Post-modernisme i història: una ressenya d’un bon llibre d’història del “moviment obrer”

trabajadores_jesusdefelipeGenueve ediciones -una iniciativa editorial recent que aplega fins a 9 universitats espanyoles- acaba de publicar una versió d’una tesi doctoral presentada fa poc sobre els primers temps del sindicalisme a Espanya. L’autor és Jesús de Felipe i el llibre porta per títol Trabajadores. Lenguaje y experiencia en la formación del movimiento obrero español (Jesús de Felipe Redondo, Trabajadores. Lenguaje y experiencia en la formación del movimiento obrero español, Oviedo [etc.], genueve ediciones, 2012), i es concentra en el període 1840 a 1868, amb alguna brevíssima nota per al sexenni revolucionari. El llibre ha de ser benvingut per diverses raons. En primer lloc, que no abunden les publicacions sobre els moviments socials a la primera meitat del segle XIX, ja que gran part de l’atenció historiogràfica se l’emporta el període posterior a 1868 i, cada vegada més, el segle XX. En segon lloc, que explicita des de bon començament una tesi i la defensa amb bons arguments, documentals i bibliogràfics, i això és tant d’agrair com d’exigir de cares a un debat historiogràfic més necessari que mai per entendre el nostres passat i el nostre present. Així, l’autor rebutja des de bon començament les perspectives teòriques amb què s’ha analitzat fins ara el primer sindicalisme i aposta rotundament per una perspectiva post-modernista, segons la qual “las situaciones en las que se encuentran las personas no tienen significados por ellas mismas, sino que sus significados cambian dependiendo de los conceptos que se emplean en cada momento para aprehenderlas y dotarlas de sentido”, ja que “el lenguaje (…) no es un mero vocabulario que refleja significados externos, sino un sistema inestable y abierto de significación cuyo análisis deviene fundamental para explicar la conducta de los individuos, la formación de los sujetos históricos y de los movimientos sociales” (p.15). Això no vol dir segons l’autor que el llenguatge ho expliqui tot: “el lenguaje (…) no constituye una esfera independiente de la acción y las condiciones materiales, sino que está en constante relación con estas”. Cal, per tant, una “teoría dinámica del cambio histórico: las contradicciones y las predicciones frustradas llevan a los sujetos a desarrollar nuevas concepciones a partir de las antiguas o a incorporar categorías diferentes que pugnan con las concepciones previas”, fet que “a su vez, produce nuevas conductas que pueden modificar las situaciones en las que viven los individuos” (p.366). Aplicat al tema que ens ocupa, això voldria dir que “la aparición del sujeto ‘trabajador’ no es el resultado de los cambios en las relaciones y situaciones materiales (sociales y económicas), sino un efecto de la transformación de los significados con que estas fueron dotadas” (p.15).

N’he fet una crítica a la revista Segle XX (secció de ressenyes, que podeu veure aquí; la meva ressenya és la primera) (Segle XX. Revista catalana d’història, 6, 2013, p.175-180) on podeu consular les nostes a peu de pàgina.

Aquesta perspectiva teòrica porta l’autor a una anàlisi acurada del llenguatge del primer sindicalisme, molt més acurada que cap altre de les que teníem disponibles, i que li fa destacar el profund anclatge d’aquest llenguatge sindical en la teoria política del liberalisme. Dit en les seves paraules, el sindicalisme es basà en la idea que “los obreros eran individuos con libertades y derechos naturales cuyo ejercicio debían defender, en particular los derechos a la vida (a vivir del fruto de su trabajo) y a la propiedad de lo que producían” (p.59). És molt possible, per tant, que una part de la seva anàlisi sigui incorporada sense més a les explicacions vigents sobre el primer sindicalisme i hom pugui concloure que el nou doctor ha fet una “aportació” interessant a un tema sobre el qual encara tenim diversos “buits”. Tanmateix, dir que el seu llibre fa aportacions interessants o fins i tot rellevants al coneixement del primer sindicalisme s’allunya molt del que és l’ambició de l’autor, que és fer una relectura radical de les interpretacions fins ara dominants i, d’aquí, la seva agenda d’investigació, centrada en una qüestió analítica fonamental: “cómo se constituyeron las experiencias, los intereses y las acciones de los operarios” (p.370) a la qual es dóna com a resposta fonamental que el “nuevo sujeto ‘trabajador'” -entès aquest com el protagonista del moviment sindical- sorgí per l’impacte de “la noción liberal de derecho natural” sobre uns individus “cuyas condiciones laborales y sociales cambiaron muy poco (o nada) entre los siglos XVIII y XIX” (p.364). D’aquí que 1840 suposi un tall radical amb el passat perquè a partir d’aquest moment es començaren a “formular demandas y realizar acciones diferentes a las que otros operarios hacían con anterioridad”, ja que es redefiní “lo que consideraban un motivo de conflicto y sus posibles soluciones” (p.11).

