El 18 de juliol a la premsa

El 18 de juliol ha tingut una notable evocació a la premsa, si bé de característiques molt diferents entre els diferents mitjans.

Gran desplegament a El País, amb records personals a mig camí de la nostàlgia i la reivindicació, però també amb anàlisis d’historiadors professionals (Santos Juliá, Ángel Viñas, Julián Casanova).

En los primeros meses de 1936, la sociedad española estaba muy fragmentada, con la convivencia bastante deteriorada, y como pasaba en todos los países europeos, posiblemente con la excepción de Reino Unido, el rechazo de la democracia liberal a favor del autoritarismo avanzaba a pasos agigantados. Nada de eso conducía necesariamente a una guerra civil. Esta empezó porque una sublevación militar contra la República quebró la capacidad del Estado y del Gobierno republicanos para mantener el orden. La división del Ejército y de las fuerzas de seguridad impidió el triunfo de la rebelión, el logro de su principal objetivo: hacerse rápidamente con el poder. Pero al minar decisivamente la capacidad del Gobierno para mantener el orden, ese golpe de Estado dio paso a la violencia abierta, sin precedentes, de los grupos que lo apoyaron y de los que se oponían. Era julio de 1936 y así comenzó la Guerra Civil española (Julián Casanova)

Fora del dossier, la valoració més política és la d’Antonio Elorza

Más grave resulta que amplios sectores de nuestra derecha, esgrimiendo además la idea de una reconciliación entre españoles contra la Ley de Memoria Histórica, se hayan lanzado a repetir los argumentos franquistas para la legitimación del levantamiento militar. La satanización de Garzón, y la consiguiente celebración de su encausamiento, se hicieron en nombre de una visión del 36 que llevó ya a pensar en un alineamiento consciente con los vencedores. Todo análisis de la política republicana, de sus proyectos, ideas y frustraciones, ha sido sustituido por la descripción de un museo de horrores en que la República habría consistido de principio a fin. Los generales alzados, y sus comportamientos criminales desde el primer momento, desaparecen del mapa. Fueron simples instrumentos de una necesidad histórica que les obligaba a poner orden. Gil Robles o Calvo Sotelo no eran sino buenos ciudadanos que como notarios levantaban acta de un desastre, cuya eliminación correspondió a la espada

A El Mundo, en canvi, predomini total dels records personals sobre l’anàlisi històrica; un gràfic d’aquests d’ara que a mí m’ha costat molt de seguir (amb algun error, com ara l’afirmació que només hi va haver una dotzena de bombardeigs sobre la població civil); un article que sorprendrà a més d’un per la seva comprensió envers això que s’anomena la Memòria Històrica, i una editorial, aquesta sí, en la línia habitual del diari: “La Guerra Civil y la paranoia de la memoria” (que és, però, de pagament).

A La Vanguardia, memòria bàsicament de sentiments, a través dels records d’aquells que aleshores eren nens (amb èmfasi, en la primera entrega, en el caos del dia i l’assassinat de capellans vellets); a Público, memòria reivindicativa (cada vegada estic més convençut que, si de comprensió històrica es tracta) entre una i altra no hi ha gaire diferència.

A El Periódico, un bon article de la Queralt Solé.

El cop d’Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l’estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del general Mola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l’Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l’ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d’esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l’Alzamiento Nacional, dia festiu d’obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d’evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el que Serrano Súñer va qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d’anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l’estrepitós i evident fracàs de l’exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós

Entre els diaris fets a Madrid, no he sabut trobar res ni a La Razón ni a ABC; entre els catalans, res tampoc a l’Avui ni a l’Ara.

Feta la llista completa, ben pensat, res de sorprenent.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s