Les eleccions catalanes de 2012. Un comentari

Les eleccions catalanes de diumenge passat, 25 de novembre, han estat molt rellevants, tant pels canvis introduïts en el mapa polític català, com per l’elevada participació registrada (un 69,56%) que converteix els seus resultats en enormement representatius de la societat catalana actual.

EleccionsCAT2012.jpg

(La captura de pantalla obvia uns quants partits més petits que no són rellevants en quant a diputats)

EleccionsCAT2012_02.jpg

Es pot començar parlant de dos partits que han millorat sens dubte els seus resultats. El PP ha guanyat quasi 100.000 vots i 1 diputat. A base d’una campanya àmpliament recolzada en el PP estatal i escampant previsions catastrofistes sobre una possible Catalunya independent ha esquivat tant la plena complicitat amb CiU amb les retallades catalanes com les grans responsabilitats del govern central que, redistribuint austeritat cap a les CCAA força, amb això, la reducció de l’estat de benestar. Èxit sens dubte, i major, de C’s que augmenta 170.000 vots i 6 diputats amb una campanya espanyolista sense complexos, lluny de les ambigüitats d’altres grups. Un èxit, tanmateix, d’aquests dos grups que no deixa de tenir un cert regust de derrota: malgrat el seu clar augment en un context d’elevada participació no poden realitzar les seves esperances d’arrabassar l’hegemonia política al catalanisme. La famosa majoria silenciosa s’ha reduït força però no s’ha manifestat exactament com alguns preveien.

La seva situació és com la de la gimnasta que sap que no pot aspirar a les millors puntuacions però havent fet un molt bon paper esperar que els jutges potser desqualificaran a les rivals o que aquestes, atenallades per la pressió, canviaran els exercicis. Potser amb això, però, en faran prou. De moment, si no han ampliat el front del “no” a la independència, n’han capgirat la correlació de forces. Si el grup PSC+PP+C’s tenia 49 escons, ara en té 48, però la davallada del PSC fa que aquest front sigui més unionista (usant el vocabulari dels interessats), més centralista, menys federalista, menys pactista.

El PSC, efectivament, ha perdut 50.000 vots i 8 diputats. Caldrà veure, amb dades que ara no hi ha disponibles, quins d’aquests vots perduts són “econòmics”, quins “catalanistes”, quins “espanyolistes”. Però el que és clar és que, ajuntant-ho a anteriors conteses electorals, la pèrdua és astronòmica. Li caldrà, al PSC, una molt seriosa reflexió sobre els seus postul·lats econòmics i una perspectiva sobre les nacions catalana i espanyola que vagi més enllà del sí a BCN i del no a Madrid. Amb el debilitament del PSC es debilita també el bloc federal. Si tenim en compte el propi PSC i hi afegíssim ICV-Verds, que en alguns moments sembla que continua tenint el federalisme per bandera, sumaven abans 38 diputats i ara 33. Cal, tanmateix, no menysprear aquest bloc com a llavor de futures recomposicions del sistema polític català. Cal recordar que Unió fa bandera de la confederació que, si bé en la teoria és ben diferent del federalisme, a la pràctica potser no ho és tant.

La davallada del PSC influeix també, és clar, en l’estat de les esquerres catalanes. En conjunt avancen. L’antic tripartit tenia 48 diputats i ara en té 54, als quals encara es podrien afegir els 3 de la CUP. Però la davallada del PSC, l’augment d’ERC i d’ICV-Verds i el sorgiment de les CUP fa que aquesta esquerra sigui més independentista i una mica més radical i verda, malgrat que el PSC en constitueix encara gairebé la meitat dels diputats. ICV-Verds és un altre dels partits que clarament ha guanyat, amb 130.000 vots i 3 diputats més. Cas clar d’èxit en la mesura que és l’única formació ex-comunista de l’estat espanyol que ha sigut capaç d’adaptar-se clarament a les noves situacions polítiques. Aquestes eleccions, tanmateix, han mostrat també el seus límits: en el context d’una crisi econòmica i social sense precedents i amb la bandera de l’oposició a les retallades (sense mostrar, però, un pressupost complet alternatiu) el seu avanç ha estat relativament petit. Qui ha fet el “sorpasso” al PSC ha estat ERC. En el bloc de les esquerres, alguns hi afegirien C’s, arribant, així, als 66 diputats. Tanmateix, ha estat clar que la seva campanya ha estat molt més identitària que social.

L’avenç de les esquerres en alguna cosa es notarà al Parlament, si bé cal reconèixer que els marges per a pressupostos clarament alternatius als vigents són francament reduïts. De moment, al mateix temps, el centre-esquerra no es pot plantejar de cap manera el govern. L’hegemonia política en aquest eix es manté del costat del centre-dreta (CiU+PP, que tenien abans 80 diputats i ara en tenen 69).

