Catalunya abans de 1714

Com és ben conegut, el 1714 suposa la fi de les institucions catalanes històriques, suprimides per Felip V. Aquelles institucions han sigut a vegades idealitzades com a democràtiques mentre que altres vegades han estat considerades simples eines de domini dels estaments superiors en contra de la majoria de la població, de manera que aquesta majoria més aviat devia alegrar-se, se suposa, de la seva supressió. Arran de debats actuals hom ha discutit també si és adequat de considerar aquella Catalunya com a sobirana o no.

En una entrevista recent Josep Fontana en parla (Hot Down CM):

[Josep Fontana:] Quan es produeix l’annexió (cosa que succeeix després de 1714, perquè fins aquell moment el Principat era un estat que tenia lleis pròpies i un sistema polític diferent al de la Corona de Castella, que funcionava amb unes Corts que aprovaven les lleis amb una cosa molt moderna com era una Hisenda que controlaven les institucions i no el monarca) es fa entre societats que tenen graus de desenvolupament diferents.

[pregutna de l’entrevistador:] Catalunya en aquell moment no era sobirana.

Fins el 1714 és un estat que forma part d’una monarquia dins de la qual la única cosa en comú és el sobirà.

Però l’Estat d’aquella època no és l’Estat com ho entenem ara.

No, però el país funciona com un estat. No és una província, és un estat que vota i té les seves lleis. A les Corts les lleis es voten en principi d’acord amb el rei i amb els estaments, però així com Castella funciona amb Reials Ordres Pragmàtiques, a Catalunya això no existeix, sinó que la legislació es negocia. A més és un procés que s’ha anat democratitzant i transformant a les últimes dècades del segle XVII. Als últims moments de la Guerra de Successió els plantejaments ja són netament republicans. S’arriba a dir que allò important és el vot a les Corts i que això del rei no compta per a res. Altra cosa és que el que es pretén a la guerra és reafirmar aquest sistema [català] pel conjunt del territori espanyol. En els moments més durs del final de la guerra aquí es diu que es combat per Espanya i per la llibertat de tots els espanyols. L’evolució de Castella cap a una forma de societat més avançada va ser estrangulada per la monarquia. Els segles XVI i XVII, quan la monarquia necessitava diners, Catalunya era molt poca cosa i Castella era el lloc d’on es podia treure diners, de manera que, mentre que allà se’ls collava i el sistema de representació per Corts queda fossilitzat, als catalans se’ls deixa força tranquils. És a dir, que quan es produeix l’annexió aquestes societats ja són relativament diferents. Això explica que durant tot el segle XVIII, una societat catalana que està implicada en formes de comerç internacional amb l’exportació d’aiguardents i que té un mercat interior més complex i articulat, desenvolupa tot un creixement agrari considerable i pot començar la industrialització, perquè funciona en un marc social diferent. Encara que ja hi hagués unes lleis comunes, el que defineix el funcionament d’una societat no és el poder reial. Per exemple, aquí l’emfiteusi permet que les terres siguin cultivades i dóna feina a molts braços, però des de la Corona de Castella això s’entén tan poc que s’inventa el mite de la laboriositat dels catalans. Comencen a dir que els catalans treballen molt. Fins i tot s’inventa aquella dita que diu que “El labriego catalán de las peñas saca pan”, cosa que demostra que no entenien res. El que treia de les pedres no era pa, era vi. No entenen res del que passa. Hi ha un moment en què les condicions que podrien haver generat un procés de desenvolupament global fallen i la industrialització només afecta Catalunya. És més, fins ben avançat el segle XIX els polítics espanyols són contraris a la industrialització. Ho consideren un mal que genera vicis i afany de revolta. Pensen que afortunadament Espanya és un país agrícola on la gent és moderada, consumeix poc i no demana coses estranyes, i es resignen a què la industrialització sigui una cosa per Barcelona i poca cosa més. Hi ha tota una literatura anticatalana durant els segles XIX i XX, i que continua el XXI, a la base de la qual està l’absoluta impossibilitat d’entendre que hi ha una gent que realment és diferent.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s