Octubre de 1934

“Gesta heroica” per alguns, “error gravíssim” per altres, els fets d’octubre de 1934 van ser un moment decisiu de l’evolució de la República. Recordem els fets bàsics: el novembre de 1933 les dretes havien guanyat les eleccions a Espanya i s’havia constituït un govern que pivotava sobre el Partit Radical de Lerroux; en entrar la CEDA al govern, el 6 d’octubre esclatava la vaga general i la insurrecció alimentada pels socialistes i l’ERC.

A Catalunya es vivia una situació molt tensa socialment, que, tanmateix, no es vivia deslligada del destí de l’autonomia. Efectivament, la dràstica oposició que la Lliga i l’IACSI havien plantejat davant de les reformes socials al camp i la forma amb què ho havien fet, qüestionant la legitimitat de l’autonomia per legislar sobre el tema, havien afavorit la identificació entre República, autonomia i reforma. La victòria de les dretes havia significat l’incompliment massiu de la legislació social i laboral aprovada a Espanya, mentre que a Catalunya els jutges i la patronal agrària, amb el suport del governador civil de Barcelona, van boicotejar les reformes, augmentant la conflictivitat. Si l’actitud dels òrgans de seguretat públic de la Generalitat, en mans del sector independentista d’Esquerra, no havien afavorit gens l’entesa amb la CNT ni amb altres grups de l’Aliança Obrera, el cert és que a nivell de carrer i de poble, octubre fou una insurrecció força generalitzada arreu de Catalunya en la qual participaren gents amb militàncies ben diverses, ja fos de l’ERC, del BOC, del Partit Comunista de Catalunya o de l’Aliança Obrera. En general, es proclamava l’Estat Català, es controlava el poble per les armes, i es cridava contra els de dretes, a vegades amb assalts violents a les esglésies.

Es prefiguraven, així, les aliances de la Guerra Civil -per molt que els projectes de les diverses forces fos ben diferent-, fet consolidat per l’àmplia repressió que tingué lloc una vegada fracassà el moviment: militarització de l’autonomia i dels ajuntaments per desballestar l’administració erigida pels republicans i depuració dels seus treballadors, detencions massives, clausura de casals i de tota mena d’organitzacions populars, anul·lació dels laudes arbitrals dictats arran de la legislació agrària republicana i dels jurats mixtos, desnonaments de pagesos, imposició de les condicions dels contractes per part de la patronal agrària, tot, mantenint vigent l’estat de guerra. Es tractava, en definitiva, d’anul·lar del tot la capacitat de negociació de les classes populars i per això calia atacar des de les formes d’organització popular a les institucions de la Generalitat. La col·laboració de la Lliga i del Partit Radical amb l’exèrcit i l’atac a tota mena d’organismes catalanistes o catalans (“la distinció resultava més aviat inexistent per a l’exèrcit”) “no féu més que entrellaçar més fortament catalanisme i contingut social” (p.377). Al mateix temps, avançava en el conjunt de la dreta “un projecte ideològic basat en la impugnació absoluta de la democràcia”, ja que es considerava que calia combatre per tots els mitjans “una societat malalta i decadent” (p.358).

Al mateix temps, el moviment tingué una àmplia repercussió al conjunt d’Espanya. Perquè el que sovint s’oblida és que “el moviment contra l’entrada de la CEDA al govern s’estengué amb caràcter general a tot l’Estat. La vaga general s’imposà a gairebé tots els centres urbans i també en importants àrees rurals”, de manera que significà “en extensió i impacte la principal mobilització dels anys republicans” (p.114). Les característiques concretes de cada lloc variaren en funció de la força de les “lògiques locals i regionals a l’entorn dels problemes de la terra” (p.129) i de la capacitat de mobilització dels moviments sindicals. Així, a Extremadura i a diverses províncies andaluses, amb els moviments sindicals esgotats per vagues de l’estiu anterior, octubre pràcticament no hi tingué repercussió. A les àrees rurals aragoneses i a Múrcia, el moviment, impulsat pels socialistes, prengué un caire insurreccional, mentre que a Zaragoza no hi hagué moviment, per l’oposició cenetista. A Madrid, la vaga general fou del tot reeixida (la més llarga de la història de Madrid) i la insurrecció del tot fracassada. Al País Basc, la vaga fou general i les insurreccions prengueren cos en diverses poblacions industrials. En tot cas, esperar que el moviment tingués prou força a tota Espanya per influir sobre el govern no era ni molt menys un pensament forassenyat.

Al mateix temps, els fets d’octubre prengueren cos en un context europeu molt precís: el de l’ascens del feixisme i de la dreta autoritària que aixafava les esquerres i la democràcia “a través d’una acció agressivament militarista i violenta des del poder” (p.38), situació a la qual s’assimilava Alemanya, Itàlia, Bulgària o Àustria. En aquesta darrera , Dollfus primer “va suspendre el Parlament, prohibí una sèrie de drets constitucionals, més endavant arribà a un acord amb la Itàlia feixista en matèria de política exterior, va il·legalitzar el petit Partit Comunista i la Schutzbund socialista i, finalment, va aixafar la potent socialdemocràcia austríaca”. La resistència armada dels socialistes va arribar tard, “quan la teranyina de l’Estat inspirat en la Itàlia feixista havia estat teixida de manera massa sòlida” (p.41). El dilema de les esquerres espanyoles i dels autonomistes catalans era, doncs, si Espanya es trobava en un camí semblant i què calia fer. El Partit Radical ja havia paralitzat bona part de l’obra reformadora del primer bienni republicà, i l’entrada de la CEDA al govern (admiradora del nazisme i amb freqüents exaltacions del seu líder, Gil Robles, a “l’antidemocràcia”: “la democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado nuevo. Llegado el momento, el Parlamento o se somete o lo hacemos desaparecer”) semblava un punt d’inflexió fonamental, alhora que la força de l’ERC a Catalunya en contrast amb l’enfonsament de les esquerres al conjunt d’Espanya lligava amb força l’autonomia catalana a la resistència al “feixisme”: Azaña qualificaria la Generalitat com el darrer “poder republicano que queda en pie en España”, “el último bastión que le queda a la República” (p,61 i 82-83).

Per tot plegat, la veritat és que comparar el procés actual amb el 6 d’octubre està totalment fora de lloc.

Sobre tot plegat, és imprescindible el llibre de Manel López, Els fets del 6 d’octubre de 1934, que acaba de publicar, amb pròleg de Josep Fontana, l’Editorial Base. L’he ressenyat a L’Avenç: Genís Barnosell, “Octubre de 1934”, L’Avenç, 394, octubre 2013, p.64-67

Advertisements

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en L'AVENÇ i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Octubre de 1934

  1. Retroenllaç: L’Octubre de 1934 dels historiadors (a la premsa digital en obert) | Història! Bloc de Genís Barnosell

  2. Retroenllaç: Lluís Companys (1882-1940): breu assaig de biografia i de memòria històrica | Història! Bloc de Genís Barnosell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s