Què eren les institucions catalanes anteriors a 1714?

No es tracta, en cap cas, d’idealitzar un sistema propi d’una societat estamental de l’Antic Règim, basada en el privilegi, molt lluny encara, de la democràcia. Però ningú no pot posar en dubte el valor qualitatiu d’aquell sistema de representació política, que podia assolir un desenvolupament semblant al del parlamentarisme anglès. De fet, el model de monarquia limitada vigent a la Corona d’Aragó va ser considerat un referent per pensadors d’òptiques tan distintes com el jesuïta Juan de Mariana o l’holandès Baruch de Spinoza.

La diferent constitució política dels territoris de la Corona d’Aragó i els de Castella, la va posar en relleu el filipista Agustín López de Mendoza, comte de Robres, en assenyalar que a la Corona d’Aragó, com a Anglaterra, el rei i les Corts legislaven conjuntament, a diferència de Castella, on «sus Cortes sólo tienen el derecho de suplicar lo más conveniente, y el rey le tiene con plena soberanía, no solamente para consentir o no en las súplicas, sino también para, no habiendo admitídolas, disgregadas ya las Cortes, promulgar leyes conforme a ellas, lo que puede hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino».

És cert que, a la Corona d’Aragó, el marge d’acció reial estava molt limitat per l’ordenament jurídic propi, com reflecteix l’expressió aragonesa que condiciona el jurament d’obediència al rei al respecte per part d’aquest als furs, i «si no, no». De fet, els virreis de Catalunya i d’Aragó, Velasco i Ibáñez de la Riva, van lamentar-se del reduït marge de maniobra que tenien. Velasco, el 1704, es dolia que l’aprovació del Tribunal de Contrafaccions (una jurisdicció instituïda per a garantir el respecte envers les constitucions i els altres drets de Catalunya) minvava substancialment l’autoritat reial a Catalunya. Ibáñez de la Riva, un any més tard, feia una afirmació similar: «En Aragón tiene el Rey poco más que el nombre […] no tienen el Rey ni el virrey, aun con la Real Audiencia, jusrisdicción alguna para proceder de oficio ni prender a nadie.»

Les constitucions emparaven uns drets col·lectius que acotaven el creixent poder dels reis i que, al cap i a la fi, responien a la qualitat essencial del constitucionalisme, assenyalada per Charles H. McIlwain: establien una limitació legal del govern i eren l’antítesi del govern  arbitrari. Aquesta caracterització genèrica no obvia, naturalment, ni la realitat d’una societat estamental fonamentada en el privilegi ni la confrontació d’interessos socials existent sota el paraigua constitucional. Les constitucions eren, de fet, el pilar principal sobre el qual es va fonamentar el patriotisme català entre els segles XV i XVII i que garantia allò que genèricament s’anomenaven «les llibertats catalanes» (…).

Un llibre recent de Michael Graves sobre els parlaments a l’Europa moderna ha sistematitzat el complex univers de la representació estamental, un món que va patir l’embat de l’absolutisme triomfant en el continent. Entre els trets més rellevants dels parlaments més sòlids i actius, assenyala el dret a consentir i controlar la fiscalitat reial —i de fer la recaptació—, la capacitat de legislar, la presentació de greuges abans de l’aprovació del donatiu al rei a les Corts i el fet de disposar d’un organisme de representació permanent. Doncs bé: a Catalunya aquests quatre components formen part de les atribucions de les Corts i de la Diputació del General, amb unes competències notablement superiors a les de les Corts de Castella, a les dels estats generals de França i, no cal dir-ho, a les dels estats provincials de la monarquia veïna.

Encara més: l’historiador Peter Blickle, en intentar explicar la consolidació de l’estat modern des de baix, és a dir, gràcies a la participació de l’home comú, ha posat en relleu aquell fenomen polític i social carregat de futur: els contractes polítics cap a la creació del govern de la llei no significaven només protegir els privilegis de l’aristocràcia i el clergat, sinó, sobretot, garantir l’estatus jurídic dels individus, protegir la propietat enfront de les taxes i vincular la legislació al consens parlamentari. Això vol dir que el poder que recolzava, fins aleshores, en la noblesa i la tradició dinàstica, es va complementar amb un altre poder basat en la llei i l’ordre. En aquest sentit, doncs, el parlamentarisme actual és hereu d’aquell vell ordre representatiu, desenvolupat mitjançant el sistema de partits polítics i el sufragi universal, en la mesura que va encetar el camí cap a la representació de la gent comuna i cap a la legislació basada en el respecte a les lleis de la comunitat.

Joaquim Albareda, “La represa del constitucionalisme”, Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], Vol. 7 (2007), p. 113-133, p.113-115

Bibliografia citada

M. A. R. GRAVES, The Parliaments of Early Modern Europe, Londres, Longman, 2001

P. BLICKLE, «Representing the “common man” in old European parliaments», a J. SOBREQUÉS (coord.), Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries, vol. I, Barcelona, Parlament de Catalunya, Museu d’Història de Catalunya, 2005, p. 117-132

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Què eren les institucions catalanes anteriors a 1714?

  1. pepvalsalobre ha dit:

    Excel·lent síntesi, Genís. M’he permès de ventilar-la al fb. Salut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s