 

Com que discrepo d’aquesta relectura, no serà ociós de fer-ne la crítica, no sense deixar d’insistir en què cal llegir aquest llibre i reflexionar-hi. El problema és que a parer meu aquesta tesi només funciona a partir d’una dràstica simplificació de les dades disponibles. Simplificació, en primer lloc, de les interpretacions disponibles fins ara, ja que l’autor traça una línia de continuïtat entre la historiografia dels anys 60 i 70 del segle XX i l’actual afirmant que, d’una manera o d’una altra, es parteix sempre del fet que la classe existeix en ella mateixa (p.12-14 i 84). Si aquest fet es pot afirmar de la primera dubto molt que es pugui afirmar de la segona. Jo, en tot cas, no em reconec en absolut en l’afirmació que “la clase es un sujeto histórico que existe objetivamente y que determina, en última instancia, el uso de los recursos culturales (…) que hacen los obreros” (p.84) i dubto molt que Manuel Pérez Ledesma s’hi reconegui tampoc -i em cito a mi mateix i a Pérez Ledesma perquè som els autors a qui de Felipe ens atribueix aquesta interpretació.

 

Simplificació, en segon lloc, del propi fenòmen sindical i de les condicions històriques en què va néixer, en defensar un tall radical entre l’abans i el després de 1840: entre el sindicalisme clandestí dels teixidors de la dècada de 1830 i el que emergeix el 1840; entre la conflictivitat que es produïa a l’interior dels gremis o entre alguns gremis de fadrins i els respectius gremis dominats pels mestres i la que protagonitzaren treballadors d’oficis diversos no tèxtils alguns dels quals s’organitzaren també en sindicats a partir de la dècada de 1840; entre les molts diverses formes de conflictivitat que es donaren a la primera meitat del segle XIX i el sindicalisme formal. Perquè el que fa al treball és retornar-nos a dràstiques distincions entre velles i noves formes de mobilització -distinció que ja hem superat-, a deixar de banda aquelles que no encaixen amb la teoria (com el ludisme) i aplicar criteris apriorístics a formes de conflictes ben documentades com les que existien a l’interior dels gremis o a les fàbriques reials a les quals s’exigeixen per a ser considerades rellevants unes característiques que ens recorden massa a les que la historiografia tradicional del moviment obrer els exigia per a considerar-los dignes de figurar en la geneologia del que aleshores es considerava la “veritable presa de consciència”. I és que la historiografia recent el que ha aportat de fonamental és la historització de la primera meitat del segle XIX, l’atribució a aquest període d’unes característiques pròpies que ara tornen a esvair-se amb una nova definició del que és “nou” i del que és “vell”.

