El Museu Darder (3): la polèmica del suposat boiximà

En museus d’història natural com el Museu Darder (amb la col·lecció Darder), l’interès per l’humà era també molt important. Com mostra l’inventari actual de la col·lecció Darder que assenyala 244 peces a l’apartat d’antropologia.

Està formada per noranta cranis humans autènctics, de procedències diverses, amb variacions ètniques, deformacions culturals i malalties òssies. Malauradament, la documentació sobre la seva procedència és escassa. Altres cranis autèntics estan preparats per a ser utiliitzats per estudiants, amb parts acolorides o amb els ossos separats. La resta de la col·lecció, a part de les tres mòmies (peruana, mexicana i egípcia), està formada per models en guix, bàsicament d’anatomia humana (models de musculatura) i de cranis. També hi ha un grup de models de frenologia. Formava part d’aquesta col·lecció, fins l’any 2000, un home boiximà dissecat que va ser motiu d’una llarga polèmica internacional.

La història del boiximà dissecat va començar el 1830 quan el 1830 els taxidermistes francesos germans Verraux van robar un cadàver africà i se’l van emportar per dissecar-lo. Un informe forense ha revelat els detalls de la mort i del tractament posterior:

El metge forense Narcís Bardalet i l’odontòloga forense Maria José Adserias descarten una mort violenta. El més probable, a partir de les característiques ungles i dits corvats que presentava el cos, és que morís a causa d’una malaltia cardiorespiratòria, potser una fibrosi pulmonar, potser a conseqüencia d’una tubercul·losi mal curada que podria haver patit de nen. (…) Els naturalistes francesos van tractar el cadàver com si fos un dels animals de la seva col·lecció. El van eviscerar, li van extreure la columna vertebral i el que en quedava del Negre ho van expedir des de Ciutat del Cap cap a Rochelle enrotllat «com si fos un catifa»: exactament, com feien amb els elefants, rinoceronts, lleons i altres bèsties amb què fornien el mercat europeu d’animals exòtics. Una vegada a París, la pell va ser untada amb un betum que li donava el to enfosquit amb què l’hem conegut, molt més negre, diu Bardalet, que el marronós que és propi dels boiximans. Els fèmurs, húmers, tíbies, cúbits i radis són, això sí, els originals. Per donar-li forma i consistència, van substituir la columna per una estructura de fusta i filferro, i van omplir el cos amb fibra vegetal. L’examen conclou que el cabell i el bigoti són humans, que el Negre feia 1,55 metres i que tenia en morir entre 22 i 32 anys, edat considerable per a un boiximà de principis del XIX. Li faltava un mugró, tenia el melic més avall del normal, presentava un orifici a l’orella esquerra, i una gran cicatriu que anava des de la zona occipital fins a l’anal. I tenia l’anus suturat. Per acabar el quadre, li faltaven els quatre incisius inferiors, possiblement a causa d’una extracció ritual practicada en vida (El Periódico d’Andorra).

En un moment indeterminat de la segona meitat del segle XIX Darder el va comprar i el 1888 l’exposava a la seva botiga-museu de Barcelona, arran de l’Exposició Universal d’aquell any. Darder ho publicitava exagerant la nota:

A la publicació de Francesc Darder “Gran museo de historia natural, de anatomía comparada, etnología, antropología, anatomía normal y patológica”, de 1888, Darder explica, textualment: “El interesante ejemplar que motiva estas líneas, el cual, como hemos dicho, es sin disputa alguna el único que existe naturalizado en el mundo, se debe á la audacia del preparador francés M. Eduardo Verraux. Este señor, en uno de los múltiples viajes que frecuentemente realizaba, en busca de notables ejemplares que han enriquecido á muchos museos de Europa, asistió al entierro de un jefe de tribu, que con gran pompa se estaba celebrando en aquellas remotas comarcas. Juntamente con su hermano convinieron que á media noche cuando los parientes y acompañantes del difunto se hubiesen alejado del sitio en que le dieron sepultura, irian á desenterrarlo y una vez conducido al Cabo de Buena Esperanza prepararlo, conforme hoy día se encuentra. El éxito más completo coronó la arriesgada empresa de los hermanos Verraux” (Museu Darder)

