La jamància (1843)

La jamància (dita també insurrecció centralista perquè demanava la constitució d’una Junta Central) va iniciar-se el dos de setembre de 1843 i no s’acabà, a Barcelona, fins el novembre del mateix any (a altres poblacions, una mica més tard)

Després de la batallla municipal, la política de la Cort concentrà l´atenció de la premsa barcelonina. A principis de maig de 1843 queia el ministeri Rodil, responsable del bombardeig de la ciutat. El president del nou ministeri i ministre de Gràcia i Justícia seria J.M.López, diputat progressista per Barcelona. El Constitucional exclamà que finalment es donava el poder als veritables progressistes, i tant El Imparcial com la premsa conservadora també van elogiar-lo. Enfrontat amb el Regent, però, el ministeri queia pocs dies després, fet que va ser rebut amb crítiques generals. Tret d´El Corresponsal, també tothom va donar suport a la comissió de govern i a la Junta Suprema Provisional que es va organitzar tot seguit per defensar el programa del ministeri López. Però, fins i tot al si del progressisme, darrera el suport al ministeri López hi havia projectes polítics força diferents.

La Prosperidad va defensar el ministeri López però la seva continuava essent una alternativa a l´esparterisme des de posicions moderades. Criticà les demandes dels teixidors i considerà que caldria “mucho cuidado y un velar contínuo” sobre qualsevol associació d´operaris. Després de la manifestació conservadora del 20 de juliol, deixà de publicar-se. El Imparcial va ser l´òrgan oficial del govern provisional durant la seva estada a Barcelona. Amb polèmiques contínues amb El Constitucional, aviat defensà que no calia Junta Central, que el govern López era legal, i que calia proclamar la majoria d´edat de la reina. Defensà la Constitució de 1837 però afirmà que era absurd pensar que el poble seria més feliç amb “10 grados más de libertad” i, contra els que “pregonan” que cal millorar la sort de la “clase proletaria”, afirmava que només seria possible amb ordre, ja que, si no, no es garantien “intereses” i “caudales”. Tot això no era gaire diferent del que ja havia anat defensant, però El Constitucional deixà de ser definitivament un company de viatge. El Constitucional sofrí un període de confusió (que evidencia les seves divisions internes) entre el 27/5 i el 9/7, amb tres canvis de redactors, però, a grans trets, criticà Espartero, elogià la Junta Suprema, la proposta de Junta Central i la constitució del ministeri López com a govern provisional. Aviat considerà que El Imparcial era moderat i que, com La Prosperidad, anava contra la Junta Suprema. A parer seu, la legitimitat del govern depenia de la convocatòria de la Junta Central. Convocant corts ordinàries com convocava, en canvi, el govern esdevenia un dictador, ja que de la mateixa manera que s´atorgava el dret de convocar-les es podria atorgar el de dissoldre-les. Darrera d´aquesta defensa hi havia, probablement, el desig de canviar la constitució en un sentit més progressista i el projecte polític que havia anat defensant, en el qual la concessió d´uns certs drets als “proletarios” era una peça fonamental.

Com ha assenyalat J.Fontana, la “insurrecció centralista” iniciada el 2/9 era una continuïtat d´aquesta defensa de la Junta Central, alhora que “no hi ha dues revoltes -la insurrecció centralista burgesa i la Jamància popular- sinó un sol combat per construir, amb Catalunya o a partir de Catalunya, una Espanya moderna, progressiva i més igualitària”. La continuïtat entre la defensa de la Junta central i la insurrecció, és molt evident en El Constitucional. El que passava és que només una fracció dels defensors inicials del ministeri López i de la Junta Central estigué disposada a aquest enfrontament amb el govern. El Imparcial va deixar de publicar-se quan es constituí, el dia 3, una nova Junta Suprema Provisional. Al juliol, la junta del partit de Vic ja havia mostrat la seva disconformitat amb les censures de la Junta Suprema de Barcelona al govern, i les juntes dels partits de Vic, Igualada, Vilafranca i Berga havien afirmat que, una vegada constituït el govern, les juntes ja no tenien raó de ser. Per la banda moderada, documentable en l´actitud d´El Corresponsal, la condemna fou total. Qui donà suport a la insurrecció centralista va ser només una fracció del progressisme, amb suport republicà.

El Constitucional es publicà durant tota la insurrecció i féu apologia de la Junta Central i de la defensa que els barcelonins n´estaven fent. Només quan la situació es féu insostenible, començà a parlar d´un “convenio honroso”. Amb l´entrada de l´exèrcit a Barcelona, el diari anuncià, el 22 de novembre, un canvi d´empresa i de redacció, però el 24 publicava el seu darrer número, després de sofrir un registre i que els redactors i l´administrador fossin citats davant del Capità General. Les autoritats, però, només localitzaren l´administrador.

