La Constitució de 1812 a la Barcelona de la primera meitat del segle XIX

La Facultat de Filosofia i Lletres i el Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB han promogut el sorgiment d’una nova revista electrònica d’història, Rubrica Contemporanea, que a partir de l’habitual procediment de revisió per persones expertes, publicarà articles d’història contemporània. Cada número inclourà un dossier monogràfic i altres articles d’investigació.

El primer número va dedicat a la Constitució de 1812 i el seu ressò al llarg del segle XIX amb articles d’Antoni Moliner, Quintí Casals, Laura Corrales, Genís Barnosell, Carmen García i Josep Pich.

La meva contribució explica la presència de la Constitució de 1812 a la Barcelona de 1833-43:

Fins a 1837 la Constitució de 1812 va ser una reivindicació força àmplia entre el liberalisme barceloní. Ho era com a arma de xoc davant l’Estatut Reial i com a font de legitimitat de les reformes liberals. Davant els que es conformaven amb la carta atorgada i amb reformes mínimes, la Constitució de 1812 oferia un model que afirmava amb rotunditat la sobirania nacional, un marge més ampli de llibertat i un entramat institucional fruit, es considerava, de la voluntat nacional i no del caprici del monarca. Per a aquest liberalisme, l’Estatut Reial significava la continuïtat amb l’absolutisme.

No se solia considerar, però, que la Constitució de 1812 hava de regir sense cap canvi. Mentre que per a alguns, però, les reformes que calia fer-hi eren per adaptar-la als temps actuals en sentit avançat, per a altres, en canvi, era massa radical. Quan va anar quedant clar que la Constitució de 1837 seria una reforma restrictiva de la Constitució de 1812, una part del liberalisme va continuar defensant el text de l’any 12. Ho va fer el Sancho Governador durant el procés constituent de 1837 i ho va fer El Popular, proclamada ja la nova Constitució, durant el Trienni esparterista. En els dos casos, el punt de partida fonamental és la defensa de la sobirania nacional davant unes propostes de revisió de la Constitució o davant una ja proclamada Constitució de 1837 que ampliava les prerrogatives de la corona i que establia que “la potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei “(art. 12), i que les Corts tindrien dos cossos colegisladores, iguals en facultats: el Senat i el Congrés de Diputats (art. 13). Es tracta de propostes, la del Sancho Governador i El Popular, que poden ser considerades republicanes en el sentit, no d’una forma concreta de govern, sinó en el sentit de la defensa d’un sistema parlamentari on el predomini correspongués a una Cambra electiva. No obstant això, en ambdós casos, tant al Sancho Governador com en El Popular, és clarament perceptible una evolució que, partint de la defensa de la sobirania nacional, va continuar amb crítiques creixents al tron (o a la Regència) i que va culminar en la defensa del sistema republicà per considerar que la monarquia era incompatible amb la sobirania nacional

BARNOSELL, G.. La Constitución de 1812 en Barcelona, 1833-43Rubrica Contemporanea, 1, maig. 2012

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bibliografia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s