L’any 1887 s’exposava al Museu Martorell de Barcelona (actual de geologia) i estava a la venda per 7.500 pessestes, un preu molt car, molt més que altres peces que també es venien segons consta en una llista de preus de l’època:

De la excepcionalidad de la pieza da fe su astronómico precio: ¡7.500 pesetas de la época! Baste con señalar que en la misma lista un elefante disecado, lo siguiente más caro, está valorado en 2.500 pesetas, una jirafa sale por 1.000, un “tigre real” por otro tanto y una leona vale 500 pesetas. Y esos son animales de primera, pues un murciélago cuesta sólo 10 pesetas, una civeta africana 20 pesetas, un caimán 60, una boa 150, un puma 300, un leopardo 250 y un “cerdo del país”, 100 pesetas. No es extraño que Darder apuntara en su catálogo que había conseguido el hombre disecado “a fuerza de sacrificios”.

En la lista aparece otro material humano, con un precio siempre muy inferior al del “Betjuana”, obviamente la estrella del abigarrado conjunto: “3 momias” por 1.000 pesetas, un lote de “45 cabezas amomiadas a 50 pesetas cada una” con un total de 2.250 pesetas, un esqueleto humano a 250, siete de fetos a 25 pesetas la pieza, un cráneo africano a 60 (en cambio, vaya usted a saber por qué, uno chino y otro “de Túnez”, a 50). Una cabeza de asesino -seguida por la enigmática acotación “abril” (un mes cruel, ya se sabe)- debía de tener poco interés o quizá no estaba muy bien conservada, pues Darder la vendía a 15 pesetas. La inclusión de “1 cabeza de niño negro bajo globo” resulta siniestra (El País)

Ningú no el va comprar i l’home dissecat va ser llegat a Banyoles el 1916 amb la resta de la col·lecció Darder, on va restar-hi fins que va esclatar la polèmica internacional promoguda pel metge i militant del PSC Alphonse Arcelin, d’origen haitià i establert a Cambrils. Arcelin va al·legar que l’exhibició era inhumana i cruel i en va demanar la retirada del museu. La polèmica s’allargà entre 1991 i l’any 2000 i es pot seguir en un interessant reportatge de TV3 emès al programa 30 minuts “Viatge a la terra d’El Negro” (on us assabentareu, a més, de fins a quin punt és un guerrer boiximà o no).

Finalment, les restes es van traslladar al Museo Antropólogico de Madrid, on es van preparar per a ser traslladades a Botswana. Una part es va quedar a Madrid i la resta va ser, efectivament, traslladada al país africà:

Jirones de la historia (y del cuerpo) del hombre emergen de nuevo, como si el africano de terrible y fabuloso destino se resistiera a disolverse en el olvido hasta no quedar apaciguado su espíritu con la suma de su memoria y de sus restos. Una parte importante de éstos, la piel concretamente, no fue devuelta a África y se conserva en el Museo de Antropología de Madrid, según ha confirmado su directora (…) Las numerosas personas que aquel 4 de octubre de hace cuatro años, en la capilla ardiente en el Ayuntamiento de Gaborone, se sintieron estafadas -y así lo manifestaron- ante la poco impresionante visión de los restos del Negro de Banyoles que España devolvía al continente africano para su sepelio, no sabían hasta qué punto se les había escamoteado el cuerpo. Tras su traslado a Madrid en septiembre desde el Museo Darder -previo su despojamiento de la lanza, el escudo, el taparrabos, el tocado y los abalorios- en un viaje secreto a fin de evitar cualquier posible protesta de vecinos de Banyoles, el hombre disecado fue meticulosamente desmontado por la antropóloga Consuelo Mora en las dependencias del Museo de Antropología de la capital. En el curso de una operación que remedaba, al revés, aquella tremenda de la que fue objeto el cuerpo hacia 1830 en el sur de África a manos de los hermanos Verreaux -los naturalistas y aventureros franceses que se habían hecho con el cadáver y lo disecaron como a un animal-, el Negro de Banyoles perdió su monstruosa apariencia de vida para devenir una pequeña pila informe de restos. Restos humanos, pero también alambre, madera, barras metálicas, clavos y fibra vegetal de relleno, los materiales artificiales empleados en la taxidermia del cuerpo. La finalidad obvia del desmontaje de la figura era disminuir en la medida de lo posible el oprobio de enviar a África a un africano disecado, que ya es trance (…)

