La Guerra de Successió, 300 anys després

Un comentari a L’Avenç del mes de maig de dos llibres molt diferents però cadascun molt interessant en el que aporta:

– L’aposta catalana a la Guerra de Successió, 1705-07. Actes del Congrés celebrat a Barcelona del 3 al 5 de novembre de 2005 al Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2007

– Guillem H. Pongiluppi i F.Xavier Hernàndez, 1714. El setge de Barcelona, Barcelona, Angle Editorial, 2012

Cal preguntar-se què eren exactament les institucions abolides el 1714, ja que encara avui és prou habitual una versió que les titlla de feudals o de merament privilegiades i alienes del tot al conjunt de la població, d’estar mancades de tota sobirania perquè Catalunya ja estava integrada a la Corona d’Aragó i per tant a Espanya, o de ser una runa que, per sort, la Nova Planta va remoure permetent, així, el creixement econòmic del segle XVIII. La visió que es desprèn del llibre que comentem és prou més complexa. Per descomptat, no eren “un model de regles per al regiment d’una societat lliure i democràtica”, perquè les societats de l’època eren estamentals i fonamentades en el privilegi, o sigui, fonamentades en la desigualtat legal dels habitants del Regne. Però sí que eren molt més que un conjunt de “privilegis”: eren “lleis discutides i aprovades en corts pels tres braços en què es dividia la representació de la societat catalana [o dels altres regnes de la Corona d’Aragó] i sancionades pel rei” (J.Fontana). En tant que lleis pactades “responien a la qualitat essencial del constitucionalisme (…): establien una limitació legal del govern i eren l’antítesi del govern arbitrari” (J.Albareda). Aquesta cultura política constitucionalista havia sigut l’element fonamental del patriotisme català i dels altres regnes de la Corona d’Aragó (E.Serra, E.Mercadé) i va ser la que va alimentar els projectes austriacistes. En tant que germen de representativitat, el model era susceptible d’ampliació de la seva base política i d’actualització, com s’esdevingué amb la conferència dels Tres Comuns i amb els esforços per “establir una correspondència més equilibrada entre base social i representació política” (J.M.Bringué / P.Gifre / G.Marí / M.Pérez / J.Pons / E.Serra, E.Martí). El seu significat, a més, era lluny de ser irrisori pel conjunt de la població. Ans el contrari, “bajo ningún aspecto debe minusvalorarse el alcance de estas libertades para el pueblo de las que es, en no pocos casos, el principal beneficiado”, en la mesura que limitava les exigències fiscals dels estats neixents, mentre que “algunos de estos derechos poco o nada decían a los privilegiados por estar exentos de la materia que trataban de regular” (G.Colás, C.Aparicio). Fonamentades les constitucions en una sòlida cultura jurídica pròpia, la resistència a la tirania que suposaven podia recolzar-se tant en el dret natural com en el diví (a partir de narracions com les dels Macabeus) i s’orientava en la línia del “republicanisme monàrquic” que, com a altres bandes d’Europa, identificava un nucli de garanties contra el poder arbitrari (A. de Benedictis).

Genís Barnosell, “La Guerra de Successió, 300 anys després”, L’Avenç, 390, maig 2013, p.52-55

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en L'AVENÇ i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s