EUA, 1861-65: un nom per a una guerra

En una entrada recent sobre els EUA jo escrivia que

La “Guerra Civil Americana”, nom amb què es coneix avui en general la guerra de secessió dels EUA de 1861-65, va tenir un marcat caràcter anti-esclavista.

Un lector comenta al facebook de Sàpiens:

¿Com? Que jo sàpigui, la Guerra Civil Americana sempre ha estat anomenada així pels estadounidencs, que són els que la van patir. No he trobat mai cap llibre en anglés sobre el tema, i tinc uns quants, on no se l’anomeni per aquest nom

Les qüestions de noms són importants, perquè anomenar les coses d’una manera o altra vol dir també interpretar-les. De manera que val la pena aturar-se un moment en el tema.

Vaig donar per suposat que el nom de Guerra de Secessió era el conegut pels lectors de Sàpiens perquè aquest ha estat un nom molt habitual en la historiografia europea. A més, és un nom que m’agrada, perquè reflexa molt bé el debat fonamental als orígens de la guerra, com demostra qualsevol consulta als fulletos del moment (ho podeu fer a Google books). Com explicava Eric Foner, un dels millors historiadors americans del moment, en un seminari

In his discussion of the crucial role of the election of 1860 in the secession crisis, Professor Eric Foner points out that Abraham Lincoln (1809–65) was easily able to capture the majority of electoral votes, even though he won only forty percent of the popular vote. This occurred because Lincoln won a solid North, including the industrializing states with the largest populations and therefore the most electoral votes. Even though the South voted solidly against Lincoln, they could not prevent his victory. This clearly convinced Southerners that they could not hope to control national politics in the foreseeable future.

Making Lincoln’s ascent to the White House even more daunting to the South was the fact that he and his Republican Party had made opposition to the expansion of slavery their most important issue. Although Lincoln pledged not to interfere with slavery where it already existed, most Southerners understood that if they could not expand, their peculiar institution would be placed in jeopardy. Despite the U.S. Supreme Court’s 1857 decision in the Dred Scott case, which seemed to indicate that slave owners could safely take their slaves even to a free state without fear that the slaves could go free, Southerners understood that without the protection of both federal and local laws, slavery could not exist. The decision of most of the Southern states to secede between the election of 1860 and early 1861 was based on the feeling of a majority of Southerners that their best hope for the protection of slavery and its expansion would come with the formation of a new, pro-slavery nation, the Confederate States of America.

El nom de Guerra civil americana és, com deia, l’habitual en la historiografia actual. Però no és pas el nom amb què tots els estadounidencs van viure la guerra, sinó una més de les diverses denominacions que va tenir el conflicte. La denominació de Guerra de Secessió també va ser utilitzada en obres del segle XIX, com la A short history of the War of Secession de Rossiter Johnson, un publicista prou conegut a l’època. I altres noms també van ser usats, com el de guerra entre estats (un breu estat de la qüestió el podreu veure a l’entrada de la wikipèdia Naming the American Civil War). El que és important, però, és que la denominació de Guerra Civil Americana respon, en el seu orígen, a la visió que de la guerra tenia el Nord. Ho explica l’esmentat Eric Foner (que també fa servir el nom de Guerra Civil):

The heart of Lincoln’s address consisted of a lengthy repudiation of the right of secession and an affirmation of national sovereignty and majority rule. Lincoln insisted that the nation had been created by the American people, not the states, and that no state could unilaterally dissolve it. Lincoln couched his argument as a defence of a basic principle of democracy – that the minority must acquiesce in the rule of the majority. Secession was not only illegal, but would lead to an endless splintering of authority as disgruntled minorities seceded from polities they deemed oppressive. “Plainly, the central idea of secession, is the essence of anarchy.”

Lincoln insisted at the outset that he had neither power nor inclination to interfere with slavery where it already existed. Yet, when he identified the central issue of the controversy, he declared:
“One section of our country believes slavery is right, and ought to be extended, while the other believes it is wrong, and ought not to be extended. This is the only substantial dispute.”

És la suposició ahistòrica i idealista que el conjunt dels EUA formen una comunitat necessària en la qual hi ha dipositada la sobirania el que permet anomenar el conflicte com a guerra civil. La denominació de Guerra de Secessió tenia la virtut d’emfasitzar el cor del conflicte. Va ser, doncs, la victòria del Nord el que va fer prevaldre per al futur la imatge de la guerra com a civil, no una suposada vivència uniforme del conflicte entre tots els combatents.

(Que en general es parli, d’una manera o d’una altra, com una guerra “americana” i no estrictament “estadounidenca”, és una altra qüestió que té a veure amb aquella frase famosa d'”Amèrica per als americans”, però d’això, en tot cas, en parlarem un altre dia)

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s