L’arnès del cavaller, de Martí de Riquer, en homenatge

Publicat a Genís Barnosell, “L’arnès del cavaller”, L’Avenç, núm. 377 (Març 2012), p. 53-55, ressenya de la reedició del llibre del mateix títol, de Martí de Riquer: Martí de Riquer, L’arnès del cavaller, La Magrana, Barcelona, 2011

El 1968 Martí de Riquer va publicar L’arnès del cavaller i ara La Magrana ha tingut l’encert de reeditar-lo. Aleshores, el llibre constituïa “el primer intent de sistematització de la història de l’armament personal en terres catalanes des del segle X fins a començament del XVI” (p.7) i avui, més de quaranta anys més tard, continua essent una referència indispensable. I això és així tant pels seus propis mèrits, indiscutibles, com pel fet ja esmentat que de 1968 ençà la bibliografia sobre els exèrcits catalans medievals no s’ha pas ampliat gaire.

“L’arnès del cavaller”, que dóna títol a l’obra, estava format pel conjunt de l’armament defensiu i ofensiu que utilitzaven sobretot els cavallers -que formaven, com hem vist, la cavalleria pesada-, encara que també altres combatents, com podia ser en el cas de llances o espases. Les fonts per al seu estudi, ens deia Martí de Riquer, són abundoses. Hi ha, per una banda, molta documentació d’arxiu: “documents de Cancelleria, particulars, inventaris, llicències d’exportació o de trànsit” i “disposicions dels gremis de cuirassers, espasers, beines, etc.”. “Els nostres arxius són tan rics, la seva documentació és tan valuosa i tan viva, amb l’avantatge de la seguretat total en les datacions, que així que hom inicia una exploració el perill més greu és l’abundor d’elements” (p.12-13). Ordinacions referents als cuirassers de Barcelona d’inicis del segle XIV revelen, per exemple, que les cuirasses tenien “cos”, “mànigues” i “gorgera” amb “faldes”; que després d’una coberta “sobirana” exterior feta segurament de cuir, tenien tres teles interiors de canemàs que l’enfortien i que servien per fixar-hi les llaunes, que havien “d’anar imbricades (o sia, mig superposades, com les teules d’una teulada […]), suficientment juntes o espesses perquè la protecció fos eficaç i no hi restessin buits o escletxes per on pogués introduir-se una arma enemiga, i que cadascuna havia d’anar fermada amb tres claus, a fi que no es poguessin desprendre” (p.106).

(…)

Si la documentació no falta, les dificultats provenen del fet que sovint “és molt difícil i molt arriscat fixar amb exactitud la terminologia de l’armament medieval, no tan solament perquè aquest varia i sovint un mateix element rep més d’un nom, ans encara perquè freqüentment no sabem el significat exacte de mots que trobem en textos ni quin nom rebien elements que veiem en representacions gràfiques” (p.288). La solució vindrà de relacionar el màxim possible els diferents tipus de documentació i de comparar la terminologia amb les altres llengües romàniques. I el resultat, expressat en 500 pàgines, és no només una quantitat prodigiosa d’informació sinó una veritable història d’armes i armadures medievals a Catalunya i a la Corona d’Aragó, culminada en un útil glossari dels termes més freqüents.

Una història així no és només imprescindible per a l’estricte història militar sinó per a la història tota de l’època que va tenir en la guerra una de les seves característiques principals. I també per a la història de la literatura i de l’art. Ho explica Martí de Riquer a l’inici de l’obra. En estudiar la novel·la cavalleresca del segle XV en català, protagonitzada per cavallers catalans i sobretot valencians, “topava amb llargues i detalladíssimes descripcions de les armes defensives i ofensives que es proposaven d’emprar en els duels a mort que planejaven. En arribar a aquest punt m’adonava que no entenia bé tota aquella complicada terminologia, de vegades fixa i de vegades canviant en poc anys, amb mesures i pesos d’armes i armadures”. Al mateix temps, en “taules i retaules dels germans Serra, de Lluís Borrassà, de Bernat Martorell i de Jaume Huguet, i en llurs santjordis i santmiquels, o en els soldats adormits al costat del sepulcre de llurs resurreccions, advertia armes defensives i ofensives la denominació de les quals forçosament havia de trobar-se en aquelles lletres de batalla”. És per a comprendre millor tot aquell món que l’autor inicià aquest estudi. Rellegint des d’aquesta perspectiva i amb més coneixements obres com les cròniques “he de confesar que vaig veure aquestes dues grans obres de la nostra literatura i de la nostra història de manera per a mi nova i, n’estic segur, més encertada que abans” (p.8). Tota una lliçó d’aquest gran historiador de la literatura que està a punt de complir el 98 anys.

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en L'AVENÇ i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s