Les conseqüències socials i econòmiques de la Guerra del Francès (2)

Tema important és com es relaciona l’efecte a curt termini de la guerra amb l’evolució econòmica a mig i llarg termini. En el cas de la Garrotxa, per exemple, és important preguntar-se per les causes de la desindustrialització que es va produir a partir de la dècada de 1830.

Si a primera vista, per tant, seria temptador relacionar la crisi de la guerra amb processos econòmics posteriors com l’estancament baix-empordanès de la segona meitat del XIX o la crisi industrial olotina, és clar que cal ser prudent i analitzar la qüestió amb una perspectiva més àmplia. En el cas olotí, per exemple, hom hauria de tenir present les característiques de la seva estructura industrial a finals del XVIII i la seva capacitat o no d’adaptar-se al canvi industrial que va tenir lloc a la primera meitat del segle XIX (Barnosell, 2008:514):

Vista la comarca en conjunt, la primera meitat del segle XIX –fins al 1860- va ser un període de creixement, com ho mostra l’augment demogràfic generalitzat; amb l’augment del conreu del blat de moro i la rompuda de boscos (continuant la dinàmica del segle XVIII), durant la primera meitat de segle augmentà la terra efectivament conreada i les collites que era possible treure’n, factor sense el qual no es podria explicar el creixement rural. Però a la segona meitat de segle ja no es podia mantenir un creixement que fos exclusivament agrícola, fet agreujat per la crisi agrària de finals del segle XIX (…). La dinàmica expansiva del tèxtil, heretada del segle XVIII i fonamentada en les tecnologies manuals, s’estroncà a partir de la dècada de 1830, la qual cosa no solament provocà la crisi dels municipis tèxtils –Olot i Tortellà- però reduí també les possibilitats d’ocupació dels municipis rurals, de manera que a partir de 1860 només uns quants municipis de la plana mantingueren la seva població, gràcies segurament a l’activitat industrial basada en el paper i el tèxtil, amb la mecanització aconseguida mitjançant l’energia hidràulica.

En aquest sentit, la crisi del tèxtil olotí cal buscar-la en la manca de recursos energètics suficients, en el retard tecnològic ja acumulat a les dècades de 1830 i 1840, en les dificultats d’accedir de manera directa al mercat barceloní i la continuada agitació carlina de bona part del XIX, més que no pas en les conseqüències de la Guerra del Francès (Barnosell, 2008:494-495)

La desindustrialització de 1830-60 no era un fenòmen únic de la Garrotxa sinó que s’ha d’entendre en el context del procés de concentració industrial que es va donar paral·lelament a la mecanització de la indústria catalana i que va portar a la desindustrialització de la muntanya, al reforçament de Barcelona i el seu hinterland més immediat, i a la industrialització de les conques fluvials en les quals l’energia hidràulica era aprofitable (cosa que vol dir, especialment, la conca del Llobregat). En aquest procés, la disponibilitat de recursos energètics i els costos del transport eren els factors fonamentals. La Garrotxa no tenia recursos hídrics suficients i transportar-hi carbó era inviable, no tant perquè estigués “mal comunicada” sinó perquè cap dels sistemes de transport disponibles a l’època (posat que n’hi haugés hagut de  disponibles) podia portar-hi el carbó a un preu assequible, com ho mostren la proximitat de les grans fàbriques de vapor als grans ports, les filatures (per contra) de Manlleu o Sallent, i la inexistència de creixement industrial a Banyoles –malgrat una certa tradició tèxtil i estar molt més “ben comunicada”. En el cas concret d’Olot, a més, els escassos recursos hídrics existents eren usats ja pels molins fariners i xocolaters i per una adoberia força ben establerta, de manera que la nova indústria es va haver d’establir, riu avall, a Sant Joan les Fonts. Per altra banda, en el moment que s’hauria d’haver iniciat la industrialització, la indústria garrotxina ja havia acumulat, en el context de les tecnologies manuals, un retard força considerable, com mostra, als anys quaranta amb el total predomini dels telers simples sobre els compostos i de les llançadores a mà per sobre de les de volant al teixit de cotó, l’endarreriment en la introducció dels telers rodons manuals entre els mitgers o el predomini, en tots els subsectors, d’unitats productives molt petites, tot això, amb l’endarreriment conseqüent en capital humà.  Les causes d’aquest endarreriment -ben constatable, per tant, abans de la mecanització- estan per estudiar. Al costat de la seva mala posició geogràfica, potser una explicació important es trobaria en la mateixa estructura del sector tèxtil, basat en fàbriques de dimensions diverses, entre les quals les petites depenien cada vegada més de les grans i de la seva capacitat de comercialització. Ja el 1841, uns fabricants d’Olot es queixaven que la majoria d’empreses venien a Barcelona a través de comissionats, els quals “las expenden [les mercaderies produïdes a Olot] cuando quieren, alteran los precios cuando les acomoda, aumentan o disminuyen la fabricación a medida de sus ideas lucrativas y con el envío de algodones hilados y en rama de dicha Ciudad, a trueque de los tejidos que se remiten de esta villa, tienen las fábricas de este país en un compromiso de no poder hacer mas que obedecer y ser dependientes de dichos comisionados que son los verdaderos fabricantes y dueños de los talleres de Olot”. La manca d’un accés directe als seus mercats principals per les escasses dimensions de les empreses podria ser un element fonamental en la crisi de la Garrotxa. Aquestes petites empreses, per altra banda, dominades per l’individualisme, haurien mancat dels recursos necessaris per a renovar el seu material. L’àmplia agitació carlina al llarg de tot el segle (…) finalment, era, amb les guerres que provocà, un evident factor de desestabilització econòmica.

Tant a la Garrotxa com a l’Empordà, en definitiva, semblaria que el creixement de la primera meitat del segle XIX es produeix encara a partir de les dinàmiques del segle XVIII i que en esgotar-se progressivament aquestes no són substituïdes per altres de prou potents.

Genís Barnosell, 2008, “Viure i treballar al segle XIX”, dins Jesús M. Gutiérrez, coord. Història de la Garrotxa, Girona, Diputació de Girona, pp.465-514

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s