Alfonso XIII i Cambó: les elits catalanes i la monarquia

AlfonsoXIIIyCambóNo hi ha dubte que Francesc Cambó fou un dels polítics més rellevants de la Catalunya i de l’Espanya de la primera meitat del segle XX i Borja de Riquer n’analitza les relacions amb Alfonso XIII en un nou llibre, en castellà, que porta per títol Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político (RBA Libros, 2013).

Tant important com l’atenció que el llibre presta a Cambó, tanmateix, és l’atenció que presta a Alfons XIII. I és que en aquest aspecte Borja de Riquer supera amb escreix una de les debilitats habituals dels estudis sobre el catalanisme, que consisteix en estudiar-lo com si el marc espanyol o els actors espanyols fossin inamovibles. Aleshores, l’evolució del catalanisme apareix només, per a bé o per a mal, com a simple conseqüència de la seva pròpia visió del món. Lluny d’aquesta perspectiva, Borja de Riquer ressegueix amb detall les actituds d’un rei que la historiografia ha caracteritzat com de formació integrista i autoritària alhora que de vida frívola. La important capacitat d’intervenció política que li atorgava la constitució de 1876, en atribuir-li la facultat de designar lliurement el president del govern i els ministres i de dissoldre les Corts, la va gestionar amb grans dosis d’amiguisme combinat amb fòbia envers prou polítics i amb un gran tacticisme que el feia canviar ràpidament d’opinió. Alhora no dubtava en pressionar els governs per aconseguir el nomenament de persones afins per a càrrecs d’alta responsabilitat, de la mateixa manera que no dubtava en denigrar aquells polítics que no eren del seu gust. Pel que fa a la seva concepció de l’estructura territorial de l’estat, era de tot centralista, i les llengües que no eren el castellà no deixaven de ser “lenguas regionales” que no mereixien més que alguns copets a l’esquena dels que la parlaven o defensaven, si és que a tant s’arribava. L’estudi concret sobre Cambó referma fil per randa aquesta panoràmica. Cambó i els seus podien ésser apreciats en tant que conservadors, però el seu catalanisme era quelcom del que, a parer del rei, havien de prescindir per integrar-se del tot en la vida política espanyola. I és el que el catalanisme era vist com un anti-patriotisme que calia combatre (fets del Cu-Cut) o adular puntualment però de cap manera quelcom que pogués portar a un canvi en la forma de l’estat, de la mateixa manera que tota catalanitat que no fos pura varietat regional era vista amb prevenció, recel i hostilitat.

El que no té pèrdua és la llista d’ennobliments de catalans concedits entre 1902 i 1931, entre els quals hi ha, és clar, els Godó.

Podeu llegir la ressenya sencera a Genís Barnosell, “Les elits catalanes i la corona”, L’Avenç, 398, febrer 2014, p.62-64.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en L'AVENÇ i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s