CiU, l’altre gran partit tradicional de l’escena política catalana ha perdut 90.000 vots i 12 diputats. Per a un partit que, fonamentant-ho en el lideratge de Mas, aspirava a una “majoria excepcional” es tracta sens dubte d’un sever fracàs. La combinació de pèrdua de vots amb l’ascens de la participació ha allunyat molt el partit de la posició privilegiada en què l’havien situat les eleccions del 2010. Com en el cas del PSC, caldrà veure cap a on han anat exactament aquests vots, però sembla que la combinació de retallades, i les ambigüitats sobre el que vol dir exactament l’estat propi amanides amb les falques publicitàries d’Unió han fet perdre vots en una societat que cada vegada més reclama tenir les coses clares. El fracàs de CiU en relació a les seves aspiracions, tanmateix, no pot amagar el seu èxit: continua essent el primer partit de Catalunya amb més d’1.000.000 de vots, doblant els dels seus immediats perseguidors i més que doblant el seu nombre de diputats (50 per 21 d’ERC, malgrat que els distàncies s’han escurçat molt). No hi pot haver política a Catalunya sense CiU.

La davallada de CiU, tanmateix, no ha alterat les posicions dels partits favorables a un referèndum ni la del bloc d’un “sí” (segons programa electoral) en aquest referèndum.  En el primer cas, els partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV-Verds, CUP) han passat de 86 a 87 diputats, i en el segon, partidaris d’un sí, de 76 a 74 (ICV-Verds, ha defensat el referèndum però s’ha estalviat de dir quin vot recomanaria). En ambdós casos constitueixen majories prou àmplies del Parlament, i més amb el grau de participació que hi ha hagut (que alguns aspiressin a 100 diputats era pura política-ficció). El que ha canviat en aquest bloc ha estat, altre cop, la seva configuració: hi ha hagut un desplaçament cap a l’esquerra (malgrat que hi haurà incorregibles que continuaran afirmant que això de l’autodeterminació és només de dretes) i cap a l’independentisme sense complexos.

Eix d’aquesta reconfiguració del bloc sobiranista i de l’esquerra ha estat ERC, que ha guanyat 280.000 vots (l’augment absolut més gran de tots els partits catalans, com es veu) i 11 diputats. Combinant reivindicacions socials i nacionals, ERC ha escalat fins a ser la segona força del Parlament, malgrat el fracàs de la “cimera independentista” que va deixar SI a la cuneta. No es pot plantejar encara, tanmateix, ser la primera força ni de lluny.

En resum, la societat catalana ha sortit d’aquestes eleccions més plural i més polaritzada. Alguns diran que ha estat per la crisi econòmica, però la crisi no explica en absolut com s’ha repartit el vot. Entre els que han fet retallades, alguns n’han sortit perjudicats i altres beneficiats. Entre els membres del tripartit que tenen també la seva responsabilitat en l’elevat endeutament actual i en la gestió inicial de la crisi, alguns hi han guanyat i altres hi han perdut. El que ha condicionat tota la reconfiguració de l’escena política catalana ha estat la qüestió nacional, no pas en el pes dels grans blocs, com hem vist, però sí en la seva configuració interna. La societat catalana està abandonant (prou lentament, tot s’ha de dir) els espais centrals que havien organitzat la competència política d’ençà de la transició. Això, però, no es deu a la il·luminació d’un o alguns polítics ni al simple efecte de la crisi, sinó al fet que aquest espai polític s’ha reduït efectivament i de manera dràstica en els darrers temps i, sobretot, després de la sentència del TC. Aquest és un tema complex que algun altre dia abordarem. Anotem, només, que alguns dels que ara demanen moderació són dels que més sistemàticament han canonejat els consensos sobre els quals es bastia aquest espai central.

Acabem. Una política més plural és també una política més difícil de gestionar. Governar Catalunya exigirà acords i generositat. En parlarem en el proper post.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Les eleccions catalanes de 2012. Un comentari

  1. Pep ha dit:

    Genís,
    esperem el teu comentari…
    Mentrestant, si hi vols fer un cop d’ull (escrit en venir de portar la meva petita a escola, abans de mirar-ne cap anàlisi, un estirabot matinal): http://pepvalsalobre.wordpress.com/2012/11/26/pais-hiperbolic/

    • Genís Barnosell ha dit:

      L’he llegit, a mi també em sorprèn que ja la gent s’entusiasmi o es deprimeixi amb aquesta facilitat

  2. ianF ha dit:

    Ben curiosa la pujada de C’s oi?
    Doncs no totalment, tenint encompte el retroces de CiU i de PSC.
    De tota forma aquesta pujada sorprenent mostra el bon gust dels catalans de no ampliar el vot de PPC. Al menys C’s volen bilinguisme i PPC nomes vol la eliminacio de la cultura i sobretot de la llengua catalana.
    Enfi, l’enfortiment dels partits referendistes CiU i ERC queda clar.
    //*// Referendum ja amics!

  3. Jordi Sunyer ha dit:

    Molt interessant, certament tocats els partits “tradicionals” que diríem… Això sí… Podem comptar a CiU com a favor del dret a decidir l’any 2010? Si creiem que sí (just ara ho ha posat al seu programa electoral) o creiem que no (per tant ERC i SI serien els únics que el 2010 optarien clarament pel dret a decidir) la interpretació varia considerablement no? En cap cas és una crítica sinó que crec que s’ha de tenir també en compte! 😉

    • Genís Barnosell ha dit:

      El meu comentari tindrà en compte el programa electoral; el que cadascú farà després ja es veurà!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s