El Gobierno español del PP se había comprometido a devolver el Negro de Banyoles a la tierra austral de la que fue arrebatado en su día, pues según Darder el individuo era un jefe de tribu bechuana que los Verreaux, Jules y Édouard, desenterraron de su tumba fresca en algún lugar al norte de la frontera de la colonia de El Cabo, probablemente en lo que hoy es Botsuana. Pero lo que hizo al fin el Gobierno fue facturar a Gaborone sólo los restos más parecidos a los de un cadáver convencional (homologable con los que devuelven otras naciones presuntamente civilizadas) y metidos en una especie de cajón. En la selección se optó por el cráneo pelado y los escasos huesos originales que la figura albergaba en su interior y quedaron fuera los materiales ajenos, incluidos la madera en forma de prisma que hacía las veces de columna vertebral y los inquisitivos ojillos de vidrio. También se decidió apartar la piel de entre el material retornable. Dentro de la lógica frankensteiniana del asunto, la piel presentaba el problema de que no se podía entregar puesta -pues había que desmontar la figura para extraer los huesos- y que no hubiera causado muy buena impresión darla aparte como un traje viejo. Además, está pintada de negro, ya que los Verreaux le dieron en origen una capa de betún para compensar los estragos producidos por el tratamiento de taxidermia, que incluyó, como está probado químicamente, el uso de arsénico, que decolora bastante. El TAC de piel realizado al Negro durante la minuciosa autopsia que se le practicó en 1992 reveló que dicha piel consiste en una fina capa de unos 2 milímetros de espesor, que por debajo no posee tejido celular subcutáneo, ni grasa ni masa muscular y presenta la textura del cuero viejo. Sin embargo, sí conserva la estructura dermoepidérmica y se identifican la epidermis, con la capa córnea, la dermis y restos de hipodermis. Está recubierta por una película de 1 milímetro de una sustancia de aspecto bituminoso de color oscuro que se desprende y se fragmenta al tocarla.

“La piel del señor [sic], lo que lo cubría, que parece más bien cartón pintado, está aquí, se conserva en el museo”, señaló a este diario con cierta comprensible repulsión la directora del Antropológico, Pilar Romero de Tejada. “Lo demás lo devolvimos”. La directora explica respecto a la piel: “El ministerio [de Asuntos Exteriores, que se encargó del extraño affaire] nos dijo que no la devolviéramos”. Romero de Tejada considera todo el asunto del Negro algo absolutamente ajeno al museo: “Se usaron nuestras instalaciones y nada más, no es un asunto que me interese. La antropóloga física que hizo el trabajo ya no está con nosotros y la piel se guarda en el almacén, pero yo ni la he visto”.Es difícil decir qué ha pasado con el pene. De 8,5 centímetros de largo y otros tantos de perímetro, circuncidado, estaba relleno de un material artificial denso para dar una imagen consistente, de vida, vamos, al igual que el escroto, sin los testículos originales. Posiblemente -pues habría que ver el impacto que hubiera causado tamaño material en Botsuana-, todo eso se guarda con la piel. Y estarán también, al final acaso del macabro guante de los dedos, las uñas, que mostraban una deformación característica de las enfermedades pulmonares crónicas. El pelo debe de andar asimismo por ahí.

¿Por qué los restos del Negro de Banyoles no devueltos no fueron simplemente incinerados? Seguramente, la extraña especificidad del caso -no hay ningún protocolo sobre cómo actuar con los cuerpos disecados de nativos robados de la tumba por europeos del siglo XIX- dejara perplejos a las autoridades y los técnicos. No hay que olvidar tampoco el aura de pieza de museo que rodeaba al hombre disecado y que de alguna manera puede infundir a sus restos cierta categoría de material artístico. En el otro reciente caso famoso de restos de un ser humano africano exhibidos en un museo y reclamados y devueltos a su lugar de origen para un entierro digno, el caso de la denominada Venus hotentote, Saartjie Sarah Baartman (que reposa al fin, desde agosto de 2002, en el valle de Gamtoos, cerca de El Cabo), se devolvió todo. En principio, Francia accedió a enviar a Suráfrica el esqueleto y el molde obtenido del cuerpo, que sometieron a disección Cuvier y los sabios del museo de historia natural de París en 1815, pero alegó que se habían extraviado otros restos conservados en frascos de la desgraciada mujer khoisan exhibida durante años por Europa: el cerebro, las nalgas esteatopígicas y los órganos genitales, que presentaban la notable elongación de los labios menores (macroninfia) conocida como “delantal hotentote”. Finalmente todo reapareció (El País, 25/4/2004).

