Com es va reclutar la “División Azul”?

Una lectora em diu que el seu avi va ser un membre de la “División Azul”  però que hi va anar forçat i no pas obligatòriament:

el meu avi, a.c.s., un pacifista que es va amagar a la muntanya durant la guerra civil per no haver de lluitar, un català catalanista i home de la Nostra Terra, sempre havia explicat que ell va formar part de la divisió blava essent reclutat de forma obligatòria.

A més a més, allà

es va dedicar ajudar soldats d’ambdós bàndols, dels qui va aprendre paraules en rus i en alemany i que després de no gaire temps i de no haver tirat ni un sòl tret va tornar a casa

Què es pot dir d’un cas així?

Per descomptat d’experiències individuals n’hi pot haver moltes. Jo, però, assenyalaria el següent:

En primer lloc, que caldria comprovar el testimoni. Un dels mals de l’èxit de la “Memòria històrica” és que ha sacralitzat el “testimoni”, l’ha convertit en una mena de receptacle de la veritat. I això no és necessàriament així. Tot testimoni ha de ser comprovat, per veure fins a quin punt s’ajusta a la realitat i fins a quin punt el temps o la voluntat han matisat, endolcit o canviat els fets que es van viure. Això és especialment important en el cas d’experiències extremes que després han estat recordades en contextos que ja no eren favorables al que s’havia fet. I, així, per al cas concret de la División Azul hom ha pogut escriure que, amb el temps,

muchos de los excombatientes reelaboraron su experiencia en clave “buenista”, corriendo un tupido velo sobre diversas cuestiones que con el tiempo acabarían siendo vistas como incómodas (David Alegre)

Caldria, en definitiva, un bon estudi sobre aquest veterà per veure què va passar.

En segon lloc, això no treu que l’experiència de la recluta fos prou complexa, malgrat que no canvia el panorama general descrit al meu primer post. Ho ha explicat, per exemple, Jorge M. Reverte:

El entusiasmo de los jóvenes estudiantes madrileños contrasta con el de otros sitios, como Barcelona, donde la situación se vive con la misma intensidad, pero una intensidad que afecta a un número menor de gente, y eso se nota en la escasa movilización civil. Era de esperar, porque la Falange no estaba muy implantada en Cataluña antes de la guerra. La ultraderecha en esa zona se encuadraba, sobre todo, en las filas del carlismo. Barcelona no cubre el cupo previsto de voluntarios, pese a que todos los oficiales destinados en sus cuarteles se apuntan, y es preciso hacer una selección de los más preparados para el tipo de combate que se avecina. La recluta en todo caso es en Cataluña muy distinta que en Madrid. Se hace, sobre todo, en los cuarteles. La falta de voluntarios de la región se cubre con el excedente de voluntarios de Castellón y Valencia, de donde sobran. Como sobran en Murcia, en Sevilla y en Jaén.
Las plazas africanas de Ceuta y Melilla colman de oficiales, suboficiales y soldados los centros de reclutamiento (…) En Castilla la Vieja, en Valladolid, Burgos, Salamanca, la recluta es un éxito. Allí hay grandes concentraciones de falangistas, y no hay que preocuparse por los apuntados. Sobran también en Galicia y en Navarra y Guipúzcoa. En Bilbao, sin embargo, la cosa está como en Cataluña, muchos oficiales y pocos soldados. Al final del proceso, una cuarta parte de los reclutados son madrileños, y de ellos un elevadísimo porcentaje son estudiantes universitarios, del SEU. La división va a tener un nivel académico superior. Y un componente revolucionario que se aproxima a lo que sus forjadores deseaban.

Si l’avi de l’autora va ser reclutat a Barcelona és possible que ho fos als quarters i sabem que en aquest cas la participació era molt menys voluntària que els que es reclutaven via Falange. Ja es veu, també, que aquesta situació no es pot generalitzar.

I allà què va passar? En totes les guerres hi ha exemples de conducta pacífica. També hi ha exemples de conducta salvatge, o, simplement de lluita seguint més o menys els cànons acceptats a l’època. És evident que les conductes pacífiques o pacifistes rarament predominen. Si ho fessin, la guerra s’acabaria! En aquest sentit, i com ja vaig explicar, el front germano-soviètic es va caracteritzar, precisament, per la seva brutalitat.

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s