 

Atribuir al llenguatge el sorgiment d’aquest nou sindicalisme fa oblidar que els discursos sobre el treball de la primera meitat del segle XIX foren molt variats i que el liberalisme en les seves diverses variants ni molt menys duia de forma directa a la forma concreta amb la qual el sindicalisme donà significat a les realitats econòmiques. El liberalisme fou una experiència molt més àmplia que no la versió que n’elaboraren els sindicats. Ho fou a Catalunya per a nombrosos grups urbans, en els quals es constata sempre un interclasisme molt més elevat que el dels sindicats -precisament, que la “comunitat de ciutadans productors” que s’esgrimeix per explicar el sorgiment del sindicalisme inclogués només als treballadors (i no també als mestres i petits i no tant petits fabricants) era quelcom que distingia als sindicats més que no pas els apropava a la majoria de grups liberals i de cap manera es trobava implícit en el liberalisme ni hom s’hi veia abocat irremeiablement. En darrer terme, el liberalisme tenia un molt notable arrelament en moltes poblacions no catalanes amb una important classe treballadora, conflictes laborals, canvi econòmic (que l’autor ignora sistemàticament) i exposició dels treballadors als principis del lliure mercat -element aquest que l’autor considera en darrer terme que fou el detonant del fets que els teixidors barcelonins fossin els primers en organitzar-se sindicalment (p.106-107). Si s’insisteix en què allò fonamental és l’atribució de significats a la realitat econòmica des de la teoria liberal, difícilment es pot explicar perquè aquest primer sindicalisme no arrelà a València o Sevilla, on formes diverses de mobilització social convisqueren durant força temps amb la teoria liberal.

 

Dit tot això, crec que es poden impugnar les conclusions d’ordre teòric que destaca l’autor al final del llibre. La primera és que “no fueron las transformaciones en las relaciones laborales las que causaron la aparición del movimiento obrero, sino la extensión de una nueva, compleja y contradictoria manera de concebir dichas relaciones” (p.363). Per contrast, “las condiciones laborales y sociales [de los trabajadores españoles] cambiaron muy poco (o nada) entre los siglos XVIII y XIX” (p.364), de manera que, s’insisteix, malament podien ser la causa de res. Finalment, casos com el d’Egipte de començaments del segle XX acabarien de demostrar que “el movimiento obrero no se deriva de la proletarización ni la industrialización” (p.34). Una perspectiva com aquesta, tanmateix, és insostenible. En primer lloc i essent estrictes, de l’obra no se’n pot treure cap conclusió sobre la importància o no de les relacions laborals per la raó que aquestes pràcticament no s’analitzen. El supòsit essencial de la seva manca de transformació a nivell espanyol és irrellevant perquè com han demostrat els treballs sobre les primeres fases de la industrialització aquesta és sempre regional i és per tant a nivell regional que cal estudiar la qüestió en aquest moment històric. I fent-ho, hom s’adona de la completa correlació entre regions industrialitzades i primeres formes de sindicalisme -Anglaterra, Catalunya, Rouen-. Que 100 anys més tard, quan el sindicalisme ja s’havia afermat com a model de negociació laboral, països amb estructures socials i econòmiques absolutament diferent s’afegissin al carro, res no ens diu sobre la primera industrialització europea. I és que si, com s’afirma reiteradament en el llibre, el conflicte laboral ja existia en l’Antic Règim (cosa que, és clar, no negaré) i que va ser el liberalisme el que va proporcionar els conceptes per interpretar-lo de forma diferent i fer néixer així el sindicalisme, és clar que aquest hagués sorgit en la multitud de centres urbans que, arreu d’Espanya aplegaven sectors artesanals prou importants i àmplia influència del liberalisme (València, Málaga, Madrid, etc.). A cap d’elles sorgeix inicialment el sindicalisme perquè sembla clar que calgué una disrupció fonamental en les estructures productives per al seu sorgiment: la indústria tèxtil catalana i la transformació dels oficis tradicionals.

 

Pot semblar sorprenent que tot seguit jo afirmi que de Felipe té raó, en canvi, en quelcom fonamental: “las condiciones de vida y trabajo de los operarios no tienen significados intrínsecos, objetivos, que determinan o condicionan la mentalidad de los operarios” (p.364). Estic convençut que és així. Però aquest trencament del “vincle materialista” no funciona on el situa l’autor. Per a ell, sense industrialització sorgí el sindicalisme perquè allò fonamental era el llenguatge. Per a mi, el sindicalisme tal i com el coneixem sorgí de la industrialització però, certament, haurien pogut sortir altres formes de conflicte, de mobilització o de recerca de consensos socials -i de fet, múltiples formes d’aquestes van sorgir arreu i tingueren el seu públic més o menys ampli (formes de resistència femenines sovint poc formalitzades, el lib-labism, el paternalisme dels fabricants, o la conciliació catòlica). Si el sindicalisme com el coneixem s’afermà sovint com el model hegemònic és per una història complexa que ha de tenir en compte molts altres elements que no pas només el llenguatge.

