Cinema i història: unes reflexions

PathsofGloryAl llibre Dix leçons sur l’histoire du vingtième siècle (traduït al castellà per Siglo XXI), Marc Ferro ens avisava que la imatge que el cinema pot donar de la història és molt diversa. Moltes seguien els estereotips del moment, però tant podien privilegiar el paper dels “grans homes” com “l’acció de les masses”. La majoria privilegiaven la història nacional, però no sempre era així. Sovint, més que voluntat de relatar un passat, les pel·lícules eren eines de combat, i els westerns havien passat de glorificar simplement l’extermini indi a qüestionar-lo. A més, cal tenir en compte que l’objectiu fonamental de la majoria de pel·lícules no és relatar el passat sinó “oferir un espectacle” de manera que sovint els cineastes es “burlen” de la veracitat d’allò que expliquen.

Tanmateix, d’una manera o d’una altra, el cinema contribuïa a oferir imatges del passat, sense que hi hagués diferències fonamentals entre el cinema volgudament històric d’aquelles en què un moment o un altre de la història oferia un marc narratiu. En un i altres es podia parlar de “manipulació” del passat. Dit potser d’una altra manera, hom accepta ara habitualment que el cinema “fabrica” un passat, i que aquestes imatges fabricades del passat sovint són més duradores que les imatges que “fabrica” la historiografia.

Ho explicava el mateix Marc Ferro a propòsit de la pel·lícula Paths of Glory (traduïda al castellà com a”Senderos de gloria”):

La película pasa durante la Primera Guerra Mundial y se ve que un general francés se encarga de llevar adelante una ofensiva, simplemente para llegar antes que otro general, situado a su izquierda. y el coronel, que no es general, realiza un ataque para poder convertirse en general; pero el capitán lleva la gente al ataque sólo para ver si el teniente es matado en el combate; y el teniente envía a combatir a los soldados que son demasiado rebeldes: de esta manera morirán como héroes y eso será el insulto supremo. De ahí que podamos decir, en cierta manera, que Kubrick ha hecho un film antimilitarista perfecto: porque todos los aspectos del militarismo son criticados en esta película y, naturalmente, los militares han rechazado verla. Y cuando el film fue presentado, no en Francia -pues estuvo prohibida mucho tiempo- sino en Bélgica, el embajador de Francia se levantó y salió del cine dando un portazo. Es decir, el film había logrado su objetivo ideológico: Kubrick está contento porque todo el mundo ha sabido que todos los millones de antimilitaristas del mundo francés han ido a ver la película. Y ahora resulta que todos ven la Guerra del 14 a través de los ojos de Stanley Kubrick y, naturalmente -como el Potemkin, pero por diferentes razones-, esto es verdad y también es mentira, porque si durante la Primera Guerra Mundial todos los generales hubiesen hecho igual, los coroneles, los capitanes y los tenientes, hubiera habido una sublevación general y no la hubo. Únicamente en Rusia y un poco en Francia, pero en lugar de una revuelta contra los oficiales, ha habido el fascismo en Italia y en Alemania, donde soldados y oficiales iban juntos, dándose la mano… como Mitterrand y Chirac hoy. El film de Kubrick no explica este fenómeno histórico. Es decir, Senderos de gloria es una película que tiene como un objetivo complacer a un determinado público, y este público es bastante, y posiblemente hay verdad es este film, porque todos los pequeños hechos que explica Stanley Kubrick son auténticos: el general ha existido y el coronel también, y todos. Lo sé porque he escrito un libro sobre la Guerra del 14 y todo eso es verdad, pero no fue todo junto ni en el mismo lugar; en nombre de la unidad de espacio y tiempo y de dramatización se ha hecho un film histórico que es falso. Y aquí llegamos a un punto crucial de la cuestión, porque el film como la novela y como cualquier medio de expresión tiene sus reglas, y estas reglas no siempre coinciden con la naturaleza histórica de los fenómenos.

I en aquesta tasca de fabricació d’imatges res no ha sigut tan decisiu al llarg del segle XX com la indústria nordamericana, acusadament concentrada a Hollywood, que de 1911 a 1920 va passar de tenir 5.000 habitants a tenir-ne 80.000 i que a finals dels anys 30 ja era el centre de la cinematografia mundial. Des d’aquesta perspectiva, i com és ben conegut, el cinema nord-americà ha sigut decisiu al llarg de tot el segle passat a l’hora de fabricar les nostres imatges del passat, tant sobre el passat americà com, de fet, sobre el passat i el present del planeta.

Per això és tant interessant mirar les pel·lícules també com a historiadors. No pas amb voluntat de l’inquisidor que busca “errors” sinó analitzant quina imatge fabricada del passat ens ofereix, i per què.

Ho he intentat amb diverses pel·lícules:

Amb una producció catalana: Serrallonga,  i amb una brevíssima reflexió: la història de Catalunya, plató de cinema.

Anuncis

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s