Reflexionant l’exili

Reflexionant l’exili, un volum indispensable per conèixer i per pensar sobre l’exili de 1939, ressenyat a Genís Barnosell, Reflexionant l’exili, L’Avenç, 367 (abril 2011), pp.64-66

Els exilis han marcat tristament la història contemporània de Catalunya i d’Espanya. Ja siguin els afrancesats de 1814, els liberals de la primera meitat del segle XIX, els progressistes i republicans de 1843, 1856 i de la dècada de 1860, els absolutistes de 1820-23 o els carlins seguint el ritme de les guerres civils del segle XIX, Espanya ha estat una exportadora neta d’exiliats, encara que hi ha hagut també alguns moments que ha estat terra d’acollida, com durant la Revolució Francesa, quan va rebre, per exemple, un cert nombre de clergues, o el 1821 quan van arribar piemontesos que fugien de la restauració absolutista al seu país. El darrer però alhora també el més nombrós dels exilis espanyols ha estat el produït durant la Segona República Espanyola i la seva posterior derrota a mans del Franquisme, si bé cal parlar més d’exilis en plural que no pas d’exili en singular. Efectivament, un primer exili “de dretes”, encara poc conegut, va afectar entre 50.000 i 80.000 persones, i va ser seguit (i llargament superat) per un segon exili “d’esquerres” que va veure la sortida de vora 500.000 persones que fugiren de la planificada repressió que, com a instrument de control social, van desenvolupar els franquistes en les zones que queien sota el seu control (…)

Si França, la primera i principal terra de destinació, ja s’havia compromès durant la Guerra amb la no-intervenció, l’exili massiu de 1939 va ser acollit amb grans dosis de desconfiança i encara que no van faltar els actes generosos i desinteresats, els exiliats van ser considerats sovint, i primer de tot per les autoritats franceses, com a “indesitjables”: un problema la millor solució per al qual era el retorn a Espanya. D’aquí que s’inauguressin en aquella situació els “camps de concentració” i que el tracte rebut pels exiliats fos tot sovint degradant i vexatori. I si el tracte ofert per les autoritats franceses va ser el que va ser, va empitjorar clarament amb l’armistici francès davant d’Alemanya i l’inici d’un període de clara col·laboració entre Vichy i les noves autoritats espanyoles. L’espionatge franquista tingué àmplies facilitats per operar en territori francès i perseguir exiliats. La col·laboració inclogué també repatriacions forçoses, la consideració de “nòmades” (amb la manca de drets que això suposava) als exiliats, i un control més estricte sobre tots ells: “je donne l’ordre aux sentinelles de s’opposer par la force à toute évasion. Tout individu en état de rebellion sera abattu comme un chien” (…)

Més enllà d’aplegar testimoniatges, per punyents que siguin aquests, l’anàlisi de l’exili ha de reflexionar tant sobre el significat dels exilis per al món contemporani com sobre les pròpies condicions i exigències metodològiques necessàries per estudiar-lo. En el primer sentit, un dels aspectes més tràgics del món contemporani, que revela precisament el cas dels exiliats, és la facilitat amb què l’humà es veu mancat de qualsevol dret: els “drets humans” no existeixen si nó hi ha al costat d’aquests humans un Estat sobirà que els defensi. Aquells humans que no només no tenen un estat sobirà al seu costat sinó que li tenen en contra es veuen sotmesos a tota mena de vexacions i crueltats, com revelà tristament l’autoritarisme europeu -no sembla, malauradament, que hàgim avançat gaire en aquest terreny. I en el segon sentit, cal remarcar -malgrat l’èxit de la fórmula “memòria històrica”- que “memòria” i “història” no són en absolut termes equivalents.

I a més a més a L’Avenç:

L’OPINIÓ

EDITORIAL / Manifestar-se per la cultura

BITLLETS / Salt: una altra mirada . Jordi Feu , Xavier Besalú

UT PICTURA POESIS / Joia o descomposició del moment . Josep M. Fonalleras

L’ENTREVISTA / Marina Subirats, l’educació d’una dona . Josep M. Muñoz

FOCUS

“La Ben Plantada” i “Zuleika Dobson” fan cent anys . Henry Ettinghausen

Clotilde Cerdà i Bosch versus Esmeralda Cervantes . Isabel Segura

El compte de “Mad Men” . Daniel Mendelsohn

MIRADOR

EL BLOC DE L’OLLÉ / Els de Can Garcia . Manel Ollé

PATRIMONI / Barcelona: encara, o més que mai, el Modernisme? . Pilar Vélez

MÚSICA / A la memòria d’un àngel . Joaquim Rabaseda

HISTÒRIA / Reflexionant l’exili . Genís Barnosell

TRAIENT LA POLS / La perillositat dels barbers granats . Joan-Lluís Lluís

LITERATURA / La credibilitat d’una veu . Lluís Muntada

LITERATURA / Una guerra al paradís . Vicenç Pagès Jordà

ART / El refugi de Tossa . Susanna Portell

TEATRE / Orientalisme . Núria Santamaria

L’APARADOR / La División Azul . Jorge M. Reverte

L’APARADOR / Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1937) . DD.AA.

L’APARADOR / La guerra del Francès als territoris de parla catalana . Núria Sauch Cruz

L’APARADOR / El futur del capitalisme . Salvador Giner

L’APARADOR / Primavera, estiu, etcètera . Marta Rojals

L’APARADOR / Solar . Ian McEwan

L’APARADOR / L’últim dia abans de demà . Eduard Márquez

L’APARADOR / Sol a Berlín . Hans Fallada

A L’ÚLTIMA / «Tot és de quita i pon» . Jordi Puntí

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en L'AVENÇ i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s