La Gran Depressió

Un informe publicat el 1932 per la Societat de Nacions (Société des Nations, La situation économique mondiale,1931-32, 1932) constatava que l’activitat econòmica mundial havia decrescut al llarg del segon semestre d’aquell any i que, vers el juny, el nivell econòmic assolit era extremament baix. La producció industrial alemanya s’havia reduït un 40% entre 1928 i mitjans de 1932. La dels EUA, si fa no fa. La de França, un 25%. Entre les grans potències industrials només el Regne Unit semblava tenir un comportament menys catastròfic i el seu decreixement en les mateixes dates es “limitava” al 10%. Pràcticament arreu la situació econòmica era molt dolenta.

Amb les dades disponibles aleshores, l’Argentina havia començat la seva depressió el segon trimestre de 1929, Alemanya el primer trimestre de 1928, les Índies holandeses i Austràlia, abans i tot. Però hom destacava, evidentment, el crack borsari de 1929 com a detonant de la depressió mundial. Aleshores, en dos dies negres -el divendres 24 d’octubre i el dimarts 29- s’havia acabat el boom borsari i creditici dels anys precedents. Calculant 90 valors representatius del mercat de Nova York, i partint d’un index 100 el 1926, aquest assolia el 131 l’any següent, el 167 el 1928, i el 246,3 el 1929, just abans del crack. L’augment de la seva cotització havia estat espectacular.

Però en aquells dos dies, “tothom volia vendre i ningú semblava disposat a comprar”, escriu Albert Carreras a la Historia Económica de Europa coordinada per Antonio di Vittorio i editada per Crítica el 2003. Tot plegat no hauria sigut sinó un susto passatger si no hagués passat que el canvi d’expectatives “es va mantenir i intensificar sense que ningú aconseguís variar-lo”.

El mecanismo que emponzoñó la situación fue, básicamente, crediticio. Muchos inversores habían comprado acciones a crédito, y su insolvencia arrastró a quines les habían prestado, que eran, fundamentalmente, bancos. Éstos se apresuraron a reclamar los créditos que habían concedido a todo tipo de clientes, incluidos aquellos que no hubieran reclamado en condiciones de normalidad. La espiral de contracción del crédito se puso en marcha, y en todas direcciones. Internamente fulminó la liquides de empresas solventes, que tuvieron que suspender pagos pese a estar en posiciones financieras saludables. Numerosas empresas se vieron obligadas a cerrar sus puertas y dejaron a los trabajadores sin empleo. Además, los bancos reclamaron los créditos que habían concedido a otros bancos europeos, o a empresas y administraciones europeas. Esto había sido frecuente con los países del área germánica y austríaca, que bajo el Plan Dawes habían tenido acceso fácil al crédito norteamericano. Por el lado de las consecuencias internas, en Estados Unidos, es sorprendente que la Reserva Federal no hiciera nada. Su opinión fue que se trataba de una crisis más, que caían las empresas marginales y sobrevaloradas y los bancos que se habían arriesgado demasiado, por lo que no había que intervenir.

El crack borsari es va desencadenar sobre un món que había basat la prosperitat del “feliços 20” en forts desequilibris. Per una banda, els derivats de la reestructuració productiva d’abast mundial de post-guerra, quan molts països que havien crescut gràcies a les seves exportacions cap els bel·ligerants es van trobar que aquests reprenien la seva producció. Per altra banda, hom destaca el fort aïllacionsime dels EUA, que es va traduir en l’aranzel proteccionista de 1929 que hauria d’entrar en vigor el 1931 i que limitava les possibilitats d’exportar al mercat més gran del món.

Mentre la contracció credítica s’escampava pel món, el proteccionisme nord-americà i l’obscuriment de les perspectives econòmiques, reforçà arreu els discursos proteccionistes, i el comerç mundial es contragué “durant quatre anys seguits, mes rera mes”.

No tots els països, però, sofriren la crisi amb la mateixa intensitat. A Alemanya el pic més baix de la crisi fou 1932 i no recuperà el nivell de producció de 1929 fin el 1936. A França, la caiguda de la producció no va ser tant greu com a Alemanya però els nivells de 1929 no es recuperarien fins 10 anys més tard. Al Regne Unit la caiguda encara va ser menor i el 1934 ja s’estava als nivells de 1929. A la URSS no hi hagué crisi.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s