Més sobre les retallades i la recessió. Una resposta a una crítica

Deia en el post anterior que, mentre a Europa domina, almenys en alguns cercles, la idea que l’austeritat i les retallades són l’única sortida possible a la situació actual, una part de la premsa internacional s’ho mirava diferent i assenyalava que les retallades podien no pas curar la malaltia sinó agreujar-la. Citava en el meu suport articles del New York Times i del Japan Times. Un amable lector em critica amb els mots següents:

Diria que fer servir un diari en declivi com el NYT i el mundialment famós Japan Times demostra el grau de manipulació al qual ha arribat aquest senyor al seu article. I el WSJ, i el FT, i The Economist, i la resta de premsa internacional respectable? No hi són perquè l’argument ja no funcionaria. Manipulació i demagògia barates. Una pena.

Anem a pams. No tinc a mà el nombre de lectors de cada diari, però, sí, si m’accepteu el substitut, el rànquing Alexa de pàgines web. Com que les cites eren a partir de les versions digitals dels diaris, em sembla que pot servir.

 diaris.jpg

El lector que em critica pot considerar tant com vulgui a The New York Times com un diari en declivi però la qüestió és que va per davant de tots els que ell em cita com a diaris “respectables”, tant pel que fa al rànquing mundial, com al dels EUA com pel que fa a pàgines web que l’enllacen. Certament els diaris que em cita són coneguts i influents però no veig quina mena d’estranya definició de diari “respectable” s’ha de fer per excloure’n a The New York Times -a menys, és clar, que el lector consideri respectables només els que li agraden a ell (mentre, considerarem als diaris de la City no com a una veritat absoluta sinó com a una opinió més).

The Japan Times és, certament, un cas diferent. El vaig posar no per la seva posició en el rànquing sinó per oferir una perspectiva asiàtica. Resulta, però, que l’article en qüestió va ser enllaçat per The India Times, un diari que no és “mundialment conegut” a Europa però que resulta que a nivell mundial ocupa la posició 131 en el rànquing que ens ocupa. A veure quan els europeus deixem de mirar-nos el melic i ens recordem que el món va virar cap als EUA a inicis del segle XX i està virant ara decisivament cap a Àsia!

Anem a una altra qüestió. Si prengués The Economist, WSJ o FT, em diuen, l’argument no funcionaria. Doncs resulta que The Economist en la seva edició del 17 de desembre, a banda de valorar positivament el crèdit il·limitat als bancs també assenyalava les limitacions de les mesures preses a Brusel·les. Entre aquestes limitacions, que els governs no tinguessin accés als mateix “privilegi” que els bancs. Assenyalava The Economist tot seguit que la rigidesa del pacte sorgit de la Cimera de Brusel·les podia empitjorar la recessió i lamentava també que no s’hagués avançat cap a una major unió fiscal -lamentablement, deia, per exemple, no s’ha fet menció dels eurobons.

Abans d’ahir WSJ recollia opinions del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, que afirmava que confiava que la injecció de liquiditat als bancs esquivaria la recessió però també deia que calia avançar en la unió fiscal, ja que l’austeritat en un sol país no produiria els resultats esperats. Més, Draghi afegia que l’austeritat, en el curt termini, produïa contracció econòmica i es refiava de les reformes estructurals per a recuperar el creixement “en el llarg termini”.

O sigui, que de “manipulació” i “demagògia barates”, res de res. La idea que les retallades produiran contracció econòmica, recessió o més crisi, està molt estesa (i estesa en cercles molt “respectables”) si mirem més enllà del nostre nas. El que vindrà després, ja ho veurem (i cregui’m, sóc el primer que espero que Draghi tingui raó! -una altra cosa és la fe que hi tinc).

El que fa pena és la tendència de tanta gent a creure que els que no pensen com ells són un manipuladors, o uns tontos, o qualsevol cosa semblant. La democràcia es basa en el dissens i en el contrast d’opinions.

Ampliant ara la qüestió, el que mostren moltes de les crítiques ressenyades aquí és que hi ha, a nivell europeu, un cert marge per a desenvolupar altres polítiques. Una altra cosa, és clar, és el marge que té cada administració dins de l’àmbit de les seves competències -però aquí em penso que també es poden fer coses diferents (o, almenys, una mica diferents) del que s’està fent. N’anirem parlant.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s