La presència republicana es pot veure al full solt “La Jamància”, suplement d´un diari que s´anomenaria La Unión. El text central és un suposat diàleg entre un fabricant, Joan, “molt rich y madur” (és a dir, moderat), un pintador republicà i un teixidor. Pel fabricant, una vegada expulsat Espartero, ja no hi havia més objectius per aconseguir. Els treballadors, en canvi, volen que “baixi [vagi] la cosa avant” i que de cap manera governin els moderats. Recorden tots els “mals” causats pels moderats des de 1833 i expressen un projecte polític propi, identificat amb la república, amb qüestions molt concretes que es poden resumir en drets polítics (especialment, participació a la Milícia Nacional i llibertat d´associació), canvi del sistema fiscal (no als drets de portes i impostos sobre els rics) i augments de jornal. En paraules del fabricant que, escandalitzat, ho resumeix: “diu quels abaixin lo vi / lo pa, lo tabaco y carn / quels treguin los drets de portas / y altres mil cosas més grans; / que las contribusions las paguin / tan sols los richs potentats, / Que´ls deixin estar reunits / en mútua societat, / que llibertat los donem / Que´ls aumentem lo jornal / Que´ls deixem tenir las armas”. El comentari següent del fabricant contraposa la seva riquesa amb els drets polítics dels treballadors i el seu “nivell de vida”: “¡Joan estem ben posats! / Y com podrem anar en coche / anar ben vestits amb sachs, / ab levitas y casacas / barrets, botas y bons guans / Tenir palcos al teatro, tenir cuatre caballs, / tenir altres tans criats. / Estar en casas ben grans. / Dibertir las senyoretas / tot lo dia paseixar / Llensar los diner a doixo ?”. La riquesa dels uns, per tant, s´entén clarament com a conseqüència de la pobresa i de la manca de drets polítics dels altres. No és, però, un crit genèric contra els “rics”, sinó que la identificació del “ric” amb un fabricant moderat i dels “pobres” amb els treballadors i, concretament, amb un teixidor i un pintador (ambdós, oficis associats), planteja, altra vegada, l´enfrotament polític en termes de classe, i unes “classes” definides per la propietat dels mitjans de producció i la situació en el procés de treball. Els altres textos del full no fan més que reforçar aquesta idea, relacionant el govern dels moderats amb l´opressió política i l´explotació econòmica: “Los madurs diuen que no hi ha llibertat en Barcelona: ben mirat tenen rahó, perquè aumentar los lloguers de casa, disminuir lo jornal als treballadors, y matar als lliberals, nos pot fer sinó cuant ells manan, en temps del baró de Meer”.

Els textos intentaven de manera molt clara relacionar la república amb el que devien ser reivindicacions molt concretes nascudes en els sectors populars barcelonins: la formació de sindicats autònoms i les reivindicacions salarials, la crítica als drets de portes o la participació a la Milícia Nacional. Cap d´aquestes reivindicacions eren estrictament republicanes, sinó que (si l´exemple de les associacions sindicals és extrapolable als altres) devien haver nascut de manera notablement autònoma entre aquests sectors socials i formaven part, més aviat, del bagatge dels sectors radicals que trobem a Barcelona el 1842 (i, probablement, abans) i del qual certs elements progressistes no es trobaven exclosos (almenys pel que fa a l´aportació d´idees) i menys encara després de la radicalització del llenguatge d´El Constitucional. A més, aquest llenguatge suposava una notable evolució respecte d´El Republicano, acusadament centrat en les qüestions polítiques. És un conjunt de sectors radicals semblant el que sembla donar suport a la insurrecció centralista. Després de tots els insults que El Constitucional havia adreçat a A.Terrades, ara l´anomenava “liberal” i elogiava l´aportació dels empordanesos al centralisme. El Centralista, diari que es començà a publicar a Barcelona el 6 de novembre i que seria dirigit per Fc. de Paula Cuello, va fer exclamar a El Constitucional que ambdós tenien els mateixos principis. El full solt “La Jamància” citava amb aprovació un article d´El Constitucional sobre els fabricants i elogiava l´alcalde progressista J.Maluquer.

Era d´aquests sectors, per tant, que naixia la ideologia de la Jamància. A nivell popular, s´expressà o es difongué a través de la cançó “La Paella”, que El Constitucional considerà “que nos ha embelesado por su sencillez, gusto y aire”. Totes les seves reivindicacions podien ser assumides fins i tot per El Constitucional de 1842, encara que aleshores aquest diari n´hauria fet una aplicació pràctica més moderada: la crítica als moderats (“Cristina, Prim, Narváez / Y tots los moderats / dintre de la paella / purgaran sos pecats”), la reivindicació de la sobirania nacional i la crítica de tot privilegi (“Mori la aristocràcia / prou mal nos ha fet ja / Lo poble vol ser amo / Viva Déu que ho serà”), l´atribució de les contribucions als rics (“May més vulguem los pobres / pagar contribucions, / que´ls richs las pagin totas / ab sos robats milions”), i la reivindicació d´una administració més “recta” (Tampoch volem qu´y hagi / centenars d´empleats”). El sufragi universal a les eleccions a Corts (“Ja que exposem las vidas / per tenir llibertat / los nostres vots que valguin / per fer los diputats”), segurament ja era assumit per El Constitucional el febrer de 1843.

A un nivell més formal, els decrets que la Junta de Barcelona volia presentar a la central, analitzats per J.Fontana, mostren “l´ampli projecte de renovació” que hi havia darrera de la defensa de la Junta Central, i que incloïa la reorganització de l´administració, la reducció de l´exèrcit i la seva atribució exclusiva a la defensa de fronteres, la reorganització dels impostos (de manera que es gravessin els articles de luxe i n´estiguessin exempts els de primera necessitat), llibertat religiosa, llibertat d´impremta, abolició de censos i senyories que no es puguessin justificar amb una escriptura d´atorgament, eliminació del pressupost públic de la partida destinada a la casa reial i exigència de què la regent M.Cristina rendís comptes, enderrocament de les muralles i forts de Barcelona, i l´establiment a Catalunya d´un asil per a treballadors. Amb l´establiment d´aquest asil es reconeixia que “la Nación debe protección y amparo a los que se han inutilizado o envejecido en los talleres”, i es projectava finançar-lo a través d´un impost als fabricants “proporcional a la cuota que por razón de subsidio industrial les corresponda”.

Una versió completa a Genís Barnosell, Orígens del sindicalisme català, Vic, Eumo, 1999

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s