Identitats valencianes

Dos llibres sobre el País Valencià acabats de publicar són els protagonistes de la meva ressenya a L’Avenç d’aquest mes:

  • Vicent Flor, ed., Nació i identitats. Pensar el País Valencià, Catarroja, Editorial Afers, 2013
  • Justo Serna, La farsa valenciana. Los personajes del drama, Madrid, Akal, 2013

“El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana. La Comunitat Valenciana és l’expressió de la voluntat democràtica i del dret d’autogovern del Poble Valencià i es regix pel present Estatut, que és la seua norma institucional bàsica”. Amb aquest redactat defineix l’actual estatut d’autonomia els trets identitaris oficials del “poble valencià”: nacionalitat històrica, amb dret a l’autogovern, i constituït en Comunitat Valenciana al si de la “unitat de la nació espanyola”. Reprodueix de manera pràcticament literal les definicions de l’estatut de 1982, fora que ara s’ha retirat que la unitat de la nació espanyola és “indissoluble”, i que l’únic nom oficial és “Comunitat Valenciana” i no pas “Comunidad Valenciana”. L’Estatut del 2006 referma la bandera amb el blau, i parla de llengua valenciana tot remetent-se a l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (la qual, com és conegut, ha pogut afirmar que la llengua dels valencians és la mateixa que la dels andorrans, balears i catalans, però això no consta a l’Estatut).

Aquest estatut del 2006 va ser aprovat per àmplia majoria a les Corts Valencianes i evidencia l’ampli consens existent sobre els trets essencials de la identitat valenciana. Respon, com va escriure Javier Paniagua, a la “gran mayoría que se identifica con España y que se siente española y valenciana”. Es tracta, tanmateix, d’un territori amb “varias identidades” i al costat d’aquesta majoria hi hauria “un nacionalismo anticatalanista, un nacionalismo pro-catalanista, un nacionalismo que busca su propia consistencia sin rechazo de una lengua que forma parte de una mima área lingüística del catalán pero no vinculándose a los Països Catalans”. Per l’espai que ell mateix hi dedica, tanmateix, queda clar que la principal alternativa a aquesta identitat valenciana-espanyola ha sigut, des de la transició democràtica, el fusterianisme, ja sigui en les seves propostes originals, ja sigui en les seves evolucions posteriors que han tendit a relativitzar algunes de les seves premisses principals.

Naci___i_identit_516ec63a7052bÉs dins de la tradició que s’inicia amb Fuster que s’ha escrit el primer dels llibres que comento, Nació i identitats. Pensar el País Valencià, obra col·lectiva coordinada per Vicent Flor -sociòleg i professor universitari ben conegut pel seu Noves glòries a Espanya (2011)- i prologada per Joan Francesc Mira, que, davant la situació valenciana actual, vol “estudiar-la, radiografiar-la, diagnosticar-la de la manera més precisa possible” per ajudar a “millorar més d’una cosa” (p.15) (…) Els autors consideren que les actituds i polítiques del PP han sigut fonamentals per a definir la valencianitat actual. Un “model d’identitat”, diu Archilés, que ha associat el regionalisme i la identitat nacional espanyola a la qual se subordina a un “programa de ‘modernitat’ fonamentat en arquitectures ostentoses i grans esdeveniments mediàtics” que, enfangat en la corrupció, ha acabat esdevenint un exemple de “balafiament i irresponsabilitat” (p.44).

Justo_SErna_la_farsa_valencianaEl punt de partida de Justo Serna, al seu torn, és la percepció de l’autor que l’experiència valenciana recent, de 1995 a 2011, és “un cuento de ladrones, de villanos, que roban para enriquecerse ostentosamente; sin medida, sin contención, sin reparo, sin vergüenza” (p.13), gràcies al fet que el PP ha desenvolupat “una red de intereses materiales muy espesa y densa” però sobretot a una política populista fonamentada en exaltar alhora l’individualisme desacomplexat i “las virtudes de la plebe” tot celebrant “el amor patrio”, i presentant-se com “los máximos defensores de la valencianía herida, magullada” (p.20 i 32). Aquesta “valencianía herida”, tanmateix, es “exactamente nada”. O més exactament, amb la “catalanidad doliente” i la “españolidad profanada”, “son estados imaginarios del alma, abscesos ideológicos: infecciones e inflamaciones, hinchazones, acumulación de pus moral. Porque no otra cosa es la exaltación demagógica colectiva: un pus ideológico. Llevamos años y años de manipulación mediática, de exhalación y de exaltación televisiva, de valencianía adocenada” (p.32). I al capdavall, tot això hauria estat possible gràcies a l’existència d’una “plebe”, un “vulgo” (p.20) que es deixa afalagar, una ciutadania escassament preparada i ignorant (p.25), una “clase media con antiguas carencias educativas” (p.50); un governats, en definitiva, que desitgen la ignorància i la superstició “para así despreocuparse, para así irresponsabilizarse” (p.56).

A la ressenya plantejo semblances i diferències entre ambdues perspectives. La podeu llegir a L’Avenç: Genís Barnosell, “Identitats valencianes”, L’Avenç, n.397, gener 2014, p.50-53

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en L'AVENÇ i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s