El “negre de Banyoles” va ser enterrament, finalment, a Botswana, el 6/10/2000 en una cerimònia amb honors militars. Heus aquí com ho explicava la Revista de Cambrils, amb una entrevista a Alphonse Arcelin explicant les seves motivacions:

Amb l’enterrament, el dia 6 d’octubre, de les restes mortals del negre dissecat del Museu Darder de Banyoles acaba la lluita personal que el metge cambrilenc Alphonse Arcelin va començar l’any 1991, quan va saber de l’existència del negre exposat al museu. Alphonse Arcelin va ser a Gaborone, capital de Botswana, per ser present a la cerimònia d’enterrament que va tenir lloc en un parc públic d’aquesta capital africana. El dia anterior, el 5 d’octubre, les restes van ser rebudes per representants del govern i del poble de Botswana amb tots els honors. Milers de persones van fer llargues cues per veure el crani del negre, preguntant-se si aquestes eren totes les restes.El funeral va durar més de tres hores i es va celebrar amb tota la solemnitat equivalent a la d’un president de la república. Alphose Arcelin hi va ser present i va agrair el tracte rebut de les autoritats de Botswana. Finalment es tanca una etapa en la vida d’Alphonse Arcelin, tot i que encara està pendent què passarà amb el deute de 16 milions de pessetes que li reclama la justícia espanyola en haver perdut la querella que va presentar contra l’Ajuntament de Banyoles, encara que finalment els fets li han donat la raó.Alphonse Arcelin ha explicat a Revista Cambrils què ha significat per a ell que finalment les restes del negre de Banyoles tornessin a Àfrica.

L’enterrament a Gaborone, capital de Botswana, de les restes del negre de Banyoles és el final de deu anys de lluita?

Al final sí, ha estat un final feliç, i estic content d’haver estat allí, però estic una mica decebut, i també les persones que eren a l’enterrament, perquè esperàvem que s’enviés el negre dissecat, tal com estava exposat.

Per què creu que les restes es van enviar d’aquesta manera?

Bé, van dir que era per dignificar les restes, cosa que no entenc, perquè només es va enviar un crani, i la gent en veure’l es preguntava què era. Es va arribar a dir que no era el crani d’un negre, fins i tot vaig haver de defensar que no creia que el govern espanyol hagués enviat una altra cosa. Però no van enviar tots els seus estris i restes completes, cosa que haurien hagut de fer.

Com el van tractar a Botswana?

Em van rebre molt bé. No ha estat un acte folklòric. La meva impressió del poble de Botswana ha estat molt bona, no només pel que fa a la cerimònia en la qual vaig participar, sinó també que és un país ric, la gent és amable, i tots els cotxes que he vist no tenien més de cinc anys, perquè és un poble nou, un poble jove, un dels països més rics d’Àfrica.

Quan vostè va començar l’any 1991 la seva batalla particular per retirar el negre dissecat del museu Darder de Banyoles va creure que ho aconseguiria al cap de gairebé deu anys?

Si repassa les meves declaracions de llavors, vaig dir que em donava deu anys per aconseguir-ho, cosa que s’ha complert. De tota manera no esperava trobar tants problemes, d’amenaces, d’insults. Sabia que lluitar contra una administració no seria una cosa fàcil, però si hagués de tornar a fer-ho, ho tornaria a fer. Per mi es tractava de lluitar a favor dels drets humans, per a la dignitat no només de l’home negre sinó de totes les persones. Crec que ha valgut la pena.

Creu que la ciutat de Banyoles ha entès finalment la seva lluita?