 

La segona conclusió de l’autor és que “el lenguaje no es simplemente un instrumento que se emplea para defender los intereses obreros”, sinó que, al contrari, fou el llenguatge el que creà aquests interessos. Tot seguit s’afirma que aquest llenguatge cal entendre’l amb constant relació amb l’acció i les condicions materials (p.365-366). Aquesta “constant relació”, tanmateix, és molt més predicada que practicada, i això es constata amb els múltiples temes que són deixats de banda o poc tractats per irrellevants, com ja he esmentat, començant per les relacions laborals. És molt significatiu també com pràcticament no es tracta la lluita política, que va ser un punt central d’autors com Gareth Stedman Jones, que ara el post-modernisme hegemònic considera simplement revisionista. I és que analitzant amb cura el camp de la lluita política hom constata quelcom que a primera vista semblaria que ha d’agradar a l’escola post-modernista però que en la seva pràctica es demostra poc aplicable: la lluita pel significat, la “construcció significativa de la realitat” no és un simple procés lingüístic en el qual velles maneres d’entendre les coses xoquen amb la realitat creant nous conceptes, sinó que és una veritable lluita pel poder en la qual el llenguatge crea realitats tant com és usat per a crear-les. Això és el que es desprèn, com deia, de l’anàlisi de la lluita política concreta, en la qual els grups polítics lluiten per l’hegemonia amb tota mena d’eines, algunes d’elles lingüístiques, canviant les seves descripcions de la realitat i usant, al capdavall, el llenguatge i no pas només essent creats per ell. Per a entendre això cal, en definitiva, una concepció del llenguatge més flexible que no pas la que usa l’autor. Aquesta concepció no només existeix sinó que és àmpliament majoritària en els estudis lingüístics actuals. Efectivament, el gir lingüístic va qüestionar el caràcter representacional del llenguatge i va poder afirmar que el llenguatge també construeix el món. Aquesta és una aportació fonamental que els estudis d’història ja haurien d’haver integrat plenament i dóna la base teòrica fonamental per aportacions com les de Felipe. Des d’aquest punt de vista, una visió del món determinada (continguda, si es vol, en un llenguatge determinat) certament influeix dràsticament en les accions dels individus, donant-los coherència i descrivint allò que és raonable del que no ho és, i donant nous significats a velles accions. Tanmateix, aquesta vessant construccionista dels propis subjectes històrics no és sinó una vessant del que l’escola d’Oxford va definir com la capacitat del llenguatge d’actuar sobre el món. Així, el llenguatge és vist també com un instrument d’actuació sobre el món, “uno de los principales instrumentos a los que recurrimos, con mayor o menor éxito según las circunstancias, sobre nuestros semejantes”, fet que, com ha assenyalat Lupicinio Iñíguez, ha revifat l’estudi de la retòrica. Des d’aquesta perspectiva, el llenguatge, doncs, no només construeix els subjectes, sinó que també és una eina d’aquests subjectes. Al mateix temps, cal recordar que aquesta perspectiva construccionista del llenguatge mai no ha substituït, en el conjunt de les disciplines que analitzen el llenguatge, la seva tradicional vessant representativa: el llenguatge també serveix per a descriure la realitat. I en darrer terme, el gir lingüístic ha donat mostra d’esgotament en camps que, per estrany que sembli, són molt interessants per a la història. Hom ha destacat, per exemple, que el nostre llenguatge s’ha demostrat insuficient per a analitzar els objectes d’estudi propis de la nova física: el macrocosmos i el microcosmos es revelen opacs als llenguatges humans nascuts del nivell mesocòsmic -o sigui, el lligat al cos humà- fet que fa concloure necessàriament que els límits del llenguatge no són els límits del nostre món. I això és el que precisament s’esdevé amb el llenguatge liberal i vessants fonamentals de la lluita sindical. Aquest és el cas de les lleis obreres al lloc de treball que, com vaig argumentar fa temps, es van posar al servei del sindicalisme a peu de fàbrica. Aquestes pràctiques eren totalment opaques per a les elits i els intel·lectuals liberals i opaques al mateix temps al llenguatge liberal (i contradictori amb aquests). Com que això era així, mai no apareixen als discursos dels sindicats però, en canvi, eren eines fonamentals per garantir el closed shop -quelcom d’essencial en aquest primer sindicalisme, mai no formulat explícitament -ben contrari com era a la llibertat que es pregonava- i que de Felipe no té manera d’integrar en la seva anàlisi, com hem vist que passava també en el cas del ludisme.

 

La tercera conclusió, que la classe fou irrellevant en el sorgiment del sindicalisme, és igualment insostenible. Per una banda, el sindicalisme fou un moviment sociològicament classista, distint en la seva composició social d’altres formes d’organització populars (com les societats de socors mutus, els monte píos o els grups polítics radicals i progressistes). Certament, d’aquesta composició social no se’n podia derivar directament el missatge que defensarien aquests sindicats -entre altres raons, perquè a mesura que avançava el segle, augmentava l’heterogeneitat d’aquest sindicalisme, en integrar dones i treballadors auxiliars de la indústria tèxtil i oficis molt diversos, oi més quan s’escampà progressivament pel conjunt d’Espanya. La qüestió, però, fou que des de la dècada de 1840, el sindicalisme elaborà un llenguatge de classes -amb una teoria de les classes, de l’explotació i del valor treball- que li donava coherència i que, no només això, s’apoderà de la política barcelonina i fou usat per tots els grups polítics com a base explicativa de la pugna política de la ciutat, malgrat que la seva composició social no era en absolut classista. A mitjans de segle, el llenguatge de classes fou abandonat pel progressisme i pel democratisme, però es mantingué al si del sindicalisme com a eina de cohesió dels seus membres. Com assenyala l’autor a les seves darreres conclusions, unes o altres reivindicacions obreres no eren ni el resultat lògic de la presa de consciència obrera d’una realitat suposadament objectiva ni com l’expressió diguem-ne natural dels interessos d’una classe. En això no puc estar més d’acord amb ell. Ren resultat, ans el contrari, d’un procés històric concret. Un procés històric, però, que en els darrers anys hem après, amb el que s’ha anomenat la crisi dels grans paradigmes, que no pot ser comprès des d’una única perspectiva. I certament, no pot ser comprès des de la simple substitució de la classe objectiva pel llenguatge.

 

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Post-modernisme i història: una ressenya d’un bon llibre d’història del “moviment obrer”

  1. Jesús de Felipe ha dit:

    Muchas gracias por los comentarios y por la reseña de mi libro. Tengo mi propia postura respecto a algunas de las cuestiones señaladas, pero sin duda agradezco el tiempo y el esfuerzo por entender y analizar algunas de mis tesis explicativas. Espero que éste pueda ser el inicio de un debate sobre cuestiones nuevas y, quizá, para analizar algunos antiguos asuntos de discusión desde nuevas posturas. Asimismo, espero poder encontrar tiempo y un lugar, aunque sea virtual, para poder mantener dicho debate (que, dada la complejidad de los asuntos abordados, ¡mucho me temo que no podrá zanjarse en una única sesión!). Hasta entonces, reciba un saludo cordial. Jesús de Felipe

    • gbarnosell ha dit:

      Encantado de reencontrarte Jesús. Efectivamente, tenemos posturas distintas sobre diversas cuestiones del libro, pero también es verdad que creo que en otras estamos de acuerdo. Si quieres dejar una nota en el blog o responder en la revista o donde tú quieras, me gustará mucho continuar el debate.
      Un saludo cordial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s