1956: l’any del fred

L’any 1956 és recordat com l’any del fred. L’any que el fred va matar les oliveres -paradigma d’arbre de les nostres contrades resistent de la intempèrie. La mort de les oliveres va tenir com a conseqüència la seva arrencada i, per tant, un canvi notable en el paisatge agrari, si bé la seva incidència va ser molt diferent segons les comarques. Un comarca en què va tenir especial incidència va ser l’Alt Empordà, ben estudiat en un article de Pere Gifre als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, que sintetitza un llarg treball col·lectiu.

El febrer de 1956 es va viure una forta onada de fred que va començar el dijous dos de febrer, dia de mercat a Figueres on alguns pagesos havien acudit, tot i les adversitats que presentava el dia. Era un dia assenyalat, era el dia de la Candelera. Fins i tot els camions, amb la forta glaçada, tenien el dipòsit de l’aigua gelat, i no es podien engegar. L’onada de fred es va repetir fins a tres vegades, va durar dies, i no acabà fins al 26. S’arribà a unes temperatures de fins a 15 graus sota zero. Gelades impressionants i una forta tramuntana eren els altres elements presents aquest dia i els altres que vingueren. Els pagesos tenen gravat aquell mes i aquell any, la situació va ser realment difícil; hem optat per recollir una descripció de la vivència d’aquells dies per poder fer-nos una idea de la situació.

“Quan al dematí ens aixecàvem havíem de trencar el glaç de la palangana per a poder-nos rentar la cara, i com que de roba ja no en teníem gaire, prou havíem de caçar de tot, hasta sacas a sobre el llit per poder-nos abrigar. Eren cases velles, … Déu nos en guard que hagués durat … Has de comptar que anaves a buscar aigua en el pou, …, i quan arribaves a casa l’aigua ja era glaçada a la galleda, al cim de la galleda, en vint metres l’aigua quedava glaçada”.

Com a resultat, moltes oliveres varen morir o varen resultar danyades. Va començar aleshores el procés administratiu per obtenir l’autorització per a la seva arrencada -o, segons he sentit explicar jo mateix, per convèncer-les que estaven més danyades del que eren en realitat-, i després el procés de la seva arrencada real, que va tenir lloc entre 1956 i 1960.

I és que el fred de 1956 s’inscriu en un procés més ampli: el de la crisi de l’agricultura tradicional.

Una transformació que ha suposat la fi de l’agricultura tradicional i la seva substitució per una agricultura mecanitzada i industrial. Els efectes de la caiguda de la renda agrària del primer terç del segle XX, amb el parèntesi de la guerra civil i la immediata postguerra, es van accelerar a partir dels anys cinquanta, quan es va demostrar que era inviable mantenir un sistema agrícola basat exclusivament en l’energia de sang i la producció per a la subsistència, amb una forta pujada dels costos i l’aparició d’unes expectatives de treball fora del món agrari.

Per a més informació sobre aquell fred i fotografies molt aclaridores, vegeu l’exposició virtual de l’Arxiu Històric de Girona.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a 1956: l’any del fred

  1. joan masip piñol ha dit:

    Jo encara no habia nescut. Ho vaig fer al 60,pero al meu poble encara s´utilitze l´expresio PELATS I CAP A TERRASA “encara hi habia feina al textil”.A la meva comarca tambe va matar totes les oliveres.Soc déls Torms (Les garrigues)

  2. Sara ha dit:

    M’he emocionat en trobar aquest lloc web dedicat a “L’any de la Fred”. La meva àvia sempre explicava com a causa d’una tardor suau (per això les oliveres treieren la saba massa aviat), després, amb l’arribada d’aquest fred, no aguantaren. El fred les matà. Aquell any haguéren de fer una cosa mai vista per a la seva generació: comprar oli importat a les botigues del poble! Imagina’t!, una comunitat rural que sempre havia produït oli per a l’autoconsum!. El fet d’haver de comprar-lo no ajudà gens a tenir bones expectatives ans el contrari, el pessimisme aflorà a la superfície més que mai.
    Igualment, també aprofito per abocar-hi el record del meu pare, un nen de set anys aleshores. Ell sempre exiplica que aquell hivern, com era costum, la família s’estava ben aprop de la llar de foc. El seu avi, encara viu, sostenia entre els seus braços el més petit de la família, amb la clara intencionalitat d’oferir-hi l’escalfor del seu cos.
    Sí, certament no són més que records famíliars que poden semblar irrellevants ara bé, crec que són enormement emotius i il.lustradors de temps passats. D’uns canvis ocurreguts en el món pagès díficils d’imaginar per a les noves generacions.

    • Genís Barnosell ha dit:

      Sí, és la història d’una gent que pencaven com desesperats i que vivien en un món que avui és francament difícil d’imaginar per a les noves generacions. Moltes gràcies per aquests records, tant els teus com els d’en Joan.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s