No ho crec, perquè el negre el van haver de treure de nit, amb alevosia i nocturnitat. Per por que la gent s’hi oposés. Vull dir també que intentaré agermanar Gaborone amb Banyoles, tinc el mandat de l’alcalde de Gaborone per començar els tràmits, serà difícil però ho intentaré.Sobre aquest agermanament he notat que el govern espanyol no té massa representacions a l’Àfrica subsahariana, he viscut quinze anys a l’Àfrica i ho sé. Per això crec que s’ha de començar a establir llaços amb aquests països, i això seria un bon començament.

La seva lluita ha estat un precedent per a d’altres situacions similars?

El que he fet ha servit perquè la gent prengui consciència del que és la dignitat humana. Segur que hi ha d’altres llocs on s’ha de demanar la retirada de restes humanes, però la meva lluita ha finalitzat. A més n’he sortit perjudicat.

Ha canviat la seva vida en aquests gairebé deu anys de lluita?

I tant, a més m’ha costat molt diners, no només per l’embargament, no tenia cap ajut econòmic de ningú, he pagat els advocats, els procuradors, he escrit centenars de cartes, he fet moltes trucades telefòniques, econòmicament m’ha costat molt. Moralment, físicament m’ha costat molt. Però estic content.

Creu que és possible que a la vista de com ha acabat el tema l’Estat pot condonar-li el deute que li reclama la justícia?

L’administració de l’Estat si vol pot ho pot fer. A més hi va haver una promesa en aquest sentit, ara ho han negat, però hi va haver una promesa de no allargar el procés, i se’m va dir que s’aturaria el procés. L’opinió pública ho troba injust. No s’entén com m’han pogut condemnar després d’haver guanyat, d’haver-me donat la raó. I a pesar de tot estic embargat.

darder_enterrament_botswana.jpg

La nova tomba de les restes del suposat guerrer en el dia del seu enterrament (foto TV3)

En els anys següents, el tema va perdre interès a Botswana. El 2010 la tomba es trobava en un avançat estat d’abandó. Així la descrivia La Vanguardia l’octubre d’aquell any (crònica de Xavier Aldecoa):

darder_enterrament_botswana02.jpg

La tomba l’octubre de 2010 (foto La Vanguardia)

De polémica internacional a banderín de córner. Lincoln Malumbila tiene tantas ganas de empezar el partido que se ocupa hasta del más mínimo detalle. Mientras sus amigos se ponen las botas de fútbol, él coloca dos ladrillos de cemento a un metro de distancia en paralelo y, cuando acaba con las dos porterías, delimita las líneas de fondo de un campo de futbito improvisado entre la arena y las malas hierbas. Una piedra señala el córner en uno de los lados. “En aquella no hace falta”, dice con una sonrisa pícara. En el otro extremo, un cartel metálico oxidado de más de cinco metros de alto pone nombre propio al otro banderín: “El Negro”, rezan las letras desgastadas. Apenas se puede leer la explicación en inglés, idioma oficial pero que apenas es la lengua del 2,1% de la población. Tampoco parece que haya demasiado interés en saber qué explican esas líneas. La tumba, coronada por un montón de piedras, está llena de basura–papeles de caramelo, una cucharilla de plástico, una navaja rota– y las malas hierbas amenazan con cubrirla por completo. Los postes torcidos que la rodean y una cadena estropeada evitan confundir el puñado de rocas con las del resto del parque. La dejadez del lugar es el único eco que queda del ruido que revolvió a la Barcelona preolímpica y escandalizó al mundo en el cambio de siglo.

Malumbila tenía diez años cuando miles de botsuanos se agolparon frente a las puertas del Ayuntamiento de la ciudad para ver la capilla ardiente con los restos del Negro. Las críticas a España y la rabia por la exhibición de un ser humano en una vitrina de museo de entonces son hoy indiferencia. “No sé mucho de él. Sé que estaba en España, creo que sus huesos estaban expuestos a los turistas como los de un animal; eso no estaba bien”, dice. No se inmuta cuando se le apunta que juegan al fútbol junto al lugar donde están enterrados el cráneo y unos huesos de las piernas del negro, que fue despojado de los utensilios que portaba en la vitrina del Darder y la piel artificial con betún. “No me importa mucho, la verdad, aquí no tenemos campos de fútbol, por eso venimos a esta explanada. Es que quiero ser como Iniesta, yo iba con España en el Mundial”, regatea. (…)

