del passat des del present -aquest fet té una llarga història- sinó amb l’ús públic del passat en relació al passat traumàtic del segle XX -les guerres mundials i les dictadures, les persecucions i els genocidis. Des d’aquesta perspectiva, és un fenòmen que arrenca a Europa a la dècada de 1980 i que no consisteix només en una major atenció a aquests temes sinó que té característiques pròpies que el diferencien de la “història”. Així, i seguint al mateix autor, els discursos sobre la memòria històrica a Espanya es caracteritzarien no només per l’intent de “recuperar” un passat traumàtic sinó també per la voluntat de donar a les víctimes d’aquest passat un “valor polític i cívic” (P.Ruiz, “Los discursos de la memoria histórica en España”, Hispania Nova, 7 (2007)). Aleshores, però, cal plantejar-se les relacions exactes que existeixen o que poden existir entre “història” i “memòria històrica”.

4. La història i les institucions públiques. El debat sobre la memòria històrica té molt a veure amb el que tradicionalment hem anomenat la “funció social de l’historiador” (diguem-ne ara “funció social de la historiografia”. La justificació d’un ordre polític o econòmic, la reflexió crítica sobre el passat o el present, el coneixement del passat com a forma d’autoconeixement de l’espècie, l’establiment de la “veritat” sobre el passat nacional, són “funcions socials” que han estat defensades o criticades al llarg del temps. Aquesta qüestió no es pot deslligar, és clar, de les relacions que s’estableixen entre les institucions públiques i el discurs històric, com ho han mostrat les polèmiques espanyoles sobre l’ensenyament de la història en l’estat autònomic o les humanitats. Si la màxima “objectivitat” possible (per molt que aquest concepte sigui més complicat del que sembla) o l’ideal de veritat són condicions irrenunciables de la ciència, pot la història, en una democràcia, tenir altra “funció social” que la de fornir una interpretació raonada i comprensible del passat a una ciutadania que tindrà per definició projectes polítics i socials diversos?

DINÀMICA DE L’ASSIGNATURA

Com el curs passat, l’assignatura Tendències Historiogràfiques II es realitzarà en part a través d’aquest blog. En les properes setmanes apareixeran textos que hauran de ser comentats per escrit i, posteriorment, comentats oralment a classe. El procediment serà el següent:

  1. Publicació del text en aquest bloc i aclariments a classe
  2. Realització per escrit d’un comentari guiat per part de l’alumnat i entrega al professor
  3. Publicació al bloc de l’alumne/a; lectura de textos de companys i companyes
  4. Comentari col·lectiu a classe

Els alumnes que per raons justificades no puguin assistir a classe, realitzaran igualment els punts 1 a 3 i substituiran el punt 4 per un comentari per escrit. L’objectiu de tot plegat és assolir un grau satisfactori de reflexió sobre les tendències historiogràfiques actuals, o sigui, sobre les diverses maneres de fer història vigents a l’actualitat.

Per a una fonamentació teòrica d’aquest procediment, llegiu el text “El blog como herramienta docente para la autogestión del aprendizaje” (resum) i el text “Universidad presencial, universidad on line, universidad 2.0“.

Per avaluar els comentaris publicats, a banda de l’assoliment de les competències, es tindran en compte les qüestions següents, que us serviran alhora d’orientació a l’hora de fer els vostres textos (aquests aspectes es desenvoluparan adequadament a classe):

  1. Cal vetllar perquè la informació arribi als seus destinataris de forma eficaç, elaborant i publicant adequadament la informació al bloc i utilitzant el registre adequat.
  2. Respectar i complir, si escau, els aspectes ètics, legals i de privacitat respecte a l’accés, l’ús i la publicació d’informació.
  3. Si escau buscar informació complementària per elaborar els vostres textos, es valorarà identificar correctament les fonts d’informació necessàries i destriar la informació rellevant de la que no ho és o no ho és tant i assegurar-se de la seva fiabilitat.

CRITERIS D’AVALUACIÓ

Com assenyala la fitxa de l’assignatura, aquesta funciona amb avaluació continuada i s’avaluarà en primera instància a través dels comentaris presentats. Els alumnes que suspenguin l’avaluació continuada s’hauran de presentar a un examen, la data del qual es publicarà en el/s lloc/s i moment que disposi la Facultat de Lletres. L’examen inclourà tots els temes.

AVALUACIÓ INICIAL

Llegeix els fragments següents i anota per a cadascun arguments a favor i en contra (degudament justificats, si cal amb cites d’historiadors/es)

De Josep M. Salrach

Quan era estudiant llegia amb fruïció el llibret d’Edward H.Carr, ¿Qué es la historia? En recordo les advertències contra el perill de transformar-nos en jutges. A l’historiador li interessa, diu, entendre per què va passar el que va passar, i no pas justificar o condemnar. Tanmateix, afegeix, a l’historiador no se li pot demanar indiferència o neutralitat perquè “les dades històriques pressuposen un cert grau d’interpretació”; i les interpretacions sempre porten inherents judicis morals. A nosaltres ens sembla, però, que el problema no és tant saber si és lícit emetre judicis, sinó com fer-ho atesa la distància que ens separa del passat (…) El més important és marcar les distàncies amb el passat: mesurar el que ens separa. Això només es pot fer assumint que les nostres idees, mentalitat i sistema de valors difereixen dels que ens han precedit. I, un cop assumit, intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics que estudiem (…) Permeteu-me insistir: l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà

D’Eduardo Manzano:

Pensar históricamente implica pensar en hombres y mujeres del pasado inmersos en procesos de cambio, lo que equivale a defnirnos a nosotros mismos como hijos de ese cambio y no como cautivos del pasado omnipresente en el presente que reclama el pensamiento esencialista. De todo esto se deriva una consecuencia igualmente evidente: pensar históricamente implica alejarnos definitiva e irrevocablemente de los ancestros, renunciando a engañosas apropiaciones de sus acciones o rehuyendo falsas identidades con ellos. La conclusión que de esto se debe extraer es que pensar históricamente nos obliga a soltar las amarras del pasado. Por eso es tan duro y complejo a veces

D’Enric Ucelay-Da Cal

[Explicar] el “tal como fue” de Ranke revela ser un desafío de inmensa dificultad. No hay certidumbre, sólo incertidumbre y, en el mejor de los casos, un argumento construido especulativamente con materiales diversos que resulta más o menos “plausible”. Sin embargo la plausibilidad (…) nunca se debe confundir con la variedad inacabable de una “realidad”, sea la que sea.

El hecho en historia -valga la malintencionada redundancia- es que “el hecho es meramente documental”: no se puede saber “meramente lo que sucedió”, ya que las posibilidades fácticas constituyen  una infinidad, aunque no lo sepamos o no lo queramos ver: los eventos son infinitos, aunque las informaciones no lo sean. Estamos lejos de la “confianza desconfiada” que, hace aún medio siglo, podía tener un historiador de la literatura como Richard Altick en las técnicas para asegurar la precisión de un trabajo de investigación

Les tres cites estan extretes de Marició Janué, ed. Pensar històricament, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, pp.27-29, 106 i 180

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

36 respostes a Tendències Historiogràfiques II: Presentació

  1. Gerard Garcia ha dit:

    Et deixo la meva web perquè puguis veure els comentaris demanats.

  2. Andreu ha dit:

    Bones, en teoria ja està penjat el comentari de l’avaluació inicial!

  3. Genís, t’envio el meu comentari

  4. Aquí us deixo el link del meu comentari.

  5. Quim Moret ha dit:

    Espero que funcioni l’enllaç d’aquesta primera experiència amb un blog!

  6. Ja he penjat el meu comentari.

    Cris.

  7. Primera pràctica de tendències historiogràfiques al meu bloc

  8. pràctica Tendències II

  9. Cristina Bisbal ha dit:

    Aquí deixo el link del meu text!

  10. àloe masdeu ha dit:

    Hola Genís!
    Ja he penjat l’avaluació inicial.

  11. Ja està penjat el primer comentari.
    Fins dijous.

  12. Hola,

    Adjunto l’enllaç del comentari de tendències historiogràfiques. Salutacions,

    Mireia

  13. Ja he penjat el comentari. Aquí té el link.

  14. Jordi Da Cruz ha dit:

    Benvolgut professor Barnosell, companyes i companys, vet aquí el primer comentari del meu bloc. Aprofito per convidar-vos a participar, si us ve de gust, en la petita enquesta que hi trobareu. Fins aviat!

  15. Comentari Josep M. Salrach
    En primer terme Josep M. Salrach ens proposa que com historiadors, el que hem de fer és (línia 10) marcar les distàncies amb el passat, d’aquest mode marcant les distàncies podrem intentar entendre les formes d’actuar dels subjectes històrics; aquesta afirmació em sembla totalment utòpica, no és possible arribar a saber certament el pensament dels agents del passat, com tampoc és possible saber realment com funcionaven certes estructures del passat. Això ja ho descarten els postmodernistes, afirmen que tot intent de crear història és una metanarració, és apropar-se a la ficció literària.
    Sembla que en Josep M. Salrach està inspirat a l’historicisme, com dedueixo d’aquesta cita de Leopold Von Ranke “Els fets i situacions passats són únics i irrepetibles i no poden ésser entesos en virtut de categories universals sinó en virtut dels seus contextes propis i particulars”.
    Ens afirma (línees 5 i 6) que a l’historiador no se li pot demanar “indiferència” o “neutralitat”, perquè les dades històriques pressuposen un cert grau d’interpretació, a mi em sembla que ens està proposant un camí perillós, donat que implicar-se, com ell proposa, en interpretacions amb dades del passat, amb fer hipòtesis i sense cap possibilitat de confirmar-les, donat que el passat ja no es torna a repetir; és molt arriscat i poc riguròs segons el meu parer.
    Estic amb Josep M. Salrach doncs ens hem d’apropar el màxim possible a una interpretació objectiva, això si, crec que l’única objectivitat possible la podrem realitzar al present, és a dir analitzant fets actuals objectivament, donat que el passat és irreal i s’acostuma a inventar, donat que la memòria té forats i s’emplenen amb invencions (certament semblen racionals), records, que no responen a realitats del moment de l’esdeveniment, sinó del moment de creació del record, temps després del fet.

  16. Comentari Eduardo Manzano
    Estic d’acord amb l’Eduard Manzano, quan afirma que el pensament històric cal que sorgeixi des d’una llunyania total amb els avantpassats, és a dir d’un trencament amb un passat, per poder intentar arribar a una objectivitat al hora de fer possible l’argument històric.
    És clar que hem de deixar el passat a darrera per pensar històricament, però això implica que no podem fer història del passat, si no tenim en compte les accions passades con les
    accions passades, com les possibles identitats creades en el passat (certament el concepte d’identitat, és un concepte molt complex).
    Això redueix el possible pensament històric, a un pensament molt centrat en un pensament present mirant vers els fets històrics

  17. Entrega del primer comentari

  18. Comentari Enric Ucelay-Da Cal
    Amb aquest últim fragment d’Enric Ucelay-Da cal, hem de tenir molt present que Leopold Von Ranke va crear conceptes creats en el passat, ara mateix s’han de tenir com a relatius i pocs fiables (donat que no és possible una aproximació objectiva ) però això no treu que cal fer una certa apropació al passat.
    “Realitat”, jo penso que hi han multiples realitats, i són molt complicades de confirmar si són verídiques o no.
    El fet històric, potser es només un fet documental però això implica que aquestes aproximacions només poden ésser relatives.

  19. Sara Gisbert ha dit:

    Hola Genís,
    et deixo el meu link de l’activitat inicial.
    Sara

  20. Sara Gisbert ha dit:

    Hola Genís,
    et deixo el link de l’activitat inicial.
    Sara

  21. Hola, ja ho he penjat.
    Edgar

  22. El link de l’exercici.

  23. Ja he linkat el comentari.

  24. Cristina Bisbal ha dit:

    Aquí deixo el link de l’avaluació inicial

  25. Dani ha dit:

    Hola Genís, et deixo el link del meu bloc amb l’exercici

  26. Íngrid ha dit:

    Hola Genís, aquí et deixo el meu primer excercici.

  27. Hola Genís!
    Espero que s’hagi enviat correctament l’adreça…

  28. Salut Genís!

    Aquí et deixo el link del meu bloc amb l’exercici corresponent.

    Gerard

  29. Josep Maria Guinart i Solà ha dit:

    Ja he publicat el comentari de la biografia històrica al meu blog fokaia amb l’entrada http://fokaia.blogspot.com/2011/03/comentari-sobre-biografia-historica.html

  30. Josep Maria Guinart i Solà ha dit:

    Publicat el comentari sobre historiografia postmodernista.
    http://fokaia.blogspot.com/2011/04/comentari-sobre-historiografia.html

  31. Josep Maria Guinart i Solà ha dit:

    Disculpeu, no havia penjat el comentari sobre les commemoracions històriques al meu blog. Ara sí. L’enllaç és:http://fokaia.blogspot.com/2011/06/commemoracions-historiques.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s