De fet, l’opinió del portaveu del govern, mostrava que, més enllà de l’oportunitat propagandística del moment, l’interès dels governants de Botswana pel tema s’havia esvaït:

En su despacho junto al edificio de Botsuana TV, el portavoz del Gobierno, Jeff Ramsay, no levanta ni una ceja cuando se le apunta la dejadez de la tumba y su reconversión a banderín de partidos entre amigos. “Hace mucho que no voy por allí. Tengo que ir a verla porque sé que está descuidada. Nunca hemos tenido mucho presupuesto para estas cosas… nosotros tenemos héroes enterrados en cementerios, no sé por qué no podemos simplemente… si hubiera sido mi decisión lo habría colocado en un cementerio”, opina.

El 2006 la tomba havia passat a ser un lloc depenent del Botswana National Museum, però no va ser fins força anys més tard, el 2014, que va ser restaurada. Segons explicava Ràdio Banyoles el setembre de 2014:

La tomba del Negre de Banyoles ha estat restaurada després de passar a ser monument nacional de Gaborone, a Botswana. El fet de convertir-se en una peça de patrimoni del país ha propiciat que en els darrers mesos se li hagi fet un rentat de cara, també a causa del deteriorament en què es trobava des que va ser retornat l’any 2000 a l’Àfrica (…) A partir de llavors, la tomba del Negre sempre ha estat al Tsholofelo Park, a Gaborone, la capital de Botswana, on fins fa poc es trobava en molt mal estat de conservació, descuidat pels responsables de la regió. L’any 2006, però, el Negre va passar a ser una peça de patrimoni del museu nacional de Gaborone, i és per això que en els darrers mesos s’han fet tasques de neteja i adequació de l’espai on es troba la tomba per tal de millorar-ne l’aspecte.

L’escriptor i fotògraf català Jordi Canal-Soler ha viatjat aquest estiu a Botswana per visitar els principals punts turístics. Malgrat les dificultats pel que fa a la seva localització, ha pogut trobar la tomba, que no es troba senyalitzada ni adequada per a la seva visita (…) Segons Canal-Soler, un dels motius que ha provocat aquest desconeixement de la figura del Negre per part dels habitants de Gaborone es troba en el fet que, al tractar-se d’un individu de l’ètnia san (coneguts com a bosquimans), ha estat menyspreat, ja que l’ètnia majoritària del país és la suana, una raça molt diferent a la san. En aquest sentit, el govern actual ha intentat evitar que els bosquimans, que es caracteritzen per ser caçadors i recol·lectors, visquin en les regions properes a on es troba la tomba, ja que són terres productores de diamants(…)

La web del Museu de Botswana (consultada el novembre de 2015) planteja el “retorn” del “Negre” com una qüestió d’orgull, tant de Botswana com d’Àfrica en conjunt, i com un exemple de respecte dels drets humans:

At present, the grave of El Negro has been declared a national monument and it is safe guarded by The Botswana National Museum and Art Gallery and The Botswana Monuments and Relics Act.

Why is El Negro significant?
The return of El Negro gives us pride as Africans and raises Botswana’s reputation among other African nations. It also reflects how sensitive and dedicated nation we are to issues of respect for human rights, thereby giving Botswana a high status globally. By giving El Negro a place of belonging, a home where he can rest, Botswana has done something symbolic for the whole of Africa. The monument reflects how compassionate and caring nation we are and gives integrity and value to the country’s heritage. El Negro is significant because he is one of us. His monument contributes to Botswana’s history, his burial one of the rare events that one cannot easily forget.

elnegro

La tomba, fotografia de 2014-2015 (foto: http://www.botswanabeckons.com/)

El que queda pendent és una qüestió d’ordre general: què fer de les restes humanes exposades a tants museus?

Entrades relacionades:

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El Museu Darder (3): la polèmica del suposat boiximà

  1. Retroenllaç: Francesc Darder i Llimona, un veterinari i naturalista que valorem a l’ACHV